PAM (Barcelona), 2008
Hi havia, sobretot, el veïnat. Els balcons de casa, en el punt que és encara el més estret del carrer, donaven davant per davant als del número 4. I quan sortíem al balcó —jo mateix, i els primers germans que van venir darrere meu—, sabíem que hi havia moltes probabilitats de veure aparèixer als del davant unes noies que, després ho he sabut, eren les filles de Pere Aldavert, i que si sortien ens preguntarien com ens dèiem i quants anys teníem —prou que ho sabien— i farien l'elogi dels meus rínxols rossos i de la llestesa de la meva germana. Però, a vegades, a més, feien sortir un senyor que ens semblava molt vell —i, ben cert, passava dels seixanta— que era Àngel Guimerà, i li repetien totes les gràcies que veien en nosaltres. A casa prou ens havien dit que era un senyor molt important, i a vegades ens contaven que a la nit, mentre nosaltres dormíem, havia vingut una gentada —sortint d'alguna estrena— per a fer-li una ovació a sota mateix dels nostres balcons; així i tot, vaig trigar una mica a descobrir per quina mena de raons era un home famós. Per a mi, els primers poetes —els que em van fer descobrir què era un poeta— van ésser Verdaguer, el mossèn Cinto que havia estat el confessor de la meva àvia, i Casas i Amigó; de l'un i de l'altre, una tia meva em recitava, quan jo estava malalt, els poemes més puerils i més entendridors. Però el primer que recordo —els altres dos eren morts— és Guimerà, que veig encara com aleshores, quan apareixia davant nostre, rígid i curt de vista, i potser intimidat, i mirava de somriure, i de tant en tant movia una mica la mà, com si ens anés a beneir.
La Sala Parés sí que hi era, d'ençà que en 1884 el meu avi va reconstruir la casa número 5 —que encara queda reculada— i hi va fer la gran sala d'exposicions, que havia estat l'aspiració del vell Parés d'ençà que en tenia una de més petita a sota del pis on jo vaig néixer. Més amunt hi havia unes botigues on venien marcs i gravats i reproduccions de pintura, i sobretot oleografies que reproduien quadres d'història —Rosales, Pradilla, la Bòria avall d'en Galofré Oller—, que en aquell temps eren populars. Cap a la banda de la plaça del Pi —si fa o no fa on ara tenen la joieria els meus germans—, hi havia el taller i la botiga de moblista d'Antoni Comas, i davant de can Parés la de can Roura, de capells de senyora. Entremig de les botigues de gravats —és a dir, més cap a la Portaferrissa— hi havia les xocolateries, que eren aleshores l'única nota típica del carrer —n'hi ha que encara hi són—, en les quals servien la xocolata amb xicra i amb «melindros» o amb ensaïmades i, sobre un bocí de fulla de col, les nates «de punxa», és a dir, amb unes formes còniques que eren mantingudes pel tel que fa la nata mateixa.
Bé: el cas és que va llogar, per vint-i-cinc duros cada més, una casa una mica vella, però gran, amb dues plantes, i un jardí molt considerable, al número cinc del carrer de Caponata, a Sarrià. Hi vaig passar la infància i l'adolescència. El contracte va ser signat el 9 de novembre de 1909 i hi vam viure fins a la primavera del 1926, quan el meu pare va comprar —al davant mateix, cantonada per cantonada— la casa número sis, en un pis de la qual visc, ara, amb la dona i els fills. Avui té el número vuit.
A casa teníem un jardí doble. A la banda de darrere de la casa hi havia unes galeries amb arcades, als baixos i al pis, i la dels baixos era oberta i donava a una mena de gran repisa, amb dos graons i, a continuació, al llarg del carrer que aleshores portava el nom de carrer de Balmes —i avui el d'Ossío—, un jardí que tenia l'amplada de la casa i més de trenta metres de llargada. A banda i banda, unes rengleres de rosers, amb alguna mata de lilàs i, al peu, violetes. Al mig, quatre acàcies posades simètricament, i una palmera raquítica que tenia com a test la paret del que havia estat, sembla, un brollador. A la banda esquerra, un noguer enorme i un gran ametller, molt vell, però que encara floria. De mica en mica, i a cops de pilota, les plantes petites van anar sucumbint. Al fons hi havia una construcció que servia, en part, de galliner, i en part per als mals endreços; hi havia, però, unes «paral·leles», on podíem fer exercicis gimnàstics. I a l'extrem, un recambró en el qual dormia el gos, quan en teníem.
A Camprodon, els dos primers estius, els vam passar a la casa que en deien Can Faustina, en un carreró que sortia de la plaça del Prat i anava a parar a camp obert. Avui tota aquella banda —cap a la vall del Ter i en direcció a Llanars— és plena de cases i jardins; aleshores només hi havia prats verds i uns rengles de pollancs i, no gaire lluny de casa, un canal que portava aigua a la turbina d'una fàbrica. Per baixar del pis on érem al nostre jardinet —separat del dels altres veïns per unes troanes—, hi havia una escaleta a l'aire lliure, amb dos o tres replans. Però solíem anar, mes aviat, a algun prat veí, o a la plaça, ombrejada i tranquil·la. Al pis de sota hi vivien uns alemanys, els senyors Maurer; ell era un rellotger prou conegut a Barcelona, força alt i amb una gran barba blanca.
Quan havíem baixat del tren a Sant Joan de les Abadesses, preníem la diligència per anar fins a Camprodon. Una diligència no gaire gran, estirada per tres o quatre cavalleries. Era pintada d'un groc clar, i portava, darrere del pescant, el cupè de consuetud —com si diguéssim, el departament de primera classe— sense comunicació amb l'interior del cotxe i amb els seients de cara al sentit de la marxa; els de dintre, en canvi, li eren paral·lels, com els de les tartanes. A la baca, amb la càrrega, hi pujaven alguns passatgers escadussers. Per fer els catorze quilòmetres que hi ha fins a Camprodon, solíem estar-hi —amb una aturada a Sant Pau de Segúries— entre cinc quarts i una hora i mitja, que calia afegir a les cinc hores del viatge en tren, des de Barcelona.