Tres i Quatre (València), 2007
De moment la cosa estava aturada. Travessà la plaça de Correus i es recordà del magrebí assassinat allí mateix.
Creuà la Rambla en direcció al barri vell, però estava tot ruïnós i preferí marxar abans no li caiguera un edifici damunt. Tirà carrer de Llauradors avall, creuà el carrer Major i l'Esplanada i s'arrimà al port. Després d'explorar diversos llocs, decidí quedar-se en un. En realitat, tots eren el mateix pub, amb les mateixes pretensions de disseny d'última hora, la mateixa música alta i xarona i els mateixos personatges al davant de l'escenari de la barra: caçadors nocturns esmolant els ullals contra els gin-tònics, dones separades encavalcant cuixes sobre el tamboret, pijos que començaven a descobrir les delícies de la nit i alguns erasmus que podien permetre's el preu de les copes i preferien els locals de moda als antres del barri vell on els seus companys acudien en ramat. Ensenyà la foto a la cambrera. Res. Repetí l'operació en uns quants llocs més amb els mateixos resultats. I en vista de l'èxit, decidí marxar cap a casa. Eixí al passeig Marítim. El reflex aquàtic de les llums del port, més brillant i cadenciós de l'habitual, li recordà que potser havia begut més del compte.
Fou aleshores que la veié. Marta Santonja anava amb un home de cabells grisos, encara amb bona planta. Parlaven animadament i reien. Es quedà parat. No semblava la mateixa dona que havia conegut. Decidí seguir-1os.Caminaren pel passeig de la platja, sense deixar d'enraonar, pujaren pel pas elevat i arribaren al carrer de la Verge dels Socors. Es van ficar en un portal. Andreu va restar mirant l'edifici, fins que una de les finestres es va il·luminar. Era el seté esquerra. Va mirar els timbres: Joan Ortega, advocat.
Quan hi arribà, li costà orientar-se. Havia crescut tant els darrers anys que a penes sabia on aparcar. En passar per davant de l'aulari vell se'n recordà dels anys d'estudiant. Quants en feia? Quinze? Setze? Molts anys. Allí conegué Júlia. Era amiga d'una companya de curs. Ell feia dret. Després es passà a criminologia. Ella, sociologia. Isqueren unes quantes voltes, amb els amics. Les cites es repetiren, i a poc a poc els sentiments adquiriren uns contorns més precisos. Ja no deixaren de veure's. Acabaren els estudis i quan els dos trobaren faena, es plantejaren viure junts.
S'equivocà d'aparcament i hagué de caminar una mica per arribar a la Facultat de Dret. Prompte serien les onze i podria parlar amb algú entre classe i classe. Arribà a les aules de segon curs. S'apropà a un grup de xiques i els preguntà:
-Coneixeu Teresa Ruiz?
Es miraren amb complicitat desconfiada. Els ensenyà la foto. Una d'elles li digué que no. Donà les gràcies i s'apropà a un altre grup. Tampoc hi hagué resposta. Ho intentà amb un tercer i un quart grup. Finalment decidí entrar a l'aula i provar sort amb el professor, que encara estava arreplegant llibres i carpetes.
-Bon dia. Mire, busque una xica. Teresa Ruiz.
Crec que és alumna seua. La recorda?
-Per què ho pregunta?
Estava clar que ell tampoc es refiava. Seria millor que li diguera la veritat.
-Sóc detectiu. El seu pare m'ha contractat perquè la trobe. Fa dies que no apareix per casa.
Andreu li mostrà la foto.
-Teresa Ruiz... La veritat és que no sé ben bé qui és. Són molts alumnes, sap. -Buscà en la carpeta i n'extragué uns fulls amb fotos-. Sí, crec que va vindre a principi de curs. Fa temps que no la veig per classe. No en sé res més. Lamente no poder ajudar-lo. Creu que li pot haver passat alguna cosa?
-No necessàriament. Gràcies de totes maneres.
Adéu.
El detectiu isqué de l'aula sota la mirada atenta del professor. Abans d'anar-se'n, decidí esmorzar al Club Social. Pels vells temps. Observant els estudiants i sobretot les estudiants mentre paladejava un café nostàlgic, va pensar en els passos a seguir. Hauria de deixar-se caure pels pubs del centre i del port aquella nit.