Llibreria Millà (Barcelona), 1933
Jordi: El meu pare
que Déu l'hagi perdonat,
era un mestre daguer honrat,
com son fill present ho és ara.
El meu mall mateix usava:
i aquesta fornal tenia;
l'enclusa, el ferro rebia,
i ell, tot forjant-lo, cantava:
"Repica que pica,
fes dagues, daguer;
fes dagues i espases
si ric et vols fer".
No va tardar gaire
a córrer son nom;
a fer-li fer dagues venia tothom.
Un dia entre els altres,
vingué un cavaller:
—Feu dagues que passin
les malles d'acer?
—Si vós porteu malles
ben prest ho veureu,
claveu-vos la daga
i amb sang la traureu.
—Doncs feu-me'n —diu—, una
de pom cisellat;
d'allò que ella valgui
sereu ben pagat.
—Traient-se la bossa
va fer dringar l'or;
mon pare, sentint-lo
cantava amb ardor:
"Esmola que esmola,
fes dagues, daguer;
fes dagues que passin
les malles d'acer".
Mentre ell esmolava
m'ho mirava jo,
la meva germana
filava al racó.
El cavaller estava
amb ella parlant,
el pare, veient-ho,
seguia cantant:
"Esmola que esmola,
fes dagues, daguer;
fes dagues que passin
les malles d'acer". [...]
La noia a qui l'ama,
així, baix, li ha dit:
—T'obriré la porta
al ser mitjanit.
El pare, sentint-ho,
ho escolta callant;
la mola rodava,
i anava cantant:
"Esmola que esmola,
fes dagues, daguer;
fes dagues que passin
les malles d'acer".
Quan la nit arriba,
el pare amagat,
la daga té llesta
de pom cisellat.
Al tocar dotze hores,
ja entrava el traïdor;
al passar la porta,
cau en terra mort.
—Què heu fet, mon pare
—diu la noia. — El deber:
he provat si passa
les malles d'acer.—
Citat a justícia,
mon pare és lliurat;
qui entrava com lladre,
com lladre ha pagat.
Bé plora la noia,
mes plora amb honor;
content d'això el pare
cantava millor:
"Esmola que esmola,
fes dagues, daguer;
fes dagues que passin
les malles d'acer".
I mentre cantava
sempre aquest cantar
la mola rodava
sense mai parar.
Jo que m'ho mirava
sentia bé això,
i així vaig aprendre
la vella cançó:
"Esmola que esmola,
fes dagues, daguer;
fes dagues que passin
les malles d'acer".
Baró. Aquest meu criat sap que vós
sou el millor de tots dos,
i aquí m'ha dut son consell.
Jordi. Déu li pagui mercè tal.
Mes, no dient-ho, mentiria.
Del ferro que cada dia
surt vermell de ma fornal,
faig, a pic de mall, les eines
millors de l'entorn d'Olot,
i fins el mateix rei pot
contemplar les meves feines.
Treball a pic de martells,
de ferro verge, en les reixes;
dalles que mai m'han dut queixes,
botons de roda, fusells,
i, en el ram de dagueria,
punyals i dagues de llei,
que el mateix armer del rei,
de Toledo, envejaria.
Baró. Voleu dir?
Jordi. Tocant a espasa
són ells més, parlem formals;
mes, per dagues i punyals
no en fan ells com aquí casa.
Baró. Ja és prou.
Jordi. I que dir-ho pot.
perquè tothom se'n recordi:
per fer dagues, mestre Jordi,
el ferrer de tall d'O1ot.
Baró. Vejam, doncs, com vos lluïu.
Aquí hi ha la daga.
Jordi. (Examinant-la.) Bé.
Veurà com no li daré
per res de queixa motiu.
Baró. Fent-ho bé, no us ha d'abatre
el preu, ni us donga fatic.
Jordi. Ja m'ho penso.
Baró. Jo no estic
per una doble de quatre.
Vull una arma de bon tremp,
que se'm clavi allà on es vulla
Jordi. El pom ja és bo. És la fulla
que ha de canviar-se. Ho farem.
Baró. Segura me l'heu de fer.
Jordi. Serà una arma de batalla.
Baró. Si troba cota de malla,
que passi malles d'acer.
Jordi. Justament això és el crèdit
de la nostra fornal.
Baró. Sí?
Jordi. D'això ve que l'acer aquí
ens ha donat tant de rèdit.
No saben la cançó?
Baró. No.
Jordi. Doncs és cançó d'una història
que jo us puc dir de memòria,
si em voleu dar atenció.
Baro. Ja espero amb ànsia.
Jordi. El meu pare,
que Déu l'hagi perdonat,
era un mestre dagué honrat,
com son fill present ho és ara.
El meu mall mateix usava:
i aquesta fornal tenia;
l'enclusa, el ferro rebia,
i ell, tot forjant-lo, cantava:
"Repica que pica,
fes dagues, daguer;
fes dagues i espases,
si ric et vols fer".
No va tardar gaire
a corre son nom;
a fer-li fer dagues
venia tothom.
Un dia entre els altres,
vingué un cavaller:
- Feu dagues que passin
les malles d'acer?
Un dia entre altres,
vingué un cavaller:
— Feu dagues que passin
les malles d'acer?
— Si vós porteu malles
ben prest ho veureu
claveu-vos la daga
i amb sang la treureu.
—Doncs feu-me'n —diu— una
de pom cisellat;
d'allò que ella valgui
sereu-ne pagat.—
Traient-se la bossa
fa ver trincar l'or;
mon pare, sentint-lo
cantava amb ardor:
"Esmola que esmola,
fes dagues, daguer;
fes dagues que passin
les malles d'acer".
Mentre ell esmolava
m'ho mirava jo,
la meva germana
filava al recó.
El cavaller estava
amb ella parlant,
el pare, veient-ho,
seguía cantant:
"Esmola que esmola,
fes dagues, daguer;
fes dagues que passin
les malles d'acer".
La mola rodava
sense mai parar,
jo, que m'ho mirava,
la veia rodar.
El pare vetllava
per el seu honor,
quant més esmolava
cantava millor:
"Esmola que esmola,
fes dagues, daguer;
fes dagues que passin
les malles d'acer".
La noia a qui l'ama,
així, baix, li ha dit:
—T'obriré la porta
al ser mitja nit.—
El pare, sentint-ho,
ho escolta callant;
la mola rodava,
i anava cantant:
"Esmola que esmola,
fes dagues, daguer;
fes dagues que passin
les malles d'acer".
Quan la nit arriba,
el pare amagat,
la daga té llesta
de pom cisellat.
Al tocar dotze hores,
ja entrava el traïdor;
al passar la porta,
cau en terra mort.
—Què heu fet—diu mon pare —
la noia.— El deber:
he provat si passa
les malles d'acer.—
Citat a justícia,
mon pare és lliurat;
qui entrava com lladre,
com lladre ha pagat.
Bé plora la noia,
mes plora amb honor;
content d'això el pare
cantava millor:
"Esmola que esmola,
fes dagues, daguer;
fes dagues que passin
les malles d'acer".
I mentre cantava
sempre aquest cantar,
la mola rodava
sense mai parar.
Jo, que m'ho mirava,
sentia bé això,
i així vaig aprendre
la vella caneó:
""Esmola que esmola,
fes dagues, daguer;
fes dagues que passin
les malles d'acer".