El dia de l'ós

Editorial de a Magrana - 2004 - Barcelona

Autor: Joan-Lluís Lluís i Torrentó
Indret: Porta d'Espanya (Prats de Molló i la Presta)

A les muralles, saluda el soldat amb el mateix somriure de fusta seca dels anys de sempre, una mica temerosa que hagin endurit el reglament i que ara no controlin només els que arriben per la carretera... Passa sota la volta de pedra i pensa: «Ja està, sóc a dintre». Prats de Molló, com abans, fa olor de pa calent i de croissants amb mantega, quan s'hi entra per la porta de Franca. La Boulangerie-Viennoiserie d'en Daniel té a l'aparador els mateixos pans de guix pintat, una mica mes esquerdats. Al vidre, un cartell anuncia la imminència de la festa de l'ós, la gran diada del vilatge. La venedora és una joveneta que no coneix, pensa que pot ser la seva dona, però no es ella, la dona no s'ocupa gaire del taulell. Quan entra, la venedora està xerrant amb el soldat que viu amb ells, uniformat com cal però badallós, que endrapa un pa de panses que ha sucat en una tassa de llet. No la mira, té els ulls perduts en els quadres que decoren les parets. La decep sentir que en Daniel ja se n'ha anat a dormir, li sembla que abans feia sons més curts, quan era vuit anys més jove. Diu que tornarà més tard i surt sense haver comprat res.

Autor: Joan-Lluís Lluís i Torrentó
Indret: Fort de la Guàrdia (Prats de Molló i la Presta)

El castell és allà dalt, en un dels cinc turons que, de prop o de lluny, envolten el poble. És allà tal com el dibuixava de petita, almenys les parts dibuixables, que no eren protegides pel secret militar. A mig camí de casa, prova d'entreveure el sentinella de la torre meridional, però no pot, ni tan sols no es veu la punta de la baioneta. Deuen haver canviat el lloc de guaita i és ben estrany, no canvien mai res. Abans es veia bé, sobretot de la banda d'on puja Bernadette. La podia distingir de seguida que arribava sota la fita plantada a una vintena de metres d'un giravolt del camí i que indica el límit que cap civil no ha de traspassar sota pena de ser detingut. No l'havia traspassat mai, és una de les lliçons de l'escola, però alguns minyons s'atreveixen a fer-ho de tant en tant, quan fan apostes per enlluernar una minyona. Una vegada en Fourcat, el fill del pintor de cavalls, ho va fer per ella i va passar una setmana tancat sense que els seus pares poguessin veure'l. Bernadette no li va adreçar la paraula mai més, perquè tenia rancúnia contra en Daniel, que no ho havia provat. Però en Daniel no feia mai res que pogués semblar prohibit o ni tan sols atrevit. Bernadette ja ho sabia quan escrivia el seu nom damunt les pedretes que llançava al Tec.

Autor: Joan-Lluís Lluís i Torrentó
Indret: Fort de la Guàrdia (Prats de Molló i la Presta)

Les cases no han canviat gaire, però de les xemeneies ixen menys fumeres que abans, deu ser que n'hi ha que s'han posat la calefacció elèctrica. La part del poble fora de les muralles s'ha eixamplat una mica i l'escola, rere el firal, ja no és un edifici solitari, ara està gairebé envoltada de cases tan altes com ella. Bernadette la troba menys espantosa, li sembla que li hauria agradat que aquestes cases ja hi fossin quan ella hi havia d'anar. És clar, també veu el Tec que frega les muralles pel sud i que fila recte cap a la plana, però no pot distingir si les barreres de control damunt dels tres ponts estan aixecades o abaixades. Sap, però, que només queden aixecades el diumenge i els dies de festa. Voldria anar-hi per mullar-se la cara amb l'aigua del riu i caminar per les pedres provant de no entrebancar-se, però sap que no gosarà acostar-s'hi, tots pensarien que té nostàlgia del seu passat llicenciós.

