Editorial Columna (Barcelona), 2001
Fem la baixada suau, pautada per fanals de tres globus amb una armadura protectora. Se m'acut com explicaria el que estic fent a algú que no sabés de què va, als escombriaires que reguen els carrers, ho comento i riem. M'agafa un atac de riure. En Carles prova de contenir-me i no pot. També riu, no tant com jo, i no sé si per compromís. I tant me fa! Sense dirigir-nos la mirada, l'home desvia la manguera al nostre pas per no ruixar-nos, l'aigua va avall, violenta i ordenada. No puc parar de riure, ric de riure. I ric, ric i ric. Caminem de pressa, més alentits pel riure que per la por de relliscar. On et porta riure? Et desplaça, també, i et torna, i ric encara. Qualsevol cosa que en Carles diu per distreure-me'n, encara em fa riure més. Arribada la plaça, la visió frontal del carrer perd importància davant dels edificis i l'amplitud. A l'esquerra, una façana amb una fornícula al centre, i no dues com diria la memòria, l'una amb caduceu i a les sandàlies ales, l'altra amb l'arc i la lira; no, aquesta conté una figura femenina amb una creu al cap, la mà dreta amb l'índex cap a terra, la mà esquerra aixecada, l'índex assenyalant a quaranta-cinc graus. Una mà que potser assenyala, potser és un gest que atura el vianant. Un carrer transversal, ample i transitat, i la mirada se'n va cap a la dreta: un carrer antic, en diagonal, en la direcció de la mà esquerra de la figura femenina, deixa dos grans edificis cantoners en l'ortogonalitat; el del damunt, tot de vidre, tan sols per apartar-ne la vista si es recorda el que hi havia abans, amb les obertures de la planta baixa recollint també les de la primera, d'ordre neoclàssic rematat amb estàtues ajagudes. El de la dreta, en angle agut, marca la inflexió del terreny (el carrer transversal és pla, i el que va en diagonal a la dreta descendeix suaument), i és una realització blanca de gust dubtós, encalat en blanc, però si més no fet en una mesura humana. Per dalt remata l'angle un pòrtic circular de columnes toscanes, amb figues que la memòria volia la parella de guerrers, mascles atlètics de cos, femenins de faccions, tot blanc de reflexos de lluna, amb el carro tirat per quatre Pegàs, capes al vent i els cascs en forma de clova d'ou amb una estrella a l'extrem, contra un cel fosc i lluminós, blau i profund d'estrelles, amb l'alta lluna minvant, però el que hi ha són tres figures dretes, la primera amb la dalla contra el cos, com un soldat, la del mig, amb el braç esquerre trencat, sembla sostenir una àmfora o un càntir, la de la dreta és una dona amb una criatura en braços. El carrer en diagonal a la dreta manté un traçat antic, i les cases són velles i mal escairades. Al final es veu de gairell la façana d'una església gòtica. S'hi arriba, i davant hi ha una plaça trapezoïdal amb una font de pedra a la cantonada.