El cingle verd

Edicions Destino - 1982 - Barcelona

Autor: Josep Piera i Rubio
Indret: Escoles Pies. Antiga Universitat (Gandia)

Les persones que vivim a la Safor, i estimem Gandia com la ciutat més nostra, hem pogut vore com, en aquests vint anys últims, especialment, tant la ciutat com la comarca han anat degradant-se. De ser una de les contrades naturals més esplèndides de la nostra costa mediterrània, la Safor va començant a convertir-se en un territori d'asfalt i edificis deserts, amb nuclis urbans superpoblats i en decadència cultural.

El progrés, allò que s'entén i s'interpreta per progrés, ja va fent-se notar desagradable a la Safor. Embarcats en aquesta nau espacial que ens condemna a americans de tercera regional, ens anem oblidant del sentit últim de la paraula, de què volia dir benestar o viure bé. I caldrà preguntar-nos: vivim bé, ara, a la Safor? Vivim millor que abans? Què hi hem guanyat i què hi hem perdut, amb tant de canvi?

Una de les respostes a les preguntes anteriors podrà ser: «Siga com siga, la cosa no té remei». Potser aquesta fóra una de les més constants, ara mateix. És molta la gent que sent (no tanta la que n'opina) que la comarca podria funcionar millor. Mentre uns porten la cosa cap a nostàlgics temps passats, uns altres cap a la destrossa irreversible, hi ha tercers que miren els toros des de la barrera i hi ha quarts que deixen fer, i hi ha... Els italians, els grecs, en general els pobles de la Mediterrània, han sabut construir-se la història com a pobles que creixen; patiran guerres, o crisis, però sempre tiraran endavant, vull dir, continuaran vius. Nosaltres? A nosaltres ens devora la por i la incertesa. Hom veu Florència, o Siena, i sent, i pensa, en el goig bell de viure sobre allò que arrela i trasllada al propi passat, tot vivint una ciutat viva, d'ara, jove. Hom veu Gandia, i en lloc de trobar un passat històric ancestral, un present ric i culte amb un futur obert, sent la destrossa cruel d'unes arrels, un present buit i un futur deplorable. Què sobreviu de la Gandia dels March i els Martorell? Què s'ha fet del conjunt urbà del Raval, nucli morisc, carrerons de terra trepitjada, poble llaurador fins fa poc? Com ha acabat el nostre Passeig de Germanies, d'orígens i il·lusions modernistes? On les muralles i els palaus medievals? Només el gran casal dels Borja, amb més pena que glòria. On el trenet d'Alcoi que ens traslladava al mar entre xalets d'altíssimes palmeres i tarongers lluents? On la plaça del mercat, perfumada de crits, recollida i oberta com un claustre?

En una ocasió, al Casino del Foment, Jaume Vidal Alcover qualificà Gandia com a «Florència de la literatura catalana». La memòria, però, de tanta glòria, on ha quedat? Un institut de nom Ausiàs March, un col·legi d'EGB Joan Martorell, un altre Roís de Corella, uns premis literaris, i poc més. Les raons que ens fan així? El desert cultural, la falta d'una tradició i estima a la pròpia ciutat i comarca. Per això destruïm i no creem. No viuríem millor si el sentiment de poble i de comarca ens vinculara a un progrés arrelat i no a la pèrdua total dels orígens?

Autor: Josep Piera i Rubio
Indret: Cova del Parpalló (Gandia)

Talment com per als grecs Delfos era el melic del seu món, així la Drova en mi. A més, com la llar dels oracles, també guarda un indret ancestral. 18.000 anys abans de la nostra era, l'home ja hi habitava. A la cova del Parpalló, ací a la vora mateix, tota ella un temple de roca, un clavill misteriós mirant el mar. Enric Llobregat n'ha dit: «Al Parpalló aparegué el crani d'una dona jove, de tipus Cromanyó, ei mateix grup del qual derivem els actuals habitants del país, amb unes xicotetes variacions. L'home del Parpalló i de les Malladetes és l'avantpassat més vell que directament podem reconèixer els habitants de les terres valencianes dels segles posteriors». La cova del Parpalló, com és sabut, fou descoberta per Lluís Pericot, prehistoriador insigne. El recorde, ara, no sols per la importància de les seues troballes i estudis, sinó pel fet d'haver-lo conegut personalment, jo encara un monyicot, i haver participat en la darrera de les excavacions en aquesta cova, tot rentant, en un poal, les llosetes que els hòmens hi extreien, en remoure l'arena negrellosa, gastada i primigènia.

Autor: Josep Piera i Rubio
Indret: Cementiri (Deià)

Al cap de mitja hora, amb les mans greixoses, les camises suades i els ulls lluents, hem reprès la marxa. Cap a Deià. El dia, com les nostres mirades, d'un nítid transparent, amb contrastos emotius. Talment una miniatura grega, Deià, un Delfos casolà arran de mar, més íntim que majestuós, entre coloms i gavines, oliverars a màrgens, «vall marjada» com A. Terrón tradueix de Robert Graves:

La mar calmada més enllà de la vall marjada

sense horitzó fàcilment s'estenia.

