Edicions Proa - 2013 - Barcelona
En el segon semestre, però, les coses varen començar a anar de mal borràs. En Tomeu s'havia pres la seva conversió al comunisme amb el mateix ímpetu amb què escometia totes les coses de la vida, i això només feia que engrandir la distància que havia començat a obrir-se entre tots dos, i que es feia ben palesa en el funcionament ordinari de l'Associació: mentre jo preferia consensuar cadascuna de les nostres activitats amb el claustre de la Facultat, en Tomeu considerava que la tasca sindical s'havia d'encaminar cap al que ell i el seu amic Gafim, el nudista, anomenaven «acció directa». Això es va concretar, bàsicament, en el llançament d'una pluja de tomàquets damunt la persona del governador Portela Valladares —que, per a més inri, era bon amic del meu pare— el dia de la seva visita a la Universitat, durant la suspensió de les institucions que es va produir després del despropòsit del Sis d'Octubre.
— Un disbarat vergonyós —vaig dir, davant de l'assemblea de l'Associació—. Una estupidesa imperdonable.
— El què, Salvador? —va preguntar l'Amàlia, que aquell dia s'havia decidit a venir a la reunió.
—El què, em dius? Tot. —Aquell dia jo estava especialment enfadat, i havia pres la determinació de donar un cop de puny damunt la taula.— Aquest espectacle grotesc de la proclamació de l'Estat català que va perpetrar l'insensat d'en Companys. La ridícula tomacada que alguns dels nostres companys —i vaig fixar la mirada en en Tomeu i en Gafim- varen perpetrar contra en Portela. Tot plegat és un rebombori insuportable. I, el que és pitjor, completament estèril.
La reacció d'en Tomeu no es va fer esperar. Érem reunits a l'aula magna, i encara és com si el veiés, recolzat en una de les columnes amb els braços plegats i una subratllada expressió de tedi en el rostre.
—Un conte contat per un idiota, ple de soroll i fúria, que no significa res —va citar en Tomeu, que en aquella època perfeccionava el seu anglès amb la lectura de Shakespeare—. És això el que vols dir-nos, soldadet Espriu?
Aleshores jo feia el servei militar, i la insolència d'en Tomeu no va tenir altre efecte que fer-me enfurismar encara més.
—Em parles a mi, bibliotecari? —Ho vaig dir amb la intenció de degradar-lo, perquè en Tomeu ja no tan sols s'ocupava de la biblioteca, sinó que també fer classes de literatura a les senyoretes de la Residència.— Suposo que algun dia d'aquests tu també hauràs de fer el servei militar, tot i que dubto que hi hagi un cos de bolxevics per donar-te l'acolliment que preferiries.
—I el que jo dubto —va replicar ell, imprimint menyspreu a cada síl·laba— és que quan aquest dia arribi, tingui ocasió de servir com a soldadet de quota, abillat amb un uniforme ben elegant, com fan els fills de papà.
—Prou —el vaig tallar—. Aquí no venim a discutir qüestions personals.
—Salvador, no t'enfadis. —Alarmada pel to que prenia la reunió, l'Amàlia va intentar calmar-me xiuxiuejant-me aquestes paraules, però tothom la va sentir.
—Deixa'l, Amàlia, deixa'l que s'enfadi —va interrompre en Tomeu—. Soldadet Espriu... O t'estimes més que et tracti de senyor president? M'imagino que un formulisme d'aquesta mena et faria més feliç. Només vull fer-te notar que no entens res. Aquí no hi ha cap discussió personal, sinó estrictament ideològica.
—Què em dius, ara? Resulta que, a més de ressentiment contra els fills de papà, ara també tens tota una ideologia, bibliotecari?
—En efecte —va dir—. Tota una ideologia, perquè es dóna el cas que m'he aturat a mirar el món on visc i m'he adonat que cal prendre-hi posició, en lloc de deixar que la vida et passi gentilment pel costat, com una brisa marinera. I per cert, siguem precisos en el llenguatge: jo no sóc bolxevic. Sóc revolucionari.
En Tomeu volia ensenyar-me l'edifici de la Residència, que jo no coneixia i que certament valia la pena. En aquella època jo ja vivia al pis del carrer Diputació de Barcelona que el pare va adquirir perquè el meu germà Josep i jo tinguéssim un lloc on acomodar-nos mentre cursàvem els estudis. La Residència d'Estudiants no es trobava gaire lluny de casa nostra: concretament al recinte de l'Escola Industrial, al qual s'accedia per la intersecció entre els carrers Urgell i Rosselló. A en Tomeu li agradava fer la broma que, evidentment, el nom d'aquest carrer no era cap casualitat.
La seu de la Residència d'Estudiants era, i deu ser encara, un espai francament agradable, un immoble modernista amb un aire de college anglosaxó que, per descomptat, en Tomeu mistificava tant com podia. Solia explicar a qui volia escoltar–lo que, a les hores petites de la matinada, era fàcil sentir, pels corredors i les galeries de la Residència, passes i murmuris sense origen ni explicació possible. «Fantasmes», afegia amb veu misteriosa, «les projeccions espectrals de vells homes de lletres i de ciència que, des del més enllà, cerquen encara algun llibre que troben a faltar a l'altre barri». I, quan havia aconseguit de crear l'atmosfera tensa i enigmàtica que s'havia proposat, saltava de sobte amb un «bu!», que causava l'ensurt d'alguna de les noies presents. Les facècies, les inevitables i enyorades facècies d'en Tomeu.
La primera imatge de la Residència que em ve a la memòria és la del vestíbul, ampli i elegant, i també la d'una saleta de música amb un piano que, anys a venir, s'havia de fer famós perquè el va tocar García Lorca, en una soirée que va anar a fer a la Residència amb Margarida Xirgu. I, també, el gran vitrall que il·lumina l'escala central, i que exhibeix, construïdes amb mosaic, les efigies de Ramon Llull, de Torras i Bages i de Narcís Monturiol.
—Un trio curiós —vaig dir.
—Se suposa que representen el pensament, l'espiritualitat i la ciència, enteses a la catalana manera —em va respondre en Tomeu, assenyalant el vitrall—. Però jo m'inclino a pensar que en Llull està mirant de convèncer en Monturiol perquè li deixi el submarí per poder fugir de les llaunes que li explica en Torras i Bages.