Destino (Barcelona), 1972
Tinc molt present una de les meves últimes converses amb Narcís Oller. Devia ésser cap a la fi del 1928 o a començaments del 1929, i era al despatx de casa, on ell, tot i que feia molts anys que havia plegat de fer de procurador dels Tribunals, no havia perdut el costum de venir de tant en tant a fer tertúlia. El vaig felicitar per la nova edició completa, en curs, de les seves obres, i perquè s'havia decidit a posar-les al dia, amb una revisió lingüística i ortogràfica. Ell, octogenari, em va respondre: «Sí, m'hi he decidit. Així com així, també les haurien corregides sense mi quan les vagin tornant a editar...»
En els darrers anys que va viure, s'havia refugiat en la conversa. Se'l veia a la tertúlia famosa del «Colón», on podia anar, de casa seva estant, sense baixar de la vorera. La campanya per la novel·la, iniciada en 1925 per un article d'en Josep Maria de Sagarra va anar a parar a la creació del premi Crexells. En la primera adjudicació, en 1929, va ser convidat a lliurar el premi, i l'ovació li va fer visible que no havia estat oblidat. Però, aquell mateix any, va morir la seva muller, i definitivament, es va sentir vell. Poc abans de la fi, encara va ésser a temps a llegir alguna cosa de Proust; no se'n sabia acabar d'avenir, però el va admirar molt: «És un autoràs!», deia. Poc després, el 26 de juliol del 1930, voltat pels fills, se n'anava dolçament d'aquest món. Li mancaven quinze dies per complir vuitanta-quatre anys.
Marian Vayreda va morir uns mesos abans de complir cinquanta anys. I els seus tres únics llibres corresponen als darrers temps d'aquella breu maduresa. He dit que els Records de la darrera carlinada van ésser publicats en 1898. Després, en 1900, va sortir Sang nova. I quan va aparèixer La punyalada —de primer, en 1903, a «La Il·lustració Catalana», i més tard, en 1904, en llibre— Marian Vayreda ja era mort. [...]
Ell va néixer, al Mas Vayreda d'Olot, el 14 d'octubre del 1853. El seu germà gran —Joaquim, el futur pintor— tenia aleshores deu anys. La mare va morir aviat. Marian va acabar el batxillerat a quinze anys, és a dir, l'any de la Revolució de setembre, de la qual parla tant al preàmbul dels Records, i a Sang nova. Poc després, esclatà la darrera guerra carlina. Els estudis havien quedat interromputs. La mort del pare l'alliberà molt aviat del darrer lligam i, a disset anys amb el germà Estanislau —que ja en tenia vint-i-dos i era llicenciat en Farmàcia— es va incorporar a l'exèrcit carlí, on va acabar per formar part de l'Estat Major de Savalls. Passats tres anys —així ho conta a les darreres pagines dels Records...— i quan la guerra era acabada, ell, ferit i malalt, se'n va anar a França.
Després, es va instal·lar definitivament a Olot. Tenia vint-i-cinc o vint-i-sis anys. El germà Joaquim anava triomfant, en la pintura de paisatges; ell es va dedicar a pintar figures. El germà farmacèutic, establert també a Olot, feia camí com a botànic —l'obsessió de la seva vida— i anava essent conegut en el món de la ciència. Els anys passaven, i Marian devia entendre que el pintor de la família no seria ell. De vegades, pintava les figures en algun paisatge d'en Joaquim; per exemple, a Les rentadores. Peró no en devia tenir prou. Més alt d'estatura que els seus germans, tenia una bona presència i era elegant, però se'l veia més aviat poc comunicatiu, tancat en ell mateix i una mica melangiós, sembla.
Més endavant, amb d'altres familiars i amics, van aplegar els imatgers olotins —uns artesans tradicionals— i van crear l'empresa «El Arte Cristiano», de la qual ell va ésser director. Així va tenir, més o menys del seu gust, una feina fixa. Sembla que, per les activitats comercials de l'entitat, va viatjar poc o molt. En 1883 —és a dir, a trenta-cinc anys— es va casar amb Pilar Aulet, dotze anys més jove. Van viatjar per Itàlia. Van tenir set fills. Amb els amics d'Olot havien fundat una revista, «El Olotense», que en 1890 transformen en «L'Olotí». Hi va anar publicant articles. De tant en tant, escrivia un conté. El primer —El roure dels penjats— li publica, però, «La Veu de Catalunya», quan tot just acabava d'aparèixer, en 1891, com a setmanari. En tres anys, en va publicar deu. Del 1895 a l'aparició del primer llibre, quatre més, i en va deixar quatre d'inèdits. No l'haurien pas acreditat de gran escriptor. Les notes necrològiques publicades en 1903 a «La Renaixença» i a «La Veu de Catalunya», deien que Marian Vayreda no va començar a sobresortir fins després de la mort de Joaquim, en 1894. És a dir, quan només li quedaven nou anys escassos de vida.