Quaderns Crema - 2001 - Barcelona
Després baixa carrer avall fins a la fàbrica. Encara hi ha la gran porta amb la bàscula dels camions i la porta lateral on, quan son pare feia el torn de nit, ell esperava l'hora de donar-li la carmanyola. La llum carabassa la donava una única bombeta metrallada pels mosquits. Deu metres més avall hi ha encara l'entrada del club de natació on va apendre a nedar. Just al davant, el bar on anava d'adolescent a jugar al millón. A la cantonada encara hi ha la botiga de confecció de la primera noia de la qual es va enamorar.
Arriba al parc que hi ha davant de l'entrada posterior de l'hospital. De nen hi havia jugat, hores i hores, fent voltes en aquella pista de patinatge que ara té les vores inundades de sorra i una barana de ferro de la qual han anat saltant totes les capes de pintura. De cada una en queda un retall: blau, groc, verd, vermell.
S'asseu en un banc i deixa la bossa a la dreta. ¿I si s'acostés un tallabosses, allargués la mà, l'hi agafés i sortís corrents? Un colom aterra a pocs metres i s'allunya peonant. Si tingués més temps agafaria el metro, per ensenyar-l'hi, i explicar-li com era abans: amb seients de fusta i amb barres de llautó niquelat que es pelaven. Després aniria al port, i agafaria una golondrina fins a l'escullera on pescava crancs amb una canya i un llaç de fil de niló. I aniria al pati de la facultat on va estudiar. I al zoològic li ensenyaria l'estàtua del mamut que de petit l'impressionava. I quan fos festa major anirien a les barraques de tir. Mira el rellotge. Són dos quarts de nou. Encara falta mitja hora. Mitja hora d'espera li sembla molt i per segons què gairebé no és res.
Davant del peu dret hi ha una pedra, blanca i arrodonida. La xuta i la puntera de la sabata li queda coberta de pols. Aixeca la vista. Al costat de la porta de l'hospital hi ha un home amb una bossa de plàstic a la mà. Per un moment li sembla que també és d'El Corte Inglés, però de seguida veu que no, i això, no sap si injustificadament, el tranquil·litza.
El nen que s'havia de morir (fragments)
Vivia a la Diagonal, a tocar d'Entença i a la vorera de mar. Jo tenia deu anys, i ell, potser vuit. Era prim, amb una aparença pàl·lida i trencadissa. Son pare era metge i a la dona li deia sempre: «No et preocupis, ja veuràs com el curo. Et juro que el curaré.» I és veritat que s'hi dedicava: es passava hores i hores, cada dia, buscant en llibres de medicina referències a la malaltia del seu fill, i escrivia cartes a especialistes d'arreu del món, per trobar-hi una solució.
Jo era el fill de la costurera i, de vegades, quan no tenia escola perquè eren vacances, per no deixar-me sol a casa ma mare se m'emportava. Cada dia anava a cosir a casa d'una senyora diferent. A mi ja m'estava bé, això d'anar a les cases de les senyores, mentre em deixessin una pila de revistes per llegir. A casa no hi havia mai revistes, cap ni una, i en canvi les senyores on cosia ma mare en tenien muntanyes. Revistes amb molt de text i moltes fotografies, en blanc i negre i algunes fins i tot en colors, uns colors esvaïts, fruit de la tecnologia de l'època. A part de revistes, en algunes cases també hi havia cocacola, que era un producte que a mi em semblava de luxe. A casa no n'havia vist mai. [...]
Els dijous, ma mare cosia sempre a casa de la senyora i el marit metge, que tenien un fill malalt. Em feien passar a l'habitació del nen, i jugàvem plegats. Al nen no l'havia vist mai fora de l'habitació. Mai al menjador, o a la sala. Quan jo arribava ell era al llit, en pijama. Sempre anava en pijama. Tenia molts pijames. Pijames de ratlles vermelles i blanques, blaves i blanques, del tot blaus, grisos amb rivets blancs. Potser era tan pàl·lid perquè no li tocava mai la claror del sol. A dos quarts de cinc ens portaven el berenar en una safata amb potes. Berenar per tots dos. Llet i galetes. El mateix que li portaven a ell m'ho portaven a mi. [...]
