Editorial Columna - 2001 - Barcelona
Casa seva és a baix: el port i l'escullera, la rada oberta, el racó de garbí, els roquissers del balneari de Sant Elm i, més enllà, la roca de Sang-i-fetge, Santa Rosària i les petites cales fins al Freu, on els bots pesquen peix de roca, sobretot julioles i serrans.
A la fàbrica, la seva filla Aurora serà al despatx ocupant-se de les comandes. El rebrà aqueferada com sempre.
S'espolsa els narius fent pinça amb l'índex i el polze. Els revolts són a punt d'esgotar-se i, en resseguir el darrer, prendrà el carrer que baixa fins al passeig.
Avança pel passeig. En aquesta hora, abans que obrin les terrasses dels bars, hi ha estrangers que passegen vora la platja, vestits amb camisa fina o pullover, pantalons curts i calçat esportiu. Caminen alleugerits per la fresca del matí i fan ulleres de son, segurament per una mala adaptació horària. Durant les vacances combinen el costum de llevar-se d'hora amb el d'allargar les nits. Deuen ser turistes anglesos, per la manera com van vestits. Porten mitjons blancs replegats a turmell i es calen la visera de la gorra al front, en una inclinació de senyoria victoriana. Del vestir dels anglesos, l'Agustí en sap dues coses: o van impecablement conjuntats amb marques clàssiques o porten roba estrident d'un gust pèssim. Somriu en recordar les angleses amb qui sortien a les nits a l'època adolescent. Anaven com espantalls, les samarretes pengim-penjam i unes faldilles de plegat solei que s'estufaven donant-los aspecte de globus. Els seus amics i ell trobaven desfogament en els cossos generosos de les nòrdiques. Les noies del país eren massa primmirades i púdiques. Llavors, feien vida de gat i es perdien per la cua; dormien de dia i rampinaven de nits amb l'objectiu clar i gens dissimulat d'endur-se-les a l'hort: una barca solitària o una pineda allunyada del centre, cap al racó de llevant o cap a Sant Elm, en un itinerari de pelegrins delerosos de prendre 1'hòstia sagrada.
Alguns vespres feiners, l'avi el duia al casino dels nois. S'hi mostrava complagut. Sabia que allà el convidarien a menjar alguna presa de xocolata i li donarien fitxes de dòmino perquè fes castells. Els homes de la Constància eren més xerraires i divertits que els del casino dels senyors, el cridaven a taula, se'l posaven a la falda i li feien beure algun traguinyol de cafè batejat amb conyac, fins que l'avi deia prou.
—La teua mare mos picarà la cresta —deia referint-se a la jove Carlota.
—Méz, avi —demanava ell.
Aleshores, la ingenuïtat de l'Agustí no detectava encara quina diferència d'origen ni de classe hi havia entre aquells homes i els del casino dels senyors, però la intuïa en aquelles cares rialleres, a les camises bastes de punys ratats amb què havien treballat tot el dia. L'observava quan veia com jugaven a la manilla, deixaven anar renecs i acudits que proferien en veu alta o reien sotragant les espatlles després d'escurar el got de carajillo.
D'aquells records, en tenia una memòria estranya; d'una banda podia visualitzar perfectament els moviments de les mans d'aquells homes: mans depredadores que li feien escrúpol, mans despullades que treien el cap i desapareixien com si juguessin a cuit i amagar; de l'altra, llevat de la cara d'alguns d'ells, poca cosa més en tenia present.
L'avi patern li havia llegat el seu nom, un nom que arrossegava la rèmora d'una història de disputes entre el convent de frares i la ciutat.
Del passat, la població havia conservat memòria del convent benedictí, que es va guanyar mala fama per l'avidesa dels monjos. En temps llunyans, la ciutat s'havia sentit escanyada amb la paga del delme. En canvi, dels monjos del convent de Sant Agustí, que també havien viscut a la població, no se'n tenia mal record. Segurament per aquesta raó, el costum onomàstic popular s'havia decantat mes pel nom d'Agustí que pel de Benet.