Ajuntament de l'Hospitalet de Llobregat (L'Hospitalet de Llobregat), 1976
No podem dir, de cap de les maneres, que els «Quaderns Literaris» foren una altra bella aventura de Josep Janés i Olivé. No. Els «Quaderns Literaris» foren la gran, la tangible realitat d'una obra meravellosa que estabilitzà el poeta-editor, abans de la guerra civil. Força abans.
Janés acabava de sortir de l'aventura nobilíssima d'«Avui. Diari de Catalunya». Els seus amics sabíem que covava d'altres projectes. Aquesta vegada —probablement desenganyat dels mirallets dels grans rotatius que tant l'atraien, però que requerien una sòlida base financera per estabilitzar-los a llarg termini, fins que rendissin, econòmicament parlant, per ells sols—, s'orientava d'una manera diferent, a la recerca del seu centre, des d'on millor orientar-se.
I el centre, el seu centre. Janés va trobar-lo a començ de l'any 1934 quan llançava al públic el primer número de «Quaderns Literaris».
L'obra que escollí com a primer número d'aquesta benemèrita col·lecció no podia ser més ben triada. Fou: «Presons imaginàries» de Pere Coromines, que feia anys era exhaurida i que mereixia una edició popular i amb tots els honors.
Més il·lusionat que mai, Josep Janés anava de l'un a l'altre dels seus amics, amb paquets de fulls de propaganda de la seva col·lecció i mostrant el primer número dels «Quaderns Literaris». Algú va dir-me que a dins de la cartera o sota l'aixella duia exemplars de «Presons imaginàries» i amb ells anava com un gos amb un os, de tan content i satisfet que estava.
Amb vint-i-cinc exemplars d'aquest primer número deis seus «Quaderns Literaris» va presentar-se un vespre al bar La Flor de l'Hospitalet-centre, on ens havíem vist en una altra ocasió ja esmentada. Venia a ensenyar-me la realitat del seu projecte madurat i, sobretot, a parlar-me sobre la manera d'organitzar en el nostre sector la venda i les subscripcions.
Va donar-me el domicili: Carrer de Muntaner 316. Va pregar-me d'estar alerta i que sobretot no el comprometés. Cruells sabia i sap com sóc d'impulsiu i a vegades mancat de reflexió. Però, Janés era Janés. Calia que el veiés.
A peu des de Torrijos, trencant carrers, vaig arribar-me al carrer de Muntaner 316, cap allà a les quatre de la tarda. Pel camí, anava repassant el meu passat amistós amb Josep Janés i Olivé i cada vegada mes m'anava convencent que no podia rebre'm altrament de com sempre ens havíem tractat: fraternalment.
Vaig trucar a la porta del pis on tenia instal·lada llavors la incipient editorial que anava imposant-se. M'obrí la porta l'amic Palazon (e.p.d.). Des de la seva alçada, mig corbat, obrí uns ulls com unes taronges. I, astorat, va exclamar:
—Rius? El Joan? Vaig a avisar el Josep! I ara, quan ho escric, se'm neguen els ulls de llàgrimes. No puc resistir l'emoció de la gran abraçada de Janés i encara em sembla tenir-lo recolzat sobre meu i dient-me convulsivament:
—Però, Joan, d'on surts? M'havien dit que t'havien afusellat! Que content que estic de poder-te veure! Però, vigila...!
Jo n'estava ben convençut que aquell gran cor que era Josep Janés i Olivé, aquell incommensurable amic dels seus amics, s'alegraria de veure'm. I no vaig quedar defraudat.
Va deixar-ho tot. Llavors l'editorial era al mateix pis on vivien amb l'Ester, la seva esposa. Féu portar cafè i conyac i amb ells i l'amic Palazon i altres col·laboradors seus que se li havien integrat com en els seus bons temps, passàrem una de les tardes més belles de la meva vida.
L'editorial de Josep Janés i Olivé, primer al pis i després als baixos del carrer de Muntaner, 316, més que una editorial era una tertúlia continuada d'amics, que treballaven tots amb una franca camaraderia. Era una mena de continuació dels vells temps de «Quaderns Literaris», del «Diari del Comerç», de «La Rosa dels Vents». Allí no es plantejaven mai conflictes socials ni exigències salarials de cap mena.
Si hagués de definir tot el conjunt que formava part de l'editorial Janés d'aquells temps heroics, jo diria que, en el millor sentit de la paraula, era formada per tota una colla d'arreplegats. Arreplegats de tots els camps, perquè a can Janés hi havia de la mateixa manera un poeta castellà tan fi com Fernando Gutiérrez, com el mateix Manuel Cruells o jo, per exemple.