Jugava amb ell i era bo, entre altres coses perquè jo era bo amb gairebé tothom, sense que m'ho haguessin de dir. L'habitació del nen tenia tota una paret ocupada per una prestatgeria plena de jocs de taula i de joguines, des del sostre al terra i de banda a banda. Hi eren tots els jocs i les joguines davant dels quals m'havia embadalit als aparadors de les botigues, i que no tindria mai. De tots, el que més m'agradava era un joc de bàsquet, amb una pista de plàstic i cartró de cosa d'un metro de llargada i amb tot de palanques que, convenientment accionades quan la pilota queia en un dels deu forats que hi havia, permetien encistellar. A la tapadora de la caixa hi havia un dibuix de colors amb tres jugadors de bàsquet disputant-se una pilota; era una caixa preciosa. Hi jugàvem sovint, i no pas perquè jo ho imposés sinó perquè també era un dels jocs que ell preferia.
Durant uns quants dijous vaig continuar esperant amb neguit l'arribada de ma mare, perquè no perdia l'esperança que els pares del nen decidissin que convertir l'habitació en un santuari definitiu no era bo per ells mateixos, que el millor era oblidar-lo d'una vegada i començar una vida nova i, si no podien o no volien canviar de pis, almenys canviar la decoració de les habitacions, almenys la del fill, per no veure-la sempre tal com era quan ell encara vivia. I, si no arribaven a aquesta conclusió lògica, que com a mínim s'adonessin de la barbaritat que era malaguanyar tot aquell munt de joguines esplèndides. Però van anar passant les setmanes i els mesos. No sé què van fer de les joguines, però el cas és que de mi no se'n van recordar. Ho trobava un afront. ¿No era jo, tal com deien, l'únic nen que jugava amb ell? Vaig arribar a la conclusió que eren uns desagraïts, que m'havien afalagat quan els interessava que fes companyia al seu fill i que, ara que ja no els feia cap servei, s'oblidaven de mi. Si hi hagués hagut altres nens, cosins o familiars, hauria entès que no em regalessin cap joguina, però, no havent-n'hi, era ben clar que preferien que les joguines es fessin velles a la prestatgeria que no pas donar-me-les a mi i fer-me immensament feliç, el nen mes feliç del món, i és per tot això que vaig arribar a la conclusió que tenien ben merescut que se'ls hagués mort el fill.
L'accident (fragment)
Redueixo la marxa, tombo la cantonada, poso l'intermitent esquerre, canvio de carril i, com que preveig que el semàfor se'm posarà aviat vermell, pitjo l'accelerador per intentar travessar la Diagonal abans que se m'hi posi. Hauria pogut passar si no hagués estat perquè, a cosa de cinc metres del pas de vianants, les motoretes que vénen per la Diagonal arrenquen, segons abans que el semàfor els canviï de color i els vianants es llancin a la calçada, en dos ramats apressats i compactes que, de cada una de les voreres, surten cap a la contrària. Freno a un pam de la línia blanca i, immediatament, de darrere d'un cotxe aparcat se m'acosten dos homes d'una edat indefinida, prims, amb barba de dies, cabells molt llargs, nuats en una cua i, als braços, tatuatges que no m'aturo a desxifrar perquè el que intento, mentre enfonso el botó de seguretat de la porta, és que no m'omplin el parabrisa d'aquesta aigua marronosa que duen en un cubell de plàstic blau i que escampen amb esponges que han perdut el color. Els dic que no amb el cap i amb el dit, diverses vegades. Com que tot i així continuen endavant, bellugo totes dues mans amb grans gestos, perquè els quedi clar que no vull que em netegin els vidres, però insisteixen; n'hi ha un que fins i tot ha col·locat ja l'esponja a prop del parabrisa i l'acosta amb una lentitud amenaçadora. De l'esponja cauen —una, dues, tres...— gotes sobre la carrosseria, fins que, quan veig que pel pas hi travessa l'últim vianant i l'homenet verd del semàfor comença a titil·lar, clavo el peu dret a l'accelerador i, una vegada superats els dos netejaparabrises, que es fan enrere de cop —un d'ells descarrega el puny contra el maleter—, giro el volant cap a la dreta per esquivar un home que, ves per on, decideix passar ara, amb tan mala fortuna que —potser perquè, a més, controlo pel retrovisor si els netejaparabrises em segueixen— sento un xiscle i un xoc sec frontal. Sóc a temps de veure com una dona grassa i de cabells d'un blanc blavós desapareix sota el cotxe. Quan freno ja he notat el cos sota les rodes.
