RBA Editors (Barcelona), 2013
Mig ficat al cotxe, es revincla i intenta colpejar l'home que l'encanona mentre que crida amb totes les seves forces, «tingueu compassió de mi, que sóc un home honrat i pare de quatre fills, el més gran només té dotze anys». Quatre fills, ell que només en té tres: la por multiplica la descendència.
El milicià li clava un cop de puny a la cara i, tapant-li la boca, mana que no cridi més, «calla, cabró, que ens compromets!». Però els instints d'en Miquel tenen l'agudesa de la desesperació, i en el forcejament amb l'anarquista aconsegueix clavar-li el colze al coll i fer-lo caure a terra mig ofegat. I aleshores, com un animal salvatge que fuig dels caçadors, corre a la velocitat de les guilles, corre, corre, corre, com si mai més no pogués aturar-se. Darrere seu els perseguidors criden, «tireu, que fuig, mateu-lo!», i les llanternes intenten enfocar el seu cos. Al poble no hi ha enllumenat públic perquè els milicians l'han fet apagar, no endebades les seves accions fugen de les mirades alienes. Sent la descàrrega de trets que li adrecen, però triga molt a adonar-se que la sotragada que ha sentit a la cama esquerra es la fiblada d'un tret que li ha traspassat el tou. No sent dolor, només el pessigolleig de la sang que cau per la cama. Travessa veloç el passeig, i en passar per les voltes d'Es Podritxó, una veu li etziba, «alto, on vas?», i amb la serenor pròpia del pànic, en Miquel respon, «em retiro a casa, vaig a dormir». La nit de gola de llop es fa aliada de la seva fugida. L'engany li surt bé, i l'home l'acomiada convençut d'haver-se trobat amb un veí qualsevol, i se'n va cap a una altra banda. En arribar prop del carrer de l'Embut, nota un mig desmai i s'atura, es recolza contra la paret de les cases. Amb el mocador del coll, el suèter i la caçadora, intenta embenar la cama ferida, que ja sagna en abundància.
I és així com en Miquel Escofet i Quirch, casat amb l'Engràcia Llorens i Punsà, pare de tres fills que un dia de pànic en foren quatre, antic emigrant a Cuba i que ara feia serveis a l'Ajuntament de Cadaqués, es queda en samarreta a quarts de dotze de la nit del 6 de maig de 1937. Té la cama ferida i el terror al cor, però l'empeny l'instint de supervivència. Arrossegant la cama, mig de genollons, gira per l'estreta cantonada del carrer de l'Embut, i només fer-hi cap, sent una ràfega de trenta trets. Al cap de dos minuts, sent una nova descàrrega igual d'intensa que l'anterior. I deixant-se caure damunt dels rastells freds del carrer de l'Embut, ensangonat i abatut, pren consciència que acaben de matar tots els seus amics. La certesa que també el mataran quan el trobin li cau al damunt com si fos plom roent. Emperò, encara té força per arrossegar-se uns metres i picar la primera porta. Però les portes dels pobles de pescadors, les nits en què cavalquen les bruixes, no s'obren a ningú, i es deixa caure definitivament vençut.
No s'obren a la nit. Però a la matinada cal llevar les nanses llagosteres. I quan la porta d'en Nòrio s'obre en despuntar l'alba, en Miquel recupera una espurna d'esperança.
Tanmateix, què es podia esperar d'aquelles fortunes que havien crescut gràcies a usar mà d'obra esclava? Aixó deien les llengües llargues, i era probable, perquè a la Cuba de la seva època totes les fortunes usaven esclaus. I, a més, Espanya va trigar molt a deixar d'usar-los. Recordava un article que li havia donat el senyor Víctor Rahola. El senyor Víctor..., quin gran senyor, amb el cap ben clar i el cervell ple de llibres. Era ell qui duia a Cadaqués tota aquella gent de Barcelona que la Lídia Sabana hostatjava, com ara en Xènius i el senyor Puig i Cadafalch, i molts altres. L'article l'havia escrit una dona, «ix, una dona bo i escrivint articles d'homos...», com es deia?, Monserdà potser, sí, Monserdà, i tot i fet per una dona, aquell article l'havia impressionat. Encara en recordava el títol, «La abolición de la esclavitud», o una cosa semblant. I no tenia més de quinze anys quan l'havia llegit, però li va quedar. El senyor Víctor li deia, «és per això que cal lluitar, vailet, per fer que es homos siguin lliures»...
