Edicions La Campana (Barcelona), 1988
La casa de l'avi Massip, a Argentona, era -i és encara- una torre modernista. Té maó vist, rajoles, ferros. En un angle de la façana, un gran plafó de ceràmica amb la Mare de Déu de Montserrat, amb les lletres A i M, que potser volen dir «Ave Maria» però que jo sempre he identificat com les inicials de l'avi, Alfons Massip. Segurament hi vaig viure per primera vegada quan tenia tres o quatre mesos, el meu primer estiu. Després que vaig fer vuit anys va venir la guerra, i ja no hi vaig anar més. (Els estius de l'adolescència els he passat a la casa de l'altre avi, l'avi Espinàs, a Sant Just Desvern). [...]
Jo he tornat a Argentona, ja amb família, i no hi he tornat pas per enyorança, aquesta és la veritat, sinó per atzars de la vida, que diuen. Hi he llogat cases modestes, als estius. He passejat, és clar, pels escenaris de la meva infantesa, i he anat a veure periòdicament la casa de l'avi. Per fora, els nous propietaris l'han conservat igual. Hi continua havent el plafó de rajoles de la Mare de Déu, i la A i la M, i les canyes de bambú, tan fines, tan verdes, tan tendres. Aquesta llenca de canyes de bambú em semblava, de petit, una selva misteriosa i hi amagava cotxets o soldats.
M'he mirat moltes vegades la casa, des de fora, des de l'altra banda de la reixa i del barri, i en posar les mans a la porta del jardí he recuperat la paraula barri, com abans es deia. Mirant la casa m'he adonat que el jardí del davant era molt petit, jo el recordava més gran. I que el porxo d'entrada era minúscul. Dels dos permanents acompanyants de l'home, el temps és el més poderós, el temps sempre acaba modificant l'espai. [...]
El que no se m'ha esborrat de la casa, al cap de tants anys, és una olor. L'olor de la saleta. És una olor molt barrejada i al mateix temps precisa: sobre un fons humit, com unes espurnes seques. Es l'olor de les cadires i del sofà, que eren de vímet i tenien coixins de cretona, estampats. Els coixins feien una mena de cric-cric, devien estar plens d'encenalls. El fet és que l'aire de l'habitació tenia un regust vegetal, enganxosament florit i picant alhora. Devia ser-ho, enganxós, perquè encara el sento. Després de tants anys, pluges, viatges i oblits... [...]
La plaça Ballot, quan jo vaig passar els primers estius de la meva vida a la casa de l'avi, no era pas com ara. D'uns anys ençà l'han urbanitzat, que diuen, o sigui que han ordenat i pavimentat un espai central, i l'han moblat amb pedres posades «amb gust» -que no vol dir altra cosa que un gust determinat- i jardineria decorativa.
La meva plaça Ballot no tenia una illa central per a persones i una via circular asfaltada per als cotxes. Era una plaça en pendent -i això sí que no s'ha pogut corregir- plena de plàtans; res d'ornamental, només plàtans, com qualsevol plaça tradicional de poble del Maresme, encara que aquí les cases que la voltaven eren d'estiueig. El terra era autènticament de terra, i els pocs cotxes que hi passaven podien agafar qualsevol camí entre els arbres prou espaiats.
La plaça era, de fet, una esplanada amb prou vida natural, encara, i quan Jo obria el barri de la casa de l'avi no sortia al «carrer», sinó que tenia la sensació de sortir a «fora», una sensació molt més àmplia, més vaga, però més viva de passar una frontera que la que poden tenir els infants que més enllà de la porta troben un espai urbanitzat. Els plàtans de la plaça Ballot feien una ombra poderosa sobre el terreny irregular, que semblava d'una extensió enorme i indefinida als ulls d'un infant acostumat a un món de parets i d'àmbits rígids.
Hi vaig descobrir l'existència de les llagostes, que saltaven prop dels peus quan caminàvem per la plaça. De primer eren aparicions imprevisibles, però aviat vaig aprendre a distingir el petit insecte amarronat, que volia camuflar-se amb el color de la terra. Aleshores m'hi acostava per fer-lo saltar.
Les gruixudes cortines no podien impedir pas que entrés el fred, però un cop era dins semblava que no el deixessin sortir, perquè s'hi concentrava més que al carrer.
Jo he estat un infant amb penellons. Els dits de les mans i dels peus tenien punts congestionats i moradencs a conseqüència del fred, i el més cruel era que quan buscava una mica d'escalfor començaven a picar. No van arribar a ser mai penellons d'aquells que s'ulceren i fan angúnia, però a estones el neguit era exasperant.
Aleshores els nens anàvem molt abrigats, quan sortíem al carrer. L'abric, els guants, la bufanda. Encara duia tot això —ho veig a les fotos— quan tenia disset anys. No sé què ha passat que amb els anys he anat desprenent-me de roba, i quan un dia especialment fred m'he volgut protegir m'he trobat que no tenia abric, que uns guants vells estaven foradats i que la bufanda me l'havia de deixar un dels meus fills. Però quan anava a escola hi anava prudentment embolicat. L'última frase que habitualment em deia la meva mare, en sortir de casa, era: «Posa't bé la bufanda».
Al pis lluitàvem contra el fred amb el braser i, sobretot, dues estufes. El braser va venir més tard, heretat, em sembla, d'un avi; el braser ha estat un d'aquells elements que m'han estimulat el gust de la contemplació vaga i sentimental. Els puntes encesos envoltats de la cendra d'un gris perla eren incitants, i em semblaven finestres il·luminades d'una ciutat misteriosa enmig d'un desert. De tant en tant apartava la cendra cap enfora, i els punts intensificaven el seu vermell, que esdevenia un roig puríssim, com uns grans de magrana incendiada.
