Edicions 62 (Barcelona), 2000
Veniu devers València amb els vostres genets!
Allà, les nostres gents han caigut en desgràcia.
A les mesquites, ara esglésies, la crida a l'oració
s'ha fet vol de campanes. Quanta pèrdua!
¿Com reviure el passat? Només són que ruïnes
els col·legis aquells on tothom recitava l'Alcorà!
El jardí que amb delit encantava els nostres ulls,
les arbredes verdejants, ja s'han secat i endurit.
Els paratges dels voltants ja no existeixen, aquells
que el vianant convidaven a romandre o passejar.
Un infidel ha vingut a esborrar tanta bellesa;
designat pel destí per a dur-li perdició,
desfer-la vol a trossos, i ni dorm ni reposa.
Veniu devers València amb els vostres genets!
Per sempre més adéu a la terra estimada.
La nostra joventut i els grans amics, perduts.
Tot el que era bell ara és desfet, dispers o lluny.
Sense joia ni llar, vençut i no en pau em sent.
¿On les cases de València? ¿On les veus dels seus coloms?
Tot s'ha perdut. S'ha perdut el Pont i la Russafa.
S'ha perdut Mislata i Massanassa. Tot s'ha perdut.
¿On són aquells prats amb rius i arbredes verdes?
¿On són els indrets flairosos on solíem retirar-nos?
¿On el zèfir sempre fresc? ¿On els crepuscles amables?
Ai València! Què s'ha fet d'aquells matins on el sol
jugava amb la mar tot corrent per l'Albufera!
Ibn Lubbun va ser senyor de Morvedre, i un senyor esplèndid i savi, a qui plaïa dedicar els dies a les lletres i a les ciències. Les nits, les preferia per a contemplar el cel i buscar-hi estels, fantasiejar històries..., o per a estimar apassionadament la dona amada.
Els tirans, llavors, feien anar València com una fràgil barca, sense timó ni rems ni veles al mig de la tempesta. Morvedre caigué en mans del Cid, l'astut guerrer que arrasava ciutats, gents i collites, a qui els musulmans anomenàvem senyor i els cristians traïdor. Ibn Lubbun va fugir de Morvedre, com tants altres que la poblaven amb goig.
¿On anà a morir?
En algun indret d'algun exili, el record d'Ibn Lubbun serà com el desert. Com el desert, on no retrobà mai la llar que havia perdut.
Ni murs, ni fang, ni tomba.
Pols, només pols, arena eixuta.
Mira aquesta panerola de gesmils.
Els ulls no estimen res més.
Quan la nina del núvol plora,
les boques blanques somriuen.
Els pètals són puntes de mitges llunes
per on d'or corre el crepuscle.
El testimoni tinc dels seus llavis,
i aquests proclamen que és vi
la seua saliva als meus.
Si els ulls em fan embriac,
no és que he begut, és desig.
Deixeu-vos de retraure'm les passions
i doneu-me per plorar les vostres llàgrimes.
¿Per què censureu aquells com jo,
folls d'amor? Si sentíreu el que sent,
faríeu per traure'm aquest desig, jo no puc.
Vosaltres sabeu del goig del son, els meus ulls no.
Aquests temps tan amargs em priven del descans.
¿Quin gust té el son, que jo ja l'he oblidat?
Digueu-m'ho, amics, de veritat: ¿Quin gust té el son?