De sobte es va deturar damunt d'aquells màstils escapçats, i va tenir una successió d'idees que la varen estremir. El vell pont l'havia fet un indià, un que se n'havia anat a les Amèriques, com el seu marit, i el pont havia desaparegut amb els aiguats de Santa Helena. I ara estava palplantada allà mateix, damunt d'uns màstils i unes fustes d'un vaixell enfonsat... No seria tot allò una malastrugança?! Aiguats, indians, vaixells enfonsats, renoi! I a més, en passar per Portdoguer, s'havia creuat amb la Lidia Sabana... «Xènius, Xènius, Xènius»..., li havia dit a manera de salutació. Ni bon dia, ni com va, ni res, només allò de Xènius! I com anava vestida, amb aquell aire estrafolari que sempre duia, mig esdentegada, amb aquell pentinat exagerat i la brusa plena de llacets i les faldilles de l'any de la picor, i els tacons mig torçats... Ella sempre la fitava de cua d'ull, quan la Lídia baixava els perols al carrer per fer sabó, però mai no li parlava. De fet, parlava amb poca gent. Preferia les cases dels culs blancs, perquè deia que, amb tota aquella gent de categoria, podia parlar fi. «Parlar fi, la Lídia!». El que feia era remugar les seves ximpleries sobre aquell xicot de Barcelona, tan ben pentinat i tan elegant, que havia tingut allotjat a casa. En feia anys, d'allò. Deien que havia estat el senyor Víctor Rahola qui havia dut aquell jove a casa de la Lídia, perquè estava delicat de salut i li convenia repòs i bons menjars, i la Lídia era una excel·lent cuinera. «I té es millor peix de Cadaqués», deia sempre la mare. Va estar-s'hi molts dies, juntament amb un amic, i deien que la Lídia els cobrava setze rals diaris per tenir-los a casa, i que els feia menjars de primera.
Pobra Lídia! Havia ben bé enfollit d'amor! Deien que li enviava peix a Barcelona... I mira que anar a casa del notari Dalí a llegir retalls de La Veu de Catalunya que escrivia aquell jove, i que la Lídia deia que parlaven d'ella! Ben boja, que n'està! Recordava un dia que la mare la va enviar a comprar peix i es va atansar al cabàs de la Lídia. Ella cridava com sempre, «a les dones del peix viu!», i s'hi va atansar amb una certa por. Entre el moll d'algues i el peix hi havia un llibre, i quan li va preguntar què era...
—Ix, nena, és La Ben Plantada! Parla de mi!... se li va posar a recitar fragments del llibre de memòria. Quina cosa tan estranya, aquella peixatera esbullada, vestida com si fos una barjaula i recitant aquell llibre de memòria... És clar que, essent filla de la Sabana, què es podia esperar! Si la Sabana es podia convertir en gos, i volar més ràpid que els núvols, i també deien que dominava l'art de fer canviar el temps! Si volia, feia bufar la tramuntana, i si volia, feia ploure. I també era capaç d'embruixar els llaguts i enviar-los a l'Alguer. I quan embruixava una embarcació, rai, que mai més no pescava. Aleshores calia anar a veure en Tetus, que tenia un llibre d'exorcismes i amb setze duros de plata cada oració treia l'embruix. La mare deia que la Sabana corria de nit envoltada de gats i que es trobava amb altres bruixes a Portvendres, i que hi arribava fent una milla per cada palada de rem. També deien que en nits de lluna plena es podia convertir en llop...