Amargós contempla la façana. S'imagina entrant al portal, molts anys després, convertit ja en un vell inquilí, tan acostumat a la casa que fins i tot li costarà recordar que un vespre llunyà hi va passar per primer cop gairebé per casualitat. Ara, de dia i amb les portes metàl·liques apujades, veu que el local que hi ha a l'esquerra de l'entrada és una guarderia, amb la porta pintada de verd poma i tot de bambis, nans i la Blancaneu. El local a la dreta de la porta d'entrada és la confiteria que ja va veure ahir. És un edifici de sostres alts, amb el terra de l'entrada escacat. Però això ja ho he dit abans i no ho hauria de repetir si realment vull ser breu. Al fons de l'entrada, sota la volta del primer tram d'escales, escombra una dona extraordinàriament baixa, amb celles abundants i els cabells lligats en un monyo. Amargós li explica que va telefonar ahir i que van quedar que vindria a veure el pis. La dona el mira de dalt a baix, el convida a entrar a l'ascensor —un ascensor lent, de fusta i vidres plomats—i li adverteix que n'hi ha hagut molts que s'hi han interessat però, quan veuen que s'hi han de fer reformes, es fan enrere. Amb un sotrac final, l'ascensor arriba al replà. Just davant de la porta de l'ascensor hi ha la barana; Amargós s'hi acosta: li arriba a mitja cuixa. Amb precaució, treu el cap pel forat de l'escala; l'enretira de seguida. Més enllà de la barana hi ha el buit, amb els esglaons que es multipliquen fins a la planta baixa. ¿Com és possible una barana tan baixa? Seria facilíssim perdre l'equilibri, fer balança i caure. La portera el mira des del rebedor del pis, amb la porta oberta i un rictus d'impaciència. Amargós somriu i s'afanya. És un pis acceptablement ample i amb prou claror. És el millor de tots els que ha vist, sense cap mena de dubte. Per primer cop el preocupa que, sense saber-ho la portera, algú altre l'hagi emparaulat amb l'administrador. Ni les obres que hi ha de fer li representen cap molèstia insuperable: primer cridarà els pintors, tot seguit s'hi instal·larà per estalviar-se el lloguer del pis on viu ara i, un cop instal·lat, farà que li arreglin la cuina i el bany; no són espais que necessiti amb urgència. Un cop hi visqui, controlar les obres li serà mes fàcil. Demana a la portera el nom i el telèfon de l'administrador i, al carrer, incapaç d'esperar a telefonar-li quan arribi a casa, busca una cabina de telèfon i mira de quedar per aquell mateix dia. Una hora i mitja més tard, Amargós està assegut davant de l'administrador, que l'escruta des de la butaca que hi ha rere l'escriptori i l'avisa que s'hi han de fer reformes. Evidentment, li adverteix, ha de deixar el preceptiu mes de dipòsit i un altre de comissió. I aleshores Amargós, mentre acota el cap en senyal d'assentiment, veu que l'administrador balanceja les cames sota l'escriptori; perquè els peus li arribin a terra li falta mig pam.
Mentre camina, la bossa li copeja la cama dreta. De cop, s'atura. En aquesta cantonada hi havia el colmado. Per cada compra el botiguer li regalava un cromo de cartró d'una col·lecció d'una marca de xocolata del temps de la República, en què Polònia tenia unes fronteres ben diferents de les d'ara i Espanya la bandera tricolor. En aquella cantonada hi havia el bar on anava a veure la tele els diumenges a la tarda, fins que els amos s'adonaven que la barra s'havia anat omplint de nens que no consumien res i els feien a tots fora. Ara hi ha un restaurant xinès. S'atura un instant per contemplar-lo millor; després reprèn el camí. Aquells baixos també eren un bar, però més endavant hi van posar una impremta. I ara ¿què és? Un local buit, per llogar. Aturat davant de la reixa de la finestra, li sembla escoltar encara el soroll repetitiu de la minerva. I allò era la polleria on s'embadalia mirant els cranis dels conills i els flams de sang, i aquesta porta amb un cartell que diu que es lloga era la de la vaqueria. De vegades entrava a veure com munyien les vaques; un cop, l'home que munyia va desviar un dels mugrons de la vaca per ruixar-lo de llet calenta, i en acabat reia. En aquesta altra escala hi vivia el metge. Al consultori tenia un paravent amb lamines japoneses.
