Editorial Planeta - 2019 - Barcelona
De tornada de l'illa, havia començat a aventurar-se cada tarda per les feixes cultivades que baixaven des de Sant Antoni, una gran casa de façana clàssica i parets vermelles, que dominava la badia. En Ciro es moria de gana i quan va descobrir en un marge entre feixes una figuera paratjal carregada de figues madures no va resistir la temptació. Estaven al punt: vermelles, carnoses, tan clivellades pel sol que gotejaven un suc dolcíssim. Va espantar les abelles que picotejaven les figues, va abastar-ne unes quantes, les més blavoses, gairebé morades i se'n va posar dues de seguides a la boca, amb avidesa. Quan atansava una branca més alta, va sentir una fressa al seu darrere; va girar-se espantat i va descobrir que un home l'observava des del corriol, tallant-li l'escapatòria. Va donar per fet que el denunciaria i es va veure perdut, però el pagès el va sorprendre:
-Ets mariner des barcos italians? Diuen que passau gana? Va, vine amb jo, na Magdalena te farà alguna cosa de menjar -li va dir-. I a partir d'ara, no fa falta que robis res. Si tens gana, puges a ca nostra i ho demanes.
Al cap d'una estona devorava una amanida de tomata i un tros de formatge casolà, a la cuina dels masovers de Sant Antoni, la casa de pagès més important de s'Altra Banda i segurament de tota aquella part de 1'illa. En Ciro els explicava la seva odissea a bord del Roma i en Mateu Pons i la Magdalena Moll se l'escoltaven com si sentissin explicar un conte.
Els dies van passar de pressa. La roda girava, no se sabia cap a on ni qui la impulsava, però en Ciro va acostumar-se a la nova rutina sense grans entrebancs. Als locals militars que els havien habilitat com a casernes dormien a terra, en un jaç de palla i flocs de llana. El menjar era tan escàs que passaven autentica gana, però tenien llibertat de moviments pel poble, feien classes d'espanyol, jugaven a futbol per mantenir-se en forma i cada tarda, tornant de l'hospital militar, pujava a Sant Antoni a visitar els seus nous amics.
El sentien d'una hora lluny, perquè pujava tot el camí xiulant. Després, quan s'havia refet a la cuina devorant el menjar que li preparaven, els cantava antigues cançons napolitanes, que de vegades adaptava amb enginy per narrar les tribulacions dels mariners i la seva estada a Maó: «E' la Menorquina la nave più bella / è la nave sulla cui navighiamo / è la Menorquina una sagoma snella». En Mateu i la Magdalena el corresponien explicant-li els amors de Lord Nelson i Lady Hamilton en l'ala noble d'aquella mateixa casa que ara els acollia i que els anglesos coneixien com The Nelson's House.
La formació es va detenir a les portes d'una tanca molt elegant, amb un rètol escrit en lletres daurades que anunciava l'Hotel-Balneario Vichy Catalán. Els italians no s'ho podien creure: al fons d'un parc de cedres i altres arbres monumentals s'aixecava un edifici de dues plantes, d'inspiració moresca, que els va semblar sortit directament de Les mil i una nits. Després de quatre mesos de privacions, en unes dependències militars miserables, aquell hotel era un miracle.
En Ciro i l'Ovilio van ser dels primers a rebre l'ordre de trasllat al Balneari Prats, just al centre de la població. Quan van posar els peus al carrer, els esperava una gentada encuriosida; la marxa dels mariners pels carrers del poble va donar pas a tímides converses en l'espanyol precari que alguns havien après a Maó i a Sóller; els italians s'acompanyaven de gesticulacions molt exagerades i de mica en mica van aconseguir revelar el misteri i satisfer la curiositat de la gent que els interrogava.
El mossèn va anar a trobar-la al safareig. La Joana era una feligresa complidora, de missa cada diumenge, però no era una devota de les que sempre rondaven l'ecònom del poble. Per això, la visita la va agafar de sorpresa i es va sobresaltar.
Mossèn Massaguer ho va aprofitar per interrogar-la.
-Què hi feies ahir, al camí de can Riera? Què se t'hi ha perdut, a Vidreres?
La Joana va reaccionar amb rapidesa.
-Havia quedat amb una cosidora, volia que repassés unes peces de roba que rento als soldats italians.
-N'hi ha massa, de soldats rondant pertot arreu.
Al mossèn li feia pudor la boca. La Joana es va tirar enrere, però ell li va tornar a acostar la cara i li va tirar una bafarada agra, molt desagradable:
-Aquests mariners són una plaga, tot el poble n'és ple. També el camí de Vidreres.
Portava una sotana plena de llànties, amb un rest de botons des del coll fins als peus, que portava descordat fins a mitja pitrera. Dues taques de sal a les aixelles i una altra a l'esquena delataven que suava com una euga després de llaurar tot un camp de cinc vessanes. Tot ell feia pudor de ranci, semblava que mai no hagués passat ni una mica d'aire al voltant d'aquell home, que la mirava amb cara d'emprenyat.
-Si has de tornar a sortir de casa, serà millor que t'acompanyi alguna dona del poble.
Quan es van sobreposar al desconcert inicial, els mariners italians van tirar a l'aigua les barques de salvament i van començar a traslladar els ferits a un hospital militar construït dos segles enrere en una petita illa al centre del port: l'illa del Rei. L'operació de trasllat de més de dos-cents ferits greus, la majoria procedents dels tres caçatorpediners, va durar un parell d'hores. Quan van completar l'evacuació, els mariners van pujar a les naus i van començar a retirar les banderes de colors que estaven escampades com flassades damunt de les cobertes. L'espectacle que va quedar al descobert va glaçar la sang dels curiosos, que no van poder ofegar un crit col·lectiu de dolor: les banderes amagaven els cadàvers dels mariners que havien mort durant la travessa nocturna.