El mar

Aymà - 1958 - Barcelona

Autor: Blai Bonet i Rigo
Indret: Sanatori de Caubet (Bunyola)

La voravia de pòrtland que dona, sempre grisa, la volta al pavelló, cruix, ardent i calcinada, sota el sol de les tres, el sol dels cards, dels rostolls, on les roselles, la blanca i rosada corretjola, els nuvials escanya-rossins, se deixen xuclar les coloracions pel sol noble i violent del camp. Les herbes creixen aferrades a la voravia, com pacificant la pedra, enrevoltant-la del fluir verd de la terra, que creix allà on pot, com l'amor i els vagabunds que viuen de les seves passes, com si visquessin d'un ofici liberal.

Al costat de la voravia, les olivardes mouen la seva verdor obscura i la petita flor groga, fètida, a Paire de les tres de la tarda. Les olivardes són com les velles, com les solteres plenes de presència i de mala olor. Les herbes que creixen a l'entorn del pavelló posen no sé quina realitat viva del camp al peu de la pintura groga de les chaises-longues, al peu del níquel del llit, a prop sempre del vidre del llum, entelat com el gerro d'aigua tret de la frigorífica.

Les branques espaioses del fonoll i la seva flor estrellada i groga se mouen lliurement, olorosament, oblidadament, enmig de la plaça abandonada.

Autor: Blai Bonet i Rigo
Indret: Sanatori de Caubet (Bunyola)

Ramallo!


La llum dins el meu departament és rosada. Dins el mirall del lavabo, els oliverars són rosa. El perfum dels pins verds, obscurs, que no se veuen des del pavelló, que estan al costat del dipòsit, arriba fins a la finestra. El cel és net, tens, fruital. Sota la netedat del cel, el prat del sanatori és verd, d'una verdor plena de salut i plena de diminutes flors grogues, morades, blaves, celestes, roges.

Des del prat, la primavera puja a la muntanya, que, en aquesta hora pura, sembla que té el cim esmolat, amb un relleu net, dur, perfecte, olorós, mineral.

Les alzines ramades amb el fullatge nou, ocre i rosa, estan immòbils a l'aire fresc del matí, i els pollancres — un aquí, un altre allà deçà, cristal·lins i verds — mouen finament el seu fullatge quasi infantil. La plaça, davant l'entrada del sanatori (la seva font de marés i maons vermells, en el centre) és fresca, alegre, amb aquesta broixa alegria que tenen, a les cinc del matí, les placetes on, oficialment i a la una del migdia, ha de ser descoberta una inútil, indiferent, municipal pedra commemorativa.

Davant la galeria — i després de la voravia grisa en el parterre llarg — la seva terra negra — tremolen, amb el primer aire, els clavells de moro, les cínnies, les petúnies, les calèndules; i el jardiner — silenciós, oblidat i cubà—rega amb aquesta manguera que comença a envellir com una negra, domèstica i quotidiana serp de primavera.

—Ramallo!

Autor: Blai Bonet i Rigo
Indret: Sanatori de Caubet (Bunyola)

Sortírem a la galeria, on tots els malalts ja estaven allargats en les seves chaises-longues. Tots tenien un llibre a la mà, tancat amb el dit índex aficat a dintre, com a senyal. Tots miraven la tarda, la ciutat que començava a il·luminar-se, lluny, l'aeriport, llunyà, però amb les pistes totalment visibles, i el jardí del sanatori amb els rosers, les calèndules, la sàlvia, i la família de l'administrador que se passejava, amb la noia, saltant, davant ells, com un ocell.

Tu i jo teníem les chaises-longues juntes. Després d'un moment de silenci, ens posàrem el termòmetre. Era el costum de cada tarda. Després la infermera passava amb les gràfiques i apuntava les temperatures, unes temperatures normals de 37,2, 36,9. Tu em deixaves el termòmetre. Jo no en tenia. Tampoc no tenia escopidora, perquè no expectorava. Per a fer-me l'anàlisi d'esput, cada mes, m'havien de posar la sonda gàstrica, que, un no sap mai per què, era una cosa que m'agradava. El sondatge m'obligava a estar tot el matí entre les infermeres i així les criades del pavelló em guardaven el dinar dins el departament de tisaneria, cobert amb un plat fondo perquè no se refredàs. El dia que em posaven la sonda gàstrica, jo em considerava superior als altres. Sempre passen aquestes coses. En els llocs on existeix un reglament, sortir de la rutina, anc que sigui una molèstia, se considera sempre una superioritat.

Autor: Blai Bonet i Rigo
Indret: Sanatori de Caubet (Bunyola)

Galindo se mor. L'han portat al 13.

El 13 és una habitació petita, que està entre la sala de cures i el departament del metge de guàrdia. Al 13, hi porten els nois abans de morir perquè els companys d'habitació no vegin l'agonia. Quan els malalts del primer pis passen davant el 13 pensen en la seva mare, en el seu poble, en les seves maletes i en les inicials de la roba interior.

En tancar la meva cambra, el pare Gabriel i sor Francisca Luna sortien del 13. He anat cap al portal i, en ser-hi davant, m'he aturat, una mà en el picaporta, l'altra a la butxaca. He obert la porta pintada de blanc i, enmig de la finestra que hi havia enfront, se veia el parterre de francesilles que està enfront de l'església.

—Hola, Galindo.

Damunt la tauleta de nit hi havia un plat de pedra ple d'ampolles de Trombyl, buides, rompudes, i de serretes de ferro. Almenys, hi havia les serretes i les ampolles de vint malalts que havien mort allà i quedaven units, dins aquell plat, per les ampolles buides de coagulant que cada u havia consumit en el 13.

—Hola, Manuel.

Davant el llit, el lavabo amb la pastilla de sabó, el tub de dentifrici i el mirall gran eren com una caricatura de la vida, com una bandera on estan pintats els quadres d'un crim de província, que un cec va assenyalant amb una canya, a la placeta d'un poble.