Quaderns Crema (Barcelona), 2009
Enmig del canal de Menorca, don Marc mirava cap a llevant i no veia res. El motor petava amb regularitat, i la mar anava moguda. Duien sis hores a la mar. El guàrdia civil roncava al balou lligat amb unes cordes. Li havien pres el màuser. Eren les tres de la matinada. «Encara ens falta una bona estona, si hi ha sort», havia dit en Damià feia uns instants. La sort no els havia mancat fins aleshores. Havien enganyat el guàrdia civil, havien sopat com lladres enmig de la mar, havien begut molt de vi, rom i canya, en Damià omplia el tassó del guàrdia civil sense esperar que estigués buit, fins que n'Ignasi va tornar espès com el plom. Fins i tot havien cantat l'himne de la República, i el guàrdia civil havia rigut amb ells. Son pare d'en Tianet havia tocat una guitarra, mentre els llums del port de Pollença dansaven amb la barca, a unes dues milles, intermitents. El guàrdia, que a les seves vellures festejava una botiguera vídua rica d'Alcúdia, era feliç. En acabar tot aquest enrenou penjaria el capell, i el tricorni. A les postres, després de menjar un munt de peix fresc que havien torrat en Damià i en Sebastià, el guàrdia civil rosegava amb les quatre dents que li quedaven rubiols i crespells, l'un darrere l'altre, amb llepolia. Era un pobre home, un carrabiner que les havia vist totes en aquest món. Quan els primers dies de la guerra els falangistes el duien a afusellar republicans per les cunetes li sabia greu, però ¿què havia de fer? Una nit, un pobre desgraciat li havia repetit mil vegades: «No em mateu, Ignasi, jo sempre he estat de dretes i catòlic», i ell, finalment, avorrit, havia contestat: «I què vols que te digui, haguessis estat ateneu i d'esquerres!». Fins i tot aquell pobre home havia rigut, i encara quan esperava el tro de gràcia, estès a terra i ferit, plorava de rialles i deia: «Ateneu i d'esquerres, els teus collons, Ignasi, saps que n'ets, d'ase».
L'avi, estirat a prop del màuser, vigilava entre les ombres de la nit, tot esperant veure les costes de Menorca. Però no es veia res. Amb tot, estava segur que hi arribarien. En Damià era al timó i coneixia la mar com ningú. Tot i el seu esperit inflamat, pel cap de l'avi desfilaven idees i sentiments contradictoris. Allà, davant seu, encara invisible, era l'esperança i la salvació. Havia passat una por terrible i creixent durant més d'un any. Havia vist la desfeta de les seves esperances. Havia vist la desfeta de la seva família, l'abandó, la traïció insospitada dels seus fills, la recança de la seva dona, la por pel destí de l'únic fill que segons ell li havia sortit condret, la mort dels amics i companys, la venjança i la rancúnia dels membres de la seva classe social, la lleialtat animal i fresca de na Damiana, i tot l'entristia, l'esbaltia. Se sentia desnonat, expulsat, però, alhora, allà davant, entre les boires de la nit, s'obria un món nou que li especiava la sang, que la hi feia bullir de bell nou, l'espurnejava com una nit de Sant Llorenç.