Les estufes eren de petroli, amb aquella forma de columna que s'obria per la base, on hi havia el dipòsit i el ble circular. S'obrien cada vegada que calia omplir el dipòsit o encendre el ble, i aleshores les estufes quedaven en una posició rara, entre gimnàstica i quirúrgica, amb el ventre visible i el cap a terra.
A dalt de tot tenien una reixeta que es podia graduar, i hi posàvem un pot amb aigua i fulles d'eucaliptus, substituït a vegades per un altre pot en el qual s'escalfava, al bany maria, el biberó del germà petit.
Les estufes tenien una mena de llombrígol quadrat, una finestreta, que en l'estufa més gran era vermella i en l'altra blava. A través de la finestreta es veia la flama, i aquell petit rectangle, encara no televisiu, em produïa una atracció profunda. Aquestes dues estufes m'han fet companyia en alguns moments de soledat de la meva infantesa: una tarda d'hivern, quan els pares no eren a casa; el dia que, trobant-me malalt, per tal d'escalfar una mica l'aire havien deixat l'estufa encesa, en la penombra del meu dormitori. Jo contemplava fascinat, i una mica malenconiós, aquella petita finestra blavenca o vermellosa, tènuement il·luminada per dins, que m'oferia un espectacle canviant i continu d'oscil·lacions i matisos.
La casa de l'avi Massip, a Argentona, era -i és encara- una torre modernista. Té maó vist, rajoles, ferros. En un angle de la façana, un gran plafó de ceràmica amb la Mare de Déu de Montserrat, amb les lletres A i M, que potser volen dir «Ave Maria» però que jo sempre he identificat com les inicials de l'avi, Alfons Massip. Segurament hi vaig viure per primera vegada quan tenia tres o quatre mesos, el meu primer estiu. Després que vaig fer vuit anys va venir la guerra, i ja no hi vaig anar més. (Els estius de l'adolescència els he passat a la casa de l'altre avi, l'avi Espinàs, a Sant Just Desvern). [...]
Jo he tornat a Argentona, ja amb família, i no hi he tornat pas per enyorança, aquesta és la veritat, sinó per atzars de la vida, que diuen. Hi he llogat cases modestes, als estius. He passejat, és clar, pels escenaris de la meva infantesa, i he anat a veure periòdicament la casa de l'avi. Per fora, els nous propietaris l'han conservat igual. Hi continua havent el plafó de rajoles de la Mare de Déu, i la A i la M, i les canyes de bambú, tan fines, tan verdes, tan tendres. Aquesta llenca de canyes de bambú em semblava, de petit, una selva misteriosa i hi amagava cotxets o soldats.
M'he mirat moltes vegades la casa, des de fora, des de l'altra banda de la reixa i del barri, i en posar les mans a la porta del jardí he recuperat la paraula barri, com abans es deia. Mirant la casa m'he adonat que el jardí del davant era molt petit, jo el recordava més gran. I que el porxo d'entrada era minúscul. Dels dos permanents acompanyants de l'home, el temps és el més poderós, el temps sempre acaba modificant l'espai. [...]
El que no se m'ha esborrat de la casa, al cap de tants anys, és una olor. L'olor de la saleta. És una olor molt barrejada i al mateix temps precisa: sobre un fons humit, com unes espurnes seques. Es l'olor de les cadires i del sofà, que eren de vímet i tenien coixins de cretona, estampats. Els coixins feien una mena de cric-cric, devien estar plens d'encenalls. El fet és que l'aire de l'habitació tenia un regust vegetal, enganxosament florit i picant alhora. Devia ser-ho, enganxós, perquè encara el sento. Després de tants anys, pluges, viatges i oblits... [...]
La plaça Ballot, quan jo vaig passar els primers estius de la meva vida a la casa de l'avi, no era pas com ara. D'uns anys ençà l'han urbanitzat, que diuen, o sigui que han ordenat i pavimentat un espai central, i l'han moblat amb pedres posades «amb gust» -que no vol dir altra cosa que un gust determinat- i jardineria decorativa.
La meva plaça Ballot no tenia una illa central per a persones i una via circular asfaltada per als cotxes. Era una plaça en pendent -i això sí que no s'ha pogut corregir- plena de plàtans; res d'ornamental, només plàtans, com qualsevol plaça tradicional de poble del Maresme, encara que aquí les cases que la voltaven eren d'estiueig. El terra era autènticament de terra, i els pocs cotxes que hi passaven podien agafar qualsevol camí entre els arbres prou espaiats.
La plaça era, de fet, una esplanada amb prou vida natural, encara, i quan Jo obria el barri de la casa de l'avi no sortia al «carrer», sinó que tenia la sensació de sortir a «fora», una sensació molt més àmplia, més vaga, però més viva de passar una frontera que la que poden tenir els infants que més enllà de la porta troben un espai urbanitzat. Els plàtans de la plaça Ballot feien una ombra poderosa sobre el terreny irregular, que semblava d'una extensió enorme i indefinida als ulls d'un infant acostumat a un món de parets i d'àmbits rígids.
Hi vaig descobrir l'existència de les llagostes, que saltaven prop dels peus quan caminàvem per la plaça. De primer eren aparicions imprevisibles, però aviat vaig aprendre a distingir el petit insecte amarronat, que volia camuflar-se amb el color de la terra. Aleshores m'hi acostava per fer-lo saltar.