El mas del Diable

Àrea (Barcelona), 1992

Autor: Isabel-Clara Simó i Monllor
Pàgines: 56-57
Indret: Mas de Sopalmo (Ibi)

—Però jo necessitava diners, i vaig pensar que si em taxava el quadre alguna persona entesa... Alcoi és ple de pintors, però tots els que veien el quadre deien que un Leibl no podia ser a les meues mans, de cap de les maneres. Excepte un pintor. L'Antoni Miró. No el va voler venir a vore, i va dir que l'havia de portar jo a sa casa. Viu en un mas, un mas preciós, també al Carrascal. Ell va ser l'únic que em va dir que el quadre era autèntic i que valia molts diners, però que ell no estava interessat a comprar-lo. Em va dir que, si jo volia, es podia posar en contacte amb un marxant de Viena, que era un expert en aquell pintor. I jo li vaig dir que, per favor, que sí, i ell li va escriure. Al cap d'unes setmanes em va trucar l'Antoni Miró per telèfon. Em va dir que aquell senyor de Viena... Com es deia? Ah, sí!, Franz von Graff, no volia saber res d'aquell quadre, perquè estava segur que era fals, procedint del senyor Carlington. L'Antoni Miró va dir que era una frivolitat, jutjar un quadre sense haver-lo vist. A mi em va estranyar molt, que aquell senyor de Viena tinguera tan mal concepte de míster Carlington, però ja veieu... 1 es va quedar penjat a la paret.

Dick i Duke es van mirar, en sentir això que aquell marxant tenia mal concepte del pare. Li van demanar a la Mummy les senyes exactes de l'Antoni Miró i li van preguntar si ella i la Jenny volien venir a dinar al mas diumenge vinent. Però la Mummy se n'anava a Alacant, amb la Jenny, perquè aquesta tenia un concert. Així, van quedar que, demà no, despús-demà, anirien a dinar tots quatre a la Venta del Pilar.

Autor: Isabel-Clara Simó i Monllor
Pàgines: 60-61
Indret: Mas de Sopalmo (Ibi)

A les cinc eren al Sopalmo, el mas de l'Antoni Miró. Era un mas preciós, més bonic i tot que el d'ells. El pintor vestia de negre i portava una barba llarga, amb fílets de plata. Tenia els ulls blaus i la veu tranquil·la. Va ser molt amistós, i primer que res els va ensenyar tot el mas.

Després seieren en una saleta que tenia llar de foc i balancins folrats de vellut. Els dos germans havien mirat l'obra de l'Antoni Miró i estaven admirats de debò. El trobaven sensacional, com a pintor, i, tanmateix, no es donava aires de grandesa, com solen fer els artistes. Els va convidar a vi, herber i ametlles torrades.

—A mi em sembla que sí que és un Leibl autèntic, el quadre de la senyora Campbell. Per això li vaig escriure a Franz von Graff. És un expert en art flamenc i un marxant honrat. Una autoritat, vaja. Em va sorprendre moltíssim que em contestara allò que em va contestar. Sabia que jo només feia d'intermediari, però el seu to em va molestar, com si a mi m'anara res amb el senyor Carlington. Si amb prou feines el coneixia.

—Ah, però el coneixia?

—Molt poc. El vaig conèixer a Amsterdam. Jo hi tenia una exposició, en una galeria anomenada Klaas. Hi havia molta gent, al vernissatge. I, de sobte, un home rabassut que es mirava amb molta intensitat l'obra se'm va acostar i em va preguntar d'on era jo. Quan li vaig dir que d'Alcoi i anava a explicar-li on para això, em va colpejar l'esquena i em va demanar tot de detalls del Sopalmo. I ell em va parlar del Mas del Diable. Em va costar entendre que parlava de Casa els Anglesos, com li diem ací. I va dir que li agradava molt la meua pintura, que el fíguratiu fantàstic és una de les coses més renovadores de fínals de segle. Vaig notar que entenia de debò en pintura, perquè va citar molts noms i molts estils. Imaginen-se, dos veïns que es coneixen a Amsterdam... Em va caure bé, i no em va fer la impressió que estiguera clavat en el món de l'art més que com a afícionat. I molt menys que fera les coses que deia Von Graff.

L'Antoni Miró els va acompanyar fins al cotxe. Un gossot negre s'hi va acostar i li va saltar a sobre, tot content. A Duke el gos li va recordar el pobre Tom, i li va fer una manyaga tan tendra al cap que el gos el va mirar estranyat.