Edicions 62 - 1979 - Barcelona
Em queda un record molt variat d'aquelles vacances dels almadravers: tinc present les meves estades a casa la tia Magdalena –la que va morir a Buenos Aires als noranta-dos anys–, en un pis del carrer de València, a tocar el passeig de Sant Joan, i també d'altres a Salou, en una casa de planta baixa i pis, encarada a mar, amb un gran balcó i una finestra. De Salou recordo els berenars a la Pineda, la platja plana que permet als no nedadors endinsar-se una bona distància en l'aigua sense que aquesta els arribi a la cintura; també la sorra fina, molesta de treure's dels peus. Aleshores Salou era un llogarret de poques cases, amb un parell de cafès, el propietari d'un dels quals, l'Estevet, era l'alcalde del poble –suposo que devia ser un alcalde pedani, com el de Formentera, perquè Salou no era un municipi, sinó un agregat del de Vilaseca [sic] de Solcina. Salou començava a refer-se d'una desgràcia col·lectiva. Era fama que anys enrere havia quedat completament deshabitat a causa d'una epidèmia. L'epidèmia havia estat un fet i havia causat la mort de molts veïns, però el poble no havia quedat completament deshabitat, com pretenien alguns de Barcelona que coneixien el nom de Salou i havien sentit a parlar de la desgràcia. Tenia –quan jo hi passava una part de l'hivern– una població activa de pescadors i pagesos, sense la qual no s'haurien pogut sostenir els dos cafès que en recordo. Al de l'alcalde, un vespre, dos homes parlaven de les atraccions ambulants –n'acabava de passar una pel poble- i un d'ells explicava que en una que consistia a simular que enrotllaven al coll d'una noia una corda, la qual estiraven cap a una banda i cap a l'altra, desapareixia del coll i quedava tensa darrera del clatell –quan lògicament la noia havia de quedar escanyada–, un dia havien preparat el truc malament i havien estrangulat la mossa. Anys després he vist que Salou es convertia en un lloc d'estiueig de luxe, com Benidorm, i m'ha semblat que em prenien alguna cosa. Salou i Benidorm, de manera diferent, són ens de la meva infantesa, que fins no fa gaires anys poca gent de Barcelona havia sentit ni anomenar; era com una propietat –gens física– que escasses persones compartien amb mi.