Allí es feia la feina sense exigències ni imposicions de cap mena. Janés no en sabia, de manar. Pregava, demanava sempre, i un simple prec seu era molt millor que qualsevol ordre de qualsevol empaquetat director d'empresa, amb fums d'importància. D'allí i de la manera més senzilla del món i també de la manera mésimprovisada, sortien títols i mes títols, col·leccions i més col·leccions de llibres de tota mena que revolucionaven les arts gràfiques de presentació, de llibres que a les mans d'en Janés, adquirien una bellesa fins llavors desconeguda al nostre país.
Una ullada general als vells catàlegs de Janés, editor de la postguerra civil, ens donaria idea de l'amplitud de coneixements que tenia l'editor-poeta sobre la literatura mundial de tots els temps, i veuríem de quina manera vetllava per donar a conèixer els valors contemporanis que ell, amb totes les través hagudes i per haver, maldava de fer conèixer al públic lector d'Espanya que era molt
lluny d'estar al dia dels valors mundials contemporanis. [...]
Janés, com tot en ell, en qüestions econòmiques era d'un infantilisme sorprenent. Per les seves mans, generosament foradades, s'escapaven els beneficis i el que no eren beneficis com en una riuada de pluges abundants. Endogallat sempre per bancs i lletres i combinacions de crèdits, resolia les coses ben bé al dia, de la manera que podia, sense ordre ni concert, i actuava aclucant-se ell mateix els ulls per no voler viure el seu daltabaix, que anà sempre trampejant amb la seva cara d'una bonesa inefable que feia addictes els mateixos creditors.
A can Janés —nosaltres en dèiem familiarment l'editorial, radicada al carrer de Muntaner, 316— hi feia cap tothom: de Luys Santamarina a Josep Pous i Pagés, pomposament titulat en aquells darrers anys de la seva vella vida «Cap de la Resistència», d'una resistència tan irreal com fictícia, d'acord amb les activitats d'aquells exiliats de la nostra guerra civil que no saberen, ni han sabut viure mai de realitats.
L'any 1929 fou l'any de l'Exposició Universal de Barcelona i l'any en què caigué la Dictadura de Miquel Primo de Rivera, que tots coincidim a qualificar de mig paternalista. Amb els meus tendres 18 anys arribava jo a l'Hospitalet de Llobregat i m'instal·lava al carrer del Xipreret, a casa d'un germà meu que s'hi havia casat feia anys.
Llavors, aquesta ciutat ja es movia en el frenesí d'una creixença desmesurada i, dins d'ella, entre d'altres, hi havia tres sectors ben definits que eren: l'Hospitalet-centre, Santa Eulàlia de Provençana i Collblanc-La Torrassa. Jo em movia i vivia dins l'Hospitalet-centre i val a dir que les altres barriades de la ciutat vivien ben desconnectades, de tal manera que semblaven nuclis a part.
Llavors, l'Hospitalet-centre, llevat d'algunes instal·lacions industrials, era encara més aviat agrícola. Tenia aquells camps ubèrrims de la Marina que s'estenien més enllà del carrilet (Ferrocarrils Catalans) i que avui, als qui, com jo, no hem pogut seguir de la vora el procés evolutiu d'aquests darrers trenta anys, ens colpeix fortament, i quedem astorats davant el canvi efectuat, amb tantes i tantes urbanitzacions, tants i tants locals industrials, tants i tants gratacels, sorgits com per art d'encantament en aquells indrets on, del meu record, només hi havia camps d'aufals i rengleres inacabables de carxoferes.
En aquest aspecte, el xoc més fort que pot rebre un home com jo és potser la visió ultra fantàstica de la urbanització de Bellvitge. Jo no sé si avui hi ha un hospitalenc capaç d'imaginar-se el paisatge idíl·lic de la nostra Bellvitge amb la seva ermita i la seva Verge tosca, mig abandonada tot l'any, llevat d'alguna diada assenyalada. La Verge era protectora d'aquells indrets pastorils i camperols de segles i segles enllà.
Ara, la vella capella de Bellvitge la veig ofegada entre gratacels. Confio que la sabran respectar i que no l'asfixiaran del tot, perquè és el símbol més eloqüent d'una continuïtat espiritual que cada dia ens fa més falta.
Una altra forta impressió és la que rebo cada vegada que, en passar per aquesta gran ciutat de l'Hospitalet, agafo el vell autobús Oliveras i veig la urbanització tocant a la vella capella romànica de Santa Eulàlia de Provençana, gairebé ofegada avui dia per l'espaiosa església nova (ben reeixida, per cert) i per totes les construccions d'edificis i avingudes que la circumden. Talment sembla que, tapant-la i amb el desori de cotxes motoritzats que hi passen contínuament, ofeguin la seva història.
Bellvitge i l'esglesiola romànica de Santa Eulàlia de Provençana foren les dues primeres velles peces de record que encara avui se m'apareixen d'aquell vell Hospitalet dels anys 1930, quan s'escaigué de fer-ne la meva residència.