Editorial Proa (Badalona), 1929
De mitja costa del camí va adonar-se que allà al fons, dalt de l'aire, unes coses negroses, imprecises, es movien, s'inclinaven. Per la forma punxeguda, pel bellugueig, li recordaven les cucurulles de Setmana Santa. Primer en veié una, després dues, després tres. Unes eren més altes que les altres i pendolejaven amb el vent. Caminà per descobrir què era allò i va adonar-se que eren els xiprers del cementiri les agulles dels quals es feien vistents abans que el mur d'aquest. Avançà i ja aparegué el tossal de la capella emergint al fons del camí, el qual en aquell punt feia una recolzada en angle recte amb la paret del cementiri. Ara ja apareixia tot el grup harmoniós i ondulant dels xiprers. "Vull guaitar, encara que només sigui un instant — va dir-se, — la terra on reposen els meus pares." Avançà més, i ara, a l'esquerra, per entre les llances dels xiprers fidels, per damunt la tanca d'un hort i el mur del cementiri, ja veia unes cases del poble, torrejades per la mola de l'església, amb el campanar esbalandrat i el cimbori enorme al darrera esclatant de llum. Voltà la paret del cementiri, tocant a la qual hi havia un gran llorer que li semblà igualment esponerós que quan ell era petit. Els xiprers vinclant-se feien una remor petita, de llurs copes rajava una piuladissa d'ocells amagats. Tot li causava una impressió de soledat i de respecte. La porta reixada d'altres temps, per on es guaitava dintre el clos dels morts, era substituïda per una de massissa, pesant. Hipòlit s'hi acostà. Nova com era no oferia una sola escletxa per on filtrar l'esguard. Calia renunciar a veure la terra on reposaven els seus pares. De llarg a llarg de la portalada, sota el frontispici, hi havia aquesta inscripció: BEATI MORTUI QUI IN DOMINO MORIUNTUR. Apoc. XIV-13. "Sí — va dir Hipòlit, — benaurats els qui reposen en pau." S'allunyà d'aquella portalada decorativa, pintada a tres colors, fatxendosa, amb la qual s'endevinava que la municipalitat s'havia volgut lluir. A Amèrica, més d'una vegada, havia pensat com li seria dolç de reposar vora els seus pares. I de sobte, aquest instant, s'adonà de com li era indiferent, de què "allò" no tenia importància. "Aquí o en altre lloc — pensà, — la qüestió és que sigui aviat." Però ni aquest pensament el va commoure.
Feia set o vuit anys, uns quants propietaris grossos del poble, però que anaven curts de diners, havien tingut la idea de fundar un Sindicat Agrícola a tenor dels que funcionen en altres pobles de la contrada. La idea primordial d'aquest sindicat era d'obtenir crèdits d'una important entitat bancària de la capital. Per a això era necessari formar un grup de propietaris que respongués amb les seves terres fins al tipus d'uns quants centenars de mils pessetes. Això fet, el banc practicava el préstec de diners als propietaris d'A... El sindicat agrari pagava bons interessos al banc. L'encert de Joan i els cinc o sis propietaris curts de diners com ell, havia estat de donar a la institució un caràcter popular, de manera que entressin en ella els petits propietaris, els pagesos que posseeixen uns bocinets de terra, guanyats amb les seves suors. Alguns d'aquests pagesos que tot tenint terres de vegades més bones i gairebé tan nombroses com els senyors rurals, seguien treballant-les ells mateixos amb llurs fills, eren els únics del poble que tenien diner comptant, de vegades una i dues collites arraconades, i mai no havien de demanar préstecs als comerciants de fruits del país. Al contrari, molts d'ells tenien diner prestat en pagarés i escriptures als mateixos senyors, de manera que sovint l'home que passava dalt del carro brut de pols, amb les mans terroses d'haver llaurat tot el dia i saludava respectuós al senyor Joan i a d'altres com ell, dels quals anys enrere potser havia estat mosso o jornaler, aquell home, havia passat, pel seu esforç personal, a tenir una posició material superior a la del seu antic amo, i en la seva salutació respectuosa hi havia tal vegada una mica d'ironia, de rialleta per sota el nas, car, per raó dels diners que tenia prestats al seu antic senyor, el pagès es feia la idea de tenir-lo ara una mica sota els seus peus, això és sota servitud. [...]
Durant una pila d'anys ell havia remenat les cireres. Potser, en la sola cosa que havia fet despeses d'energia, de voluntat i d'acció, no planyent viatges, ni paraules, ni gestions havia estat en la fundació d'aquesta entitat. En l'època dels treballs preliminars s'havia multiplicat per a convèncer a tothom de la conveniència de crear una Societat Agrícola. Fins es posà a estudiar una mica d'Economia i certes qüestions agrícoles i socials, més que per a res per a fer discursos en les reunions preparatòries, les quals provocava i ell presidia sovint. En fi era el porta-paraula de l'obra. Fou ell qui tingué la pensada de posar-li per nom "La Rella" a fi de donar-li un caràcter eminentment popular que embadalí molts pagesos. Més endavant aquest nom serví per a fer-hi ironies matusseres en les que els pagesos són mestres. "La Rella dels que no l'han tocada mai", deien; o "La Rella que només llaura al banc".