Davant de la seva antiga casa s'aturà més estona. És un edifici senzill i gris, de finals del XIX o principis del XX. Compta els balcons des de baix cap a dalt: principal, primer, segon, tercer. Aquell, explica, és el pis on vaig viure tota la infantesa. Just aquell era el balcó de la meva habitació, i el del costat era el del menjador. Detalla quantes habitacions hi havia i com, a falta de dutxa, feien servir el safareig.
Teníem deu anys, eren les hores prèvies a l'entrada a classe i ens estàvem al pati jugant a frontó amb la pilota del Xavi, una pilota de tenis que en un temps devia haver estat blanca però que des de feia almenys dos anys —que es quan vam començar a jugar a frontó abans de les classes— era, més que grisa, bruta a còpia de taques. Després, amb la celeritat de la infantesa, tot d'una vam deixar el frontó i ens vam posar a jugar a tocar i parar, només una estona perquè, quan els de cinquè se'n van anar i va quedar lliure una de les porteries d'handbol, hi vam anar tots de seguida i vam muntar un partidet de futbol, tres contra tres: el Juanito, el Xavi i l'Albert contra el Pep, el Garrido i jo. Aleshores, quan feia una estoneta que jugàvem i cada cop era més a prop l'hora d'entrar a classe, va arribar una pilota alta i el Juanito i jo vam saltar alhora per rematar-la, amb tanta força que vam topar —el cap de l'un contra el cap de l'altre: catacroc —i el Juanito em va mirar de través i em va dir: «Fill de puta», molt fluixet; i jo em vaig quedar parat.
Però ja sonava el timbre que anunciava l'hora d'anar a classe i vam agafar les carteres i vam anar pujant, el Juanito i jo fregant-nos el cap. De tan fort que havia sigut el cop, segur que ens hi sortia un nyanyo. Jo no li deia res, al Juanito, però no em podia treure del cap què m'havia dit. M'havia dit «fill de puta», i no hi podia deixar de pensar. Què volia dir exactament la paraula «puta» ho sabia des de feia un parell d'anys, perquè ho havia buscat al diccionari Rancés en aquella època en què buscava totes aquestes paraules, no tant perquè no n'intuís el significat com perquè trobava un gran plaer veient com les definia el diccionari, sempre d'una manera tan polida que fins i tot quan buscaves «follar» t'ho explicaven d'una manera asèptica. I aleshores, sabent com sabia què vol dir exactament «puta», era ben clar que, aplicada en genitiu al nominatiu «fill», només podia voler dir una cosa: que la mamà era puta.
Davant del rei de Suècia (fragment)
El frac! N'hi ha hagut que, emparant-se en tradicions pròpies, han recollit el premi amb altres menes de vestits. Però ell no vol al·legar cap tradició pròpia —ben al contrari!— sinó ajustar-se del tot a la norma. Per això de seguida se li va fer evident que no podia ser que, quan li donessin el premi, hagués de llogar un frac. Res més ridícul que un escriptor que recull el Nobel amb un frac llogat. Ell no cauria en aquest error. Coneixia un sastre que li feia els vestits al papà. Quan el futur poeta hi anava, agafat a la mà torta i peluda del papà, el sastre era un jove de cabells negres i bigoti caribeny. Durant dècades Amargós no hi havia tornat a posar els peus, precisament perquè, un cop mort el papà, n'havia anat aprofitant els vestits i per això no se n'havia hagut de fer mai cap de nou. El sastre tenia ara els cabells blancs, ja no duia bigoti i es va alegrar de l'encàrrec. Feia temps que ningú no li demanava un frac. De bracet el va fer passar a la rebotiga per pendre-li les mides.