Així va morir, a la casa de Portdoguer, un dia de tardor de 1900, a les dotze de la nit en punt. Tenia seixanta-tres anys i asseguren que la seva filla mai no la va plorar. El metge va explicar al poble que havia mort de «congestió cerebral», però vés a saber... La mare no se'n refiava, «es sa Lídia, Engracieta, sa Lídia qui l'ha mort! Ha après es conjurs de sa mare, i és ella qui l'ha mort, amb conjurs i herbes! No t'hi apropis, que és una bruixa...». I deien que el dia que va morir la Sabana, a aquella hora de mitjanit, es va sentir per tot el poble un soroll com de bèsties bastonejades que deixaven anar uns marrameus esfereïdors. Després es va veure com baixaven pel Pont Vell, dirigint-se cap a Es Poal, centenars de gats negres esperitats que xisclaven de dolor i aixecaven una polseguera que tapava la claror de la lluna.
Tanmateix, què es podia esperar d'aquelles fortunes que havien crescut gràcies a usar mà d'obra esclava? Aixó deien les llengües llargues, i era probable, perquè a la Cuba de la seva època totes les fortunes usaven esclaus. I, a més, Espanya va trigar molt a deixar d'usar-los. Recordava un article que li havia donat el senyor Víctor Rahola. El senyor Víctor..., quin gran senyor, amb el cap ben clar i el cervell ple de llibres. Era ell qui duia a Cadaqués tota aquella gent de Barcelona que la Lídia Sabana hostatjava, com ara en Xènius i el senyor Puig i Cadafalch, i molts altres. L'article l'havia escrit una dona, «ix, una dona bo i escrivint articles d'homos...», com es deia?, Monserdà potser, sí, Monserdà, i tot i fet per una dona, aquell article l'havia impressionat. Encara en recordava el títol, «La abolición de la esclavitud», o una cosa semblant. I no tenia més de quinze anys quan l'havia llegit, però li va quedar. El senyor Víctor li deia, «és per això que cal lluitar, vailet, per fer que es homos siguin lliures»...
La casa dels senyors Fuster era de dos pisos, i al segon tenia uns finestrals amples des d'on es veia el mar. A la Rosario li agradava posar-se a cosir veient aquella platja calma a recer de la tramuntana que penetrava pel finestral i omplia la casa d'olor de sal. El Llané no era gaire bo per prendre banys de mar, perquè estava ple d'algues i era pedregós com la majoria de platges de Cadaqués, però sovint a l'hivern, en dies càlids, es treia les sabates i xipollejava una estona, i aquella fredor de l'aigua la posava de bon humor, com si li refresqués l'ànima. També la divertia anar, a final d'agost, just abans de la verema, a veure com s'inflaven les botes de vi a la riba del Poal, omplint-les d'aigua de mar per tal que les dogues resseques es botessin i no perdessin el most que ficarien dins. Totes aquelles enormes botes arrenglerades plenes d'aigua li recordaven els temps de la infància, i no pas perquè conegués el món del vi, que no conreaven al seu poble, sinó perquè tot allò tenia sabor de terra. I ella era una dona de la terra.
Però aquell gener de 1937 res no era com sempre. No havien anat a Cadaqués a passar uns dies desvagats, amb la casa plena d'amics, els senyors Pichot, els Rahola, els Escofet, els Dalí, el senyor Marquina, que era escriptor i estava casat amb la Mercè de la família Pichot... Quan el senyor Ricard Pichot, que era deixeble predilecte de Pau Casals, tocava el violoncel, ella s'amagava darrere la paret que donava al menjador i es quedava embadalida sentint aquella música que era tan delicada malgrat sorgir d'un instrument que li semblava groller. La senyora Roser li havia explicat que en aquella família tots eren músics, el senyor Ricard, el senyor Lluís, que era violinista, i sobretot la senyoreta Maria, que era una contralt que cantava per tot el món. Però a ella el que la commovia era el violoncel del senyor Ricard, aquell instrument tan groller...