Edicions Proa - 2002 - Barcelona
Som als boscos de Vallvidrera, a la Vallvidrera enclotada dels tàlvegs septentrionals, amb les falgueres d'espessor morbosa, les alzines fosques, la laberíntica insidia dels esbarzers, la petja del senglar a la terra grufada, el raucar ferotge de les granotes nocturnes a l'estany espès i perdut. I la torre romànica i matussera de l'antiga esglesiola, amb el petit cementiri oblidat, mentre vola senyora i vigilant una garsa, tan blanca i tan negra. Un capellà amic meu, i titular del temple, criava conills dalt del campanar.
S'esbadella entre muntanyes
eixa vall fresca i gentil
sols per fer de ses entranyes...
Els versos de Jacint Verdaguer sobre aquests indrets... Jo he viscut molts anys a Vallvidrera, sobre la carena. I en passar per la carretera que s'enfonsa plagada de giragonses serrades, aquí i allà albirant mitja silueta i les teulades de Vil·la Joana, una torre d'estiueig vuitcentista, els melancòlics estius dels cavallers barbuts i les damisel·les primfilades, he pensat sovint en Jacint Verdaguer.
La casa aïllada, uns lledoners i flors de glicines, la humitat boirosa dels boscos, un aire remot... Verdaguer hi moria el 10 de juny del 1902, a mitja tarda, la seva extrema solitud de sobte poblada per una autèntica gernació que venia des de Barcelona a peu i en carretel·la a veure el seu cadàver, a acomiadar-lo: el poeta ja era una llegenda de glòria i de desgràcia. Encara vaig conèixer alguns vells vallvidrerencs que de nens havien contemplat la multitud, havien davallat ells també fins a Vil·la Joana...
I per què pensava jo tant en Verdaguer, en passar o passejar per aquests indrets? De la figura del poeta, n'emana una aura a la vegada irradiant i tèrbola, intensa, seductora, els seus versos vigorosos i alegres i els seus exorcismes sinistres i ambigus, com si la seva vida veritablement no s'hagués esvaït en la mort i continués immanent en el vol de la garsa, en la fulla de l'alzina, en la glopada de boira....
M'hauria agradat trobar-me amb Mossèn Cinto en un revolt del camí? Sens dubte! És el que he fet. Imaginativament, és clar. I per preparar-ho m'he submergit en les seves peripècies, en les seves contradiccions, en els seus versos. Al capdavall, ¿no l'he vist, no l'he trobat arreu, no m'ha acompanyat exigent, no forma ja part activa del meu bagatge referencial? I Verdaguer emmarcat a Vil·la Joana, en el meu pressentiment.
La literatura és d'una dualitat esfereïdora: en disposar-te a escriure, en escriure, en haver escrit, on comença i on acaba la realitat? Jo sóc jo o els meus somnis? Ningú no ho sap, però és indiscutible que sense els meus somnis jo no sóc jo.
Així, la tarda del 10 de juny d'enguany, el sol pàl·lid i el bosc amarat d'un alè mullat per les pluges recents, mentre caminava capficat per davant Vil·la Joana, va resultar evident que m'havia topat amb Jacint Verdaguer.
Venia ell d'entre els arbres, trist, la sotana vella, els cabells blancs mig arranats, una visible fatiga, tal com apareix a les fotografies dels últims temps. I em va sorprendre que no em sorprengués: una mena d'afecte personal, íntim, m'hi unia... I és que sempre he esperat trobar emoció, trobar passió, en la poesia de Verdaguer. Trobar-me amb ell, ell en mi, ha esdevingut llavors d'una naturalitat ideal.
I no em digueu que no ha estat així, que aqueixa tarda Mossèn Cinto no era a Vil·la Joana, que únicament existeixen el no-res i les tombes: hauríeu de provar la vostra afirmació, però us seria impossible perquè el testimoni dels fets i dels somnis és escrit o transcrit en aquestes planes. I si jo ho crec, per què no ha de ser veritat? Bé ho és la poesia del poeta.