El mar de la tranquil·litat

Proa (Barcelona), 2010

Autor: David Castillo i Büils
Pàgines: 77 - 78
Indret: Bar Fausto (El Carmel, Horta Guinardó) (Barcelona)

El triangle entre el bar Bienvenida, la casa dels maquis del grup del Facerias al carrer Sigüenza i la confiteria del Coll es va convertir en el centre de peregrinació per improvisar històries abstruses en què s'incorporaven fragments de les pel·lícules que ens agradaven. El triangle es va ampliar quan el Papitu ens va explicar que els locals del bar Fausto havien estat la seu de l'Ateneu Llibertari. Allà es van muntar barricades i el barri es va mantenir fidel als líders de la CNT durant els Fets de Maig del 37. Aquell dia de revelacions, el senyor Papitu, més venerable que mai, ens va deixar entrar a casa seva. Vam traspassar la cortina de trenes i la porta amb devoció i silenci, com quan el capellà de l'església de Sant Jordi ens feia passar a la sagristia i ens convidava a hòsties sense consagrar. Esperàvem que ens oferís alguna revelació que canviaria les nostres vides: el plànol on havien guardat les armes els cenetistes abans de la derrota o les instruccions i dates sobre quan tornarien de França. Però no va passar res remarcable. Asseguts al voltant d'una taula camilla, amb el forat a la base per posar-hi el braser, la modesta habitació tenia una finestra oberta a un pati on els ocells cantaven més que els canaris del director de l'escola. A la sala, mig en penombra per la protecció de la persiana, la fotografia d'una dona jove amb una nena als braços era l'única ornamentació de les parets. Observant que ens les miràvem, el Papitu ens va dir que eren la seva dona i la seva filla, sense especificar res més. Sense que l'hi demanéssim ens va dur un got de llet a cadascú. Quan el Dani li va preguntar sobre la revolució, l'home va portar del dormitori una capsa de sabates, i en va treure unes fotografies dels insurrectes parapetats amb fusells i pistoles darrere d'una gran barricada al passeig del Coll, a l'alçada de la finca dels metges.

Autor: David Castillo i Büils
Pàgina: 78
Indret: Església de la Mare de Déu del Coll (El Carmel, Horta Guinardó) (Barcelona)

La imatge ens va suggestionar tant que amb el Toni, el Dani Casanellas i l'Adolfo aquella mateixa tarda vam anar a evocar, amb fervor litúrgic i una espelma per dissimular, les gestes dels nostres homes al centre parroquial del Coll davant la placa dels capellans morts durant l'assalt i l'incendi de l'ermita. Ho interpretàvem com una revenja avançada als capellans, que no ens deixaven jugar a futbol i a bàsquet a les seves pistes i que reiteradament ens havien negat la sala del teatre. La FAI era la justiciera davant aquells pietosos de pa sucat amb oli, que no sabien fer altra cosa que proselitisme per a les seves idees caducades. Amb els seus ulls de gripau a punt d'esclatar, el Dani Casanellas va assenyalar el carrer Tirso per fer-nos una de les seves interrogacions habituals:

—L'avi del Freddy va ser un dels responsables de la matança dels escarabats?

No l'hi vam negar, asseguts a les voreres altes del carrer sense asfaltar. Ens ho vam rumiar en silenci, abans de decidir-nos a baixar uns cent metres més avall per inspeccionar la casa del nostre company i intentar esbrinar o trobar alguna pista del misteri per aclarir el passat. Tot es va esvair quan, davant mateix de la reixa de la porta, es va presentar el Freddy. Ens el vam mirar, amb els mocs caient-li permanentment del nas, com si fos un caganer, amb la camisa arrugada i bruta, les cames plenes de blaus i de crostes amb mercromina, i no vam poder evitar la decepció.

