Grup d’Estudis de Llengua i Literatura de Ponent - 2010 - Esteri d'Àneu
Per a un jove naturalista, la paraula Pirineu produeix vibracions immediates. És com per a un llaminer, el mot pastís, o per a un bibliòfil, el terme incunable. En la contextura mental d'un jove naturalista, el Pirineu es manifesta com el paradís somniat, llunyà i quasi inassolible. Evidentment, el Pirineu és a l'abast de tothom, però quan es tenen tretze anys les distàncies es multipliquen per mil (o per una xifra abstracta), i allò llunyà per als adults es converteix per a l'adolescent en una Citerea o en una Arcàdia, mítica i inabordable.
Però aquell any de 1983 vaig convèncer els meus pares per a què férem un viatge al Pirineu. Tots partírem il·lusionats cap a Esterri d'Àneu, on havíem llogat un apartament, i encara recorde veritablement emocionant el pas pel congost de Collegats, que va coincidir amb una espaordidora tempesta d'estiu, amb els llamps i trons que ens aclapararen com si ens dirigírem a la fi del món. És curiós com aquestes coses, aquelles foscors i rellamps al bell mig del congost, amb el riu i els trencacolls als nostres peus, romanen encara vius en la meua memòria. Fins a l'extrem que sempre que m'imagine Orfeu en la seua arrauxada busca d'Eurídice, els meus estímuls es dirigeixen a aquella vesprada d'estiu durant el pas de l'agrest paisatge del Prepirineu.
L'arribada a Esterri d'Àneu va ser també corprenedora. Marcel Proust escrivia de l'agulla del campanar de Saint Hillaire que semblava gratar el cel, de fina i alta; en aquest sentit, la fletxa de Sant Vicenç d'Esterri té aquesta majestat: s'imposa des de lluny en la vall i sobresurt amb la força polaritzadora de totes les energies daquella terra alpina. Sant Vicenç preludiava el meu primer contacte amb el romànic del Pirineu; les teulades de pissarra, les vessants agudes, la pedra rústica i deslluïda, amb aquell punt de severitat que contrasta amb la bonança del paisatge, em varen impressionar profundament.
Tan bon punt vaig poder, em vaig escapar per donar un colp d'ull pels prats que envolten Esterri. Per a mi, avesat a la flora mediterrània, tot era completament nou. La llum groga de la vesprada, tocada per aquelles escorrialles de malves i cremes