Editorial Planeta (Barcelona), 1985
Un viratge, pedal esquerre, i l'aparell vola al llarg de la península de Formentor, tota coberta de pins, llarga i estreta, una de les banyes d'aquesta illa en forma de cap de cabra, banya deforme per causa del coll d'Albercutx, els espadats del cap de Catalunya, la curvatura de Cala Pi de la Posada, amb son illot, i tot aquell roc de costa brava, penyals i esculls. Potser sembla també Formentor un llarg vaixell de pedra, tripulat per mils i mils de pins, que humanitzats en aquelles estrofes de Costa i Llobera esdevenen, suara, mariners d'un destructor. I, sobre la llarga mola, Ramón, de coa d'ull i en dècimes de segon, creu descobrir la coneguda capsa blanca ixent de la selva de pinar: és l'Hotel Formentor, ara tan solitari i on l'aviador, sobre la gran terrassa, més d'un cop s'ha acostat a prendre una tassa de cafè i a gaudir de tanta solitud natural. Construït per l'argentí Adam Diehl el 1930, davant d'una platja de sorra blanca, aquell establiment turístic havia reunit les élites socials d'Europa. Després, amb la tempesta de la guerra sobre l'illa, tothom va fugir més que de pressa. Ja res de tot allò no hi restava. Ni la ruleta escandalosament popularitzada per Strauss i Perlowitz, ni les danses orientals d'Eva Tay, ni el quartet de jazzmen negres... Els pins solitaris i roquers, avantguarda dels boscos, eren ara, sota els núvols, els únics capitans d'aquella nau xarpada:
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura,
alimentar-se i viure de cel i de llum pura,..
Oh vida! Oh noble sort!
Amunt, ànima forta!...
I amunt, cap a la mar oberta, només ara, l'hidroavió, seguit per un segon aparell, escala la feresta nuvolada negrenca. Sempre els motors a tota potència. Un nou viratge i la nassuda punta de l'avió enfila rumb nord nord-est... Nord-est? Com és possible? Ramón s'empassa la saliva i estira suaument la palanca per tal que el timó de profunditat giri per amunt. I va guanyant més i més altura. Sobre el tauler 'instruments, en forma de T, el senyalitzador de velocitat marca els 160 knots mentre l'altímetre indica que han arribat ais quatre mil metres...
Una mica més de viratge i Ramón pot observar sobre l'indicador de l'horitzó artificial com l'aparell s'inclina com una motocicleta quan pren un revolt de carretera...
Què és això? A on anam?
Passen minuts que semblen hores. La brúixola, mig conglaçada, no és de fiar... I ara? El Cant Z vibra novament, des del morro a la cua... Ramón prova de mirar allà baix, entre la boira. I veu una costa. És Menorca, «l'Illa de la Mort». Sí. Tal és el malnom guanyat a cops de guerra... L'Illa de la Mort!
De sobte, trons. Un esclat rere l'altre. Un petar de canó antiaeri. ¿Com conservar il·lès l'avió, aquí, empenyalat en el cel...? I, amb això, les espurnes de foc van passant a dreta i esquerra de la cabina. Espetarrecs que es perden dins la fosca. Però Ramón, encara hàbil, intenta una maniobra de ziga-zaga, fugint, per moments, del camp de tir. Així i tot, quelcom de plom entra dins la cabina i Ramón sent un cop al crani, i un gran sol, un sol encegador, s'encén en el fons del seu cap, sota el cervell, acompanyat d'una forta punxada. I l'aviador entra en una progressiva somnolència fins a perdre el control de l'aparell, que cau en barrina, contra la mar. El xoc és terrible i el Cant Z, truncat pel mig, és aviat joguina de les ones.