Autor: Joan-Lluís Lluís i Torrentó
Indret: Plaça de Josep de la Trinxeria (Prats de Molló i la Presta)

Quan els francesos van arribar ja devia fer un parell de segles que no es veia cap ós. La gent de Prats els havia matat tots, d'un en un, i per això els francesos els havien vençut. És el càstig, diu el conte. Havien perdut per haver matat els óssos, potser també els teixons, els voltors i les llúdrigues. La gent d'aquesta terra només podrà tornar a guanyar si torna un altre ós i, amb ell, dinasties de pobletans armats de ganivets de dos pams i de trabucs negres de mort. Llavors, els francesos deixaran rere seu l'eco dels crits d'agonia que proferiran mentre marxaran nord endins, i les restes de Chamilly, desenterrades del vestíbul de l'ajuntament, seran llençades al Tec amb la seva bandera i la flaire de la seva llengua.

Però la història exigeix que l'ós torni amb una de les verges segrestades, que no haurà estat violada ni tindrà el cap tocat per la bogeria, una verge que se li haurà lliurat de bon grat i amb ganes de ser-ne l'esposa. És un conte que, podria interessar especialistes en pobles vençuts, vinguts d'universitats per enregistrar els més vells mentre l'expliquen i fer comparacions amb contes d'altres pobles vençuts i dir: «Mireu, són tots iguals, aquí un ós, allà una pantera, de l'altra banda un búfal i tot plegat la mateixa història per suportar de morir derrotats». Aquest conte és tan complicat, si es mira com una profecia, que els mestres d'escola sempre han deixat que s'escampi sense castigar gaire aquells que l'expliquen. Fins i tot algun comandant de guarnició, per la festa nacional, havia fet al·lusió a l'escassetat d'animals ferotges al Vallespir i així tothom havia rigut una mica. Més tard, els més atrevits van evocar la dificultat de trobar verges per aquells paratges, i es vantaven de ser responsables d'aquesta manca. Escopien granets de saliva de tant riure i l'amo del bar on es comentaven aquestes proeses sabia que si pagava un Martini al més bromista, aquest es quedaria temps i aviat començarien concursos de qui xima més cerveses o de qui no xima paga.

Ha tornat un ós i per això tots estan neguitosos. És clar, aquest neguit col·lectiu no és bo per a la mare ni per al seu futur de morta aviat jutjada. Tampoc no ho és per a Bernadette. Perquè encara no n'és conscient, i en Daniel no ha gosat explicar-li-ho, però l'ós acaba d'entrar-li al moll de la vida.

Autor: Joan-Lluís Lluís i Torrentó
Indret: Plaça de Josep de la Trinxeria (Prats de Molló i la Presta)

És una festa per espantar-se amb els terrors esvaïts, per desenterrar els óssos morts i alegrar-se que ja no hi siguin. Una festa de trasbals i d'inversió, un dia que els soldats han de sortir del poble i els óssos poden fer el que volen, i sovint és molt. Són tres nois que fan d'ós, sortejats entre els voluntaris, i així poden riure dels óssos de veritat matats d'un en un. Els vesteixen de pells de xai i s'embruten les mans i la cara d'una poció d'oli i sutge, per ser més espantosos. Després, corren pels carrers i emmascaren tots aquells que agafen, és a dir tothom. I tothom corre per escapar-se, tothom beu pastís o vi negre per imitar-los, ja que els óssos només es paren per recuperar l'alé, fregar-se el clatell o les cuixes i beure pastís o vi negre. Hi ha crits, fusells disparats sense ploms, patacades i caigudes, minyones aixafades pel pes de les bèsties que els amanyaguen els pits i els freguen la cara amb la cara.

Autor: Joan-Lluís Lluís i Torrentó
Indret: Plaça de Josep de la Trinxeria (Prats de Molló i la Presta)

És el dia de l'ós, la festa del mig hivern per fer cuitar la primavera, per exorcitzar les pors del bosc, de nits sense foc, de llamps a la torre de Mir, de grunys rere les portes. És la festa dels homes que es disfressen d'ós per ser més feliços de no tenir óssos al voltant. La festa més festiva, on no es fiquen els mestres ni els militars, per permetre d'aguantar un any feiner de caps cots, de francesos vigilants. Es diu que temps enrere, quan els francesos havien entrat de poc, tothom podia parlar la llengua durant el dia de l'ós, fins i tot els mestres i el batlle ho feien. Ho aprofitaven per llançar injúries, renecs, blasfèmies; parlaven de la xona de la dona del comandant i de les tetes de la seva filla. Cantaven cançons de bressol com si haguessin estat cants de victòria o de bordell; s'explicaven proeses dels homes que més en sabien de trabucar minyones, de les minyones que més en sabien de manejar mànecs d'home fort, i sovint acabaven recitant cançons verdes o amoroses a les ampolles que festejaven.