Autor: David Castillo i Büils
Pàgines: 197-198
Indret: Parc del Carmel (El Carmel, Horta Guinardó) (Barcelona)

Perduts o abandonats en qualsevol racó del Parc Güell, les tardes sense pilota o sense diners per anar al cinema es dilataven d'avorriment. Aquell dia dels inicis de la primavera del 1973, el Dani Casanellas estava preocupat. No li donava la gana fer l'esforç d'endinsar-nos en alguna de les seves improvisades històries sobre concubines, animals que s'han de jugar la vida per sobreviure o veïns d'una reputació dubtosa. Anava amunt i avall remugant, sense dissimular gens que se sentia incòmode. Quan el Dani es desconnectava, l'Adolfo perdia tota la seva oratòria, inspirada per la imaginació del seu amic. Si l'Adolfo callava, llavors el Toni no podia replicar ni jo beneir-ho tot plegat. Quan derivàvem en aquestes situacions anòmales ho solucionàvem fent escampar la boira per la Muntanya Pelada.«Indolència celestial» o «rei mort» —en referència als escacs—, com ho definien l'Adolfo i el Dani, caps de colla i ideòlegs del microcosmos d'aquell racó de la barriada. Hi havíem passat moments de llibertat que es contraposaven a les dictadures de l'escola o dels pares. El Dani sempre tenia alguna sortida brillant per justificar la situació:

—És com si fóssim dins el disc blanc dels Beatles. No és un mal lloc. Preferiríem ser a Abbey Road o Revolver, però és millor que ser a Let it be. O no?

Tots assentíem sense entusiasme perquè no érem fanàtics dels Beatles com ell. Dalt la muntanya, després de la breu pujada pels caminets del Coll que duien al cim, la cosa no va canviar gaire. Ens consideràvem propietaris de la muntanya i del Parc Güell. Per aquest motiu, no ens cansàvem de picar les pedres del cim del turó —«turop», per a nosaltres—a la recerca de fòssils quan ens vam aficionar a col·leccionar-ne. Des d'allà divisàvem una panoràmica de la ciutat i consideràvem que tots els carrers i els seus habitants estaven a la nostra disposició. Eren de segona categoria perquè no havien tingut la gran sort de ser «ciutadans de Vallcarca», en paraules del Dani Casanellas. La ciutat davant, el barri darrere i, a tocar, el col·legi Virolai, font d'inspiració dels meus amics gràcies a les magnífiques cames de les patinadores que passaven les tardes entrenant-se mentre nosaltres les miràvem. Entre elles, l'Anna Riverola, mite de la nostra adolescència i motiu pel qual vam ingressar a l'associació de veïns on ella militava. Ens hauríem apuntat al sometent si hagués calgut.

Autor: David Castillo i Büils
Pàgines: 143-144
Indret: Parc de la Creueta del Coll. Entrada al (El Coll, Gràcia) (Barcelona)

El Gonella va aprofitar les instruccions del Dani per agafar-lo del coll per sota el braç esquerre, descarregar-li amb la dreta un parell de bufetades ben doloroses i estirar-li una orella tant com va poder fins que els seus crits i plors van fer que el nostre amic l'alliberés amb un edificant «nena, marica, puta dels del Carmel». L'Adolfo el va amenaçar de desgraciar-lo pels collons si se li acudia anar-se'n de la mui.

— No ens podem refiar de tu, canalla.

— No diré res a ningú —va implorar. Ja li havíem vist fer-ho altres vegades per reaparèixer després com un xulo quan ja no anaven maldades.

— Rostro pálido habla con lengua de serpiente —va dir el Toni, que odiava especialment el Félix per una pallissa que va rebre dels de la banda del Coll quan era més petit.

— Deixarem marxar aquest covard després de penjar els comanxes. Mai més traspassaran territori apatxe — va dir entusiasmat l'Adolfo Batalla.

Els vam dur cap a la Creueta per decidir si els havíem de «torturar», deixar-los en pilotes perquè tornessin així cap al seu barri o elaborar un altre escarment més sofisticat. Algú havia fet aparèixer una corda d'espart. Lligats de mans i a empentes els vam dur fins a l'entrada de la Creueta, plena de runa i on el 25 —l'única línia d'autobusos del barri— aprofitava per fer la maniobra de final i inici del seu recorregut.

Allà mateix se'ns va ocórrer la solució perfecta: les dues palmeres, una per a cada presoner. Immobilitzats, maleint la sort que els havia internat cap a Vallcarca, els dos carmelitans van quedar penjats pels peus, amb el cap reposant a terra mentre amb càntics victoriosos els membres del grup desapareixíem de la Creueta amb el crit de «marieta l'últim».