Esplendors ja desfetes, l'amic ens contava quan poetes i plàstics anglosaxons la feren —Deià— el centre del món llur, 1'òmfal propi, refugi als mariners. Ell ens parlava del xaloc, que mata d'ofec, enduent-se a l'infern les ànimes malaltes i els cossos vells. «El xaloc amb el seu gust de forn», com escriu Terrón-Graves.

Dinem a Can Jaume. S'ho val. Cuina del país. Bon tracte. El restaurant, a vora carretera mateix. La façana grisenca, de pedra, com la de totes les cases. Escales amunt. Ple de gent. Al fons, compartint una taula llarga, comunal, amb d'altra gent ganosa, hem demanat menú: arròs brut, molt millor que l'anterior tastat a s'Arenal. Aquest arròs du pèsols, esclata-sangs, magre i pollastre; a un valencià, sempre li recordarà un arròs d'hivern. De segon plat, uns tords amb col. I vi de la terra.

A les cinc, hora anglesa, ens acostem a Cal Robert Graves. De passeig, per vora carretera, com el jovent d'abans feia els diumenges. La casa dels Graves és un xalet grisenc entre oliveres. Bancals margenats, geranis i gats. Silenci. I més gats. Una dama, d'una seixantena d'anys, fràgil, de bon veure i tracte. Per una cuina pagesa passem al salonet, prop de la llar. Un espai confortable, verd-i-mar a les finestres, plats de terrissa mallorquina a les parets, una taula de fusta i, sobre un cadirot de bova, davant el foc, l'estàtua decrèpita del geni. L'heroi de la dea blanca, ara amb les cames cobertes per una manta escocesa. El savi anirvanat. L'esperit lluny. El cos fent-se ja absència. Talment l'efígie del Claudi, ja decadent, a les acaballes, com fa poc per televisió ens en donaren una versió. Amb idèntica majestuositat grotesca. La imatge final de la glòria. Els cabells llargs de cendra i gel, finíssims, escassos. Un perfil només. Una vida esgotant-se. Vuitanta anys i escaig. Molta vida darrere.

Deià agonitza. Robert Graves se'n va. I l'illa serà engolida. Només un gest del poeta: la mà, ossuda i mística, amb dits de músic, desplaçant-se devers l'amic, William Martin.

El crepuscle, més tard, ja al casino. Pels vidres, retallada la visió, boirosa d'alenades, els cingles de Deià, rogencs, encesos, mes pròxims que els meus, drovadors d'esperances. L'ambient, tebi pels bafs humans, per l'estufa de llenya, pels crits silents de la clientela. Atmosfera d'hivern,

A punt de tornada el pleniluni s'anunciava. Instant amb llum d'auguri. Clavill.

Autor: Josep Piera i Rubio
Indret: Plaça de Ramon Llull (Valldemossa)

De camí cap a Deià, en passar per Valldemossa (el romàntic reliquiòrum del benvolgut Chopin i qui se sap) anava contant als amics com Tàrbena, poblet de la Marina Baixa, no sols es pareix físicament al poble de la Cartoixa (encara que sense el monument cadafàlic), sinó que fins i tot salen tarbení, és a dir, parlar salat amb part de lèxic mallorquí. Aleshores els he descrit com és de justa la comparança, ja que aquell indret valencià fou repoblat de mallorquins arran de l'expulsió morisca (1609), cosa per la qual la sobrassada de Tàrbena encara té el prestigi i sabor que els seus orígens li avalen. La diferència rau en això: que mentre Valldemossa és coneguda arreu del món com a mausoleu d'uns romàntics amors tuberculosos, Tàrbena, del seu castell, n'ha fet corrals de bestiar.

Hi anàvem, amb la cabra citroènica d'Àngel Terrón.

Ell, cavaller conductor d'aital vehicle, Lluís Urpinell, voleiador d'alçada, l'Andreu Vidal i jo. A punt d'arribar a meta hem fet «parxe», com diu n'Àngel, tot fent-me evocar una punxada de bicicleta. Hem hagut de canviar de roda. Un dels quatre fa una fotografia: «El macip mecànic», al gust dels àrabs i nostre.

Allà que ens tens falcant el vehicle, obrint el capó, traient el gat, canviant la roda. Al bell mig del paratge, ancestralment idíl·lic, d'un hel·lenisme pujat, fins i tot amb ovelles pastorils a la vora, l'artefacte mecànic que ens fada rodamóns ha decidit d'aturar-se. Per permetre'ns d'aüllar (clic-clec, clic-clec) l'instant, una mica a l'estil de Woody Allen.