Ni tan sols posen l'anunci. El que passa és que, a la setmana d'haver-hi arribat, en Xavier finalment s'adona que hi sobra, en aquella casa, puja al cotxe, engega i agafa el carrer de casetes baixes envoltades de jardí que du a la carretera al final de la qual hi ha l'autopista. Deixa el carrer de casetes baixes, observa la cafeteria de la cantonada, on una nena llepa un polo amb llengua obscena, i enfila la carretera. A mitja carretera hi ha un pas a nivell, però abans d'arribar-hi es troba, de sobte, amb un home a cavall que travessa el carrer. El Xavier frena de cop, un motorista que li anava just al darrere xoca amb el cotxe, tan violentament que cau de la moto i aterra al costat del cavall, amb tal estrèpit i polseguera que el cavall s'encabrita i el genet surt disparat cap a una tanca d'arç. A continuació, el cavall es desboca. Tot això ho veu un vell que ha tret a passejar el terrier i que s'afanya a ajudar el genet caigut. Per poder ajudar-lo amb tranquil·litat, el vell lliga el terrier a l'objecte que troba més a prop: la barrera del pas a nivell. Al cap de ben poc hi passa el tren, els llums del semàfor del pas a nivell viren del vermell al verd, la barrera s'enlaira i —penjat de la barrera— s'enlaira també el terrier, que comença a agitar-se de seguida que nota que el terra li falta sota els peus. Quan veu que el seu terrier estimat s'escanya, el vell deixa estar immediatament el genet caigut, corre a salvar el gos i l'allibera del lligam. Lliure i atabalat, el gos es llança damunt del primer humà que troba: el motorista, que encara és a terra; li clava les dents al braç. Quan ho veu, el vell pren el gos per la cadena, el motorista es mira la queixalada i demana al vell que l'acompanyi, amb el gos, a algun lloc on puguin verificar que la bèstia no té la ràbia. El vell li assegura que el gos està vacunat, però el motorista no se'n refia. Aleshores el Xavier s'ofereix a dur-los a un hospital i, amb més ganes uns que altres, pugen al cotxe: el Xavier, el motorista, el vell, el gos i també el genet, que sembla que té una cama trencada. Podria ser que de camí cap a l'hospital tinguessin un accident i morissin tots o, almenys, que uns quants morissin i la resta quedessin ferits de gravetat. Però no hi ha cap accident i, quan arriben a la sala d'espera d'urgències, el Xavier hi troba la Rosa i el Mingo, que li expliquen que son allà perquè el Sito ha tingut un accident amb la bici. No; tampoc no és això el que passa. La primera tarda de totes, després que han rentat els plats i fet els cafès, just mentre la Rosa dubta si començar a preparar el sopar i dir-li al Xavier si es vol quedar, el Sito va en bicicleta amunt i avall del pati —perquè té prohibit sortir al carrer, que hi passen cotxes— i cada cop s'embala més, i agafa un revolt amb tanta velocitat que surt disparat cap a una jardinera i s'hi trenca el crani. La Rosa i el Mingo el porten a l'hospital, que és a vint quilòmetres, i el Xavier es queda a casa, i quan tornen encara hi és, esperant-los amb els ulls ansiosos, i també ell arrenca a plorar quan li expliquen que el Sito ha mort i que. ¿Massa tràgic? D'acord. Cap problema. No passa res d'això. És a dir: sí que és veritat que el Sito té un accident, però no es mor. Queda malferit, amb la cara amb vint-i-vuit punts. Es recupera a poc a poc i la presència del Xavier, per comptes d'una molèstia, els és un ajut en les dues setmanes que el nen és a l'hospital, un ajut sobretot per la Rosa, que hi troba un refugi on abocar les penes que l'accident reobre. «Amb el Mingo fa temps que no estem bé», li confessa al Xavier una tarda, poc abans que el Mingo torni d'arreglar el cotxe per poder anar a l'hospital i els descobreixi l'un en braços de l'altra, besant-se amb gran desplegament de llengües i saliva. O potser no. Res d'això. El Mingo i la Rosa renten els plats. Feinegen a la pica. Només n'hi ha una perquè és una masia que van comprar fa un any i encara l'han d'arreglar i tot això. Els plats buits els tenen en una palangana grossa, de plàstic blau clar, amb tot de bromera. Ell neteja els plats amb l'esponja Scotch Brite i els deixa a la pica, que és de rajola verda i groga, i, mentre els esbandeix, la Rosa diu: «No ens ve a visitar mai ningú.»