Autor: David Castillo i Büils
Pàgines: 139-140
Indret: Davant l'Elogi de l'Aigua (El Coll, Gràcia) (Barcelona)

La pedrera era dins la Creueta del Coll, la muntanya que tancava Vallcarca i la separava de la Vall d'Hebron. La dinamita l'havia cisellada i per les roques rebentades ens havíem enfilat davant l'estupefacció dels veïns. La muntanya va ser l'inici a l'escalada d'alguns dels nois més prometedors del barri; per a tots, un centre d'aventures. Dins la Creueta hi havia un munt de secrets: una cova que mai no vam poder traspassar, l'immens barranc per on sempre es perdia el Freddy,un estany que buidàvem regularment de granotes i capgrossos, les dunesde sorra abandonades que ens servien per jugar a rugbi i les ruïnes, que donaven directament al passeig. Al costat mateix, un escultor haviaconstruït un estrany pessebre de pedra, de mida natural, amb motius gaudinians. De fet, Gaudí i els seus seguidors eren presents per tot el barri, com si haguessin volgut continuar l'obra del Parc Güell, poc inspirats, francament.

L'entrada al nou Parc de la Creueta estava abandonada. Fins i tot el seu símbol, l'estany que va dissenyar Oriol Bohigas, sec, amb l'estàtua d'Eduardo Chillida, que va caure sobre uns visitants i no els va matar de miracle. Els tècnics havien desafiat la resistència de la roca esberlada de la paret on van clavar les trenes d'acer que subjectaven la peça. L'entrada del passeig encara conservava dues palmeres escarransides, que a l'adolescència ens van donar molt de joc.

Autor: common.nocontent
Pàgines: 197-198

Perduts o abandonats en qualsevol racó del Parc Güell, les tardes sense pilota o sense diners per anar al cinema es dilataven d'avorriment. Aquell dia
dels inicis de la primavera del 1973, el Dani Casanellas estava preocupat. No li donava la gana fer l'esforç d'endinsar-nos en alguna de les seves improvisades històries sobre concubines, animals que s'han de jugar la vida per sobreviure o veïns d'una reputació dubtosa. Anava amunt i avall remugant, sense dissimular gens que se sentia incòmode. Quan el Dani es desconnectava, l'Adolfo perdia tota la seva oratòria, inspirada per la imaginació del seu amic. Si l'Adolfo callava, llavors el Toni no podia replicar ni jo beneir-ho tot plegat. Quan derivàvem en aquestes situacions anòmales ho solucionàvem fent escampar la boira per la Muntanya Pelada. «Indolència celestial» o «rei mort» —en referència als escacs—, com ho definien l'Adolfo i el Dani, caps de colla i ideòlegs del microcosmos d'aquell racó de la barriada. Hi havíem passat moments de llibertat que es contraposaven a les dictadures de l'escola o dels pares. El Dani sempre tenia alguna sortida brillant per justificar la situació:

—És com si fóssim dins el disc blanc dels Beatles. No és un mal lloc. Preferiríem ser a Abbey Road o Revolver, però és millor que ser a Let it be. O no?

Tots assentíem sense entusiasme perquè no érem fanàtics dels Beatles com ell. Dalt la muntanya, després de la breu pujada pels caminets del Coll que duien al cim, la cosa no va canviar gaire. Ens consideràvem propietaris de la muntanya i del Parc Güell. Per aquest motiu, no ens
cansàvem de picar les pedres del cim del turó —«turop», per a nosaltres— a la recerca de fòssils quan ens vam aficionar a col·leccionar-ne. Des d'allà divisàvem una panoràmica de la ciutat i consideràvem que tots els carrers i els seus habitants estaven a la nostra disposició. Eren de segona categoria perquè no havien tingut la gran sort de ser «ciutadans de Vallcarca», en paraules del Dani Casanellas. La ciutat davant, el barri darrere i, a tocar, el col·legi Virolai, font d'inspiració dels meus amics gràcies a les magnífiques cames de les patinadores que passaven les tardes entrenant-se mentre nosaltres les miràvem. Entre elles, l'Anna Riverola, mite de la nostra adolescència i motiu pel qual vam ingressara l'associació de veïns on ella militava. Ens hauríem apuntat al sometent si hagués calgut.