UIB /Ajuntament d'Artà (Palma), 1994
Hem arribat a dalt. No és massa alta aquesta muntanya, però és aspre i dura; els darrers pins dispersos que escaparen valentment a la destral romanen avall. Aquí dalt res més que eritges, gatoves i romaguers. Se sent, com un gemec, un belar d'ovelles. La terra pedregosa, fosca de color, sustenta cards solitaris. Macs cantelluts, terres sense llecor inconsolables per la pèrdua del bosc. Mes, si la terra és dura hi passa una ampla ventada gloriosa de llibertat. Aquí on res posa entrebancs al gran aire de l'altura el pit s'eixampla. S'alena a pler. Ens hem recobrat: som nosaltres mateixos. Avall han quedat les passions que ens esclavitzaven, els jous que ens feien acalar el front. Els ulls sempre alçats de cap al cel. Vola, cor meu! Restam amarats de la voluptuositat de l'altura; els polsos glateixen adelerats; la vida de l'univers palpita dins de nosaltres.
I, vetaquí com per un màgic encantament sorgeixen davant nostre esteses i immòbils les superbes badies de Pollença i Alcúdia senyalades des d'aquí dalt amb noms que parlen al cor: Formentor, Cap de Catalunya... La mar que sembla tan a prop és un esqueix del mantell poderós de Déu.
Si suara s'esfumaven en la llunyària les colors i era tot u en el confí el cel i la mar, ara som nosaltres que ens fonem dins la immensitat. Sembla que passi Déu amb tota la seva immensa majestat vestint amb un raig de la seva bellesa, que no sabem entendre, la immensitat que ens deixa corpresos. Totes les paraules fugen manco una que resta solitària com una veu tonant capaç de fer sorgir el cel i la terra del nores, i és aquella paraula que ens omple el cor de temor i de reverencia: Déu.
Na Guideta és una fadrina falaguera, esvelta com quasi totes les al·lotes de la vila. Té els ulls grisos i li rosseja una mica el cabell. El nostre poeta En Josep Carner evoca la fina silueta de les noies artanenques, passejant per la Carretera nova, omplint de fresques rialles les hortes i els pomerars. Però, la seva gràcia gentil i vincladissa s'ha de veure pujant l'escalonada de Sant Salvador. És grat contemplar els estols de fadrines que pugen a saludar la Mare-de-Déu de Sant Salvador. Té quiscuna un posat de tanagra que recorda als ulls embadalits les normes clàssiques de la bellesa.
Els ulls pregons de Na Guideta, amarats de dolors, no es cansen de mirar l'ampla vall que s'estén a mà dreta fins a esbatanar-se en la badia de Canyamel, davant la mar que fita la llunyària de l'horitzó amb una ampla faixa d'un blau puríssim. Ondulen les muntanyes de Sant Jordi vestides de pins, i el Cap Vermell alça damunt la pelada curulla la vella talaia vigilant. Sortint de la vila s'estenen sinuoses les blanques vetes dels camins voltant pujols i encaramellant-se per damunt de les muntanyes. Aquest és el camí de Son Servera que s'estira, oneja i de cop desapareix com si l'hagués engolit la mar que guaita trapacera per sobre de Son Catiu. Aquell és el camí de Ciutat que prompte s'amaga i al qual hom creu endevinar-lo cercant el pas del coll a prop de la muntanya del Tresor que alça les puntes de la seva capulla de bruixot i amaga la dolçor de no sé quantes rondalles assaborides a la infantesa arran de la llar espirejant. Més a prop el camí de Capdepera deixa el torrent l'aigua del qual fa brillar el sol devora els Rentadors, per enfilar-se pels Pujols i abscondir-se tot seguit darrera la carena. El camí de S'Aduaia faixà les muntanyes del Recó endolades d'alzines i lluentes de la verdor dels pins.
A l'escala que puja al Santuari s'hi ha fet molta d'obra: es feren nous els graons; s'hi posaren els Misteris del Rosari, s'hi sembraren parres i es compongueren minúsculs jardins per les voreres. Però, l'escalonada serva sempre el seu aire de cosa inacabada, son aspecte interí. Són molts els que recorden amb recança la bella escala romàntica antiga. A la nova escala hi manca la col·laboració lenta i pacient del temps que posa belles patines fins damunt les coses més lletges. D'estiu el sol enlluernador brilla damunt les pedres i fa cloure els ulls; els ramells sembrats als costats es calciguen i s'agosten pel baf calorós del dia; les parres amb les soques nafrades aixequen inútilment les sarments un dia pampoloses, però ben aviat musties. Els externs que pugen a l'oratori queden totd'una sorpresos per la manca d'harmonia de l'escala que contrasta amb la bellesa suau i dolça del panorama que des d'allí s'albira.
Oh, com entra cor endins la suavitat dels nostres turons i pujols coronats d'alzines! La pau dels nostres olivars, la línia grandiosa de les muntanyes vestides de pins, i aquelles obertures del confí per on guaita la mar sempre tranquil·la vista des d'aquesta altura!