Autor: Joan-Lluís Lluís i Torrentó
Indret: El Firal (Prats de Molló i la Presta)

No ho expliquen a l'escola però tothom ho sap: quan tornaran els óssos, els francesos marxaran, d'un cop i per sempre, esvaïts, fugissers, rancuniosos però impotents, bornis, mancs, francesos a Franca. A Bernadette li ho havia explicat la mare, era la contaire de casa i ho repetia amb una mitja ganyota silenciosa, calia no ser sentit. Per això en parlava les nits de pluja, quan la veu li quedava coberta per la fressa de l'aigua i estava segura que ningú no l'escoltava de l'altre costat de la paret. Els altres tampoc no volien que els sentissin mentre ho explicaven als fills, mentre rosegaven nogues prop d'un fum de foc, i ningú no hauria reconegut que sabia aquesta història i encara menys que la repetia, però tothom la coneixia. És l'única història que han sabut crear des de l'arribada del mariscal, el gran Chamilly. Una única història en tres segles i mig de tenir els francesos asseguts a la falda.

De sempre, Prats ha estat vila d'óssos. En té als cognoms i als malnoms, als noms de carrers i als noms de masos, en té a les restes, a la memòria i en aquest conte ja vell, quan rapten les verges més blanques i se les enduen a les coves que saben. Després, quan han acabat, les deixen anar perquè es perdin per la muntanya i només se n'ha arribat a salvar alguna, boja al mig dels castanyers, que s'empastifava el cos amb excrements per protegir-se del fred, es disputava amb les garses i volia mossegar sos germans quan la retrobaven.

Quan els francesos van arribar ja devia fer un parell de segles que no es veia cap ós. La gent de Prats els havia matat tots, d'un en un, i per això els francesos els havien vençut. És el càstig, diu el conte. Havien perdut per haver matat els óssos, potser també els teixons, els voltors i les llúdrigues. La gent d'aquesta terra només podrà tornar a guanyar si torna un altre ós i, amb ell, dinasties de pobletans armats de ganivets de dos pams i de trabucs negres de mort. Llavors, els francesos deixaran rere seu l'eco dels crits d'agonia que proferiran mentre marxaran nord endins, i les restes de Chamilly, desenterrades del vestíbul de l'ajuntament, seran llençades al Tec amb la seva bandera i la flaire de la seva llengua.

Però la història exigeix que l'ós torni amb una de les verges segrestades, que no haurà estat violada ni tindrà el cap tocat per la bogeria, una verge que se li haurà lliurat de bon grat i amb ganes de ser-ne l'esposa. És un conte que, podria interessar especialistes en pobles vençuts, vinguts d'universitats per enregistrar els més vells mentre l'expliquen i fer comparacions amb contes d'altres pobles vençuts i dir: «Mireu, són tots iguals, aquí un ós, allà una pantera, de l'altra banda un búfal i tot plegat la mateixa història per suportar de morir derrotats». Aquest conte és tan complicat, si es mira com una profecia, que els mestres d'escola sempre han deixat que s'escampi sense castigar gaire aquells que l'expliquen. Fins i tot algun comandant de guarnició, per la festa nacional, havia fet al·lusió a l'escassetat d'animals ferotges al Vallespir i així tothom havia rigut una mica. Més tard, els més atrevits van evocar la dificultat de trobar verges per aquells paratges, i es vantaven de ser responsa­bles d'aquesta manca. Escopien granets de saliva de tant riure i l'amo del bar on es comentaven aquestes proeses sabia que si pagava un Martini al més bromista, aquest es quedaria temps i aviat començarien concursos de qui xima més cerveses o de qui no xima paga.

Ha tornat un ós i per això tots estan neguitosos. És clar, aquest neguit col·lectiu no és bo per a la mare ni per al seu futur de morta aviat jutjada. Tampoc no ho és per a Bernadette. Perquè encara no n'és conscient, i en Daniel no ha gosat explicar-li-ho, però l'ós acaba d'entrar-li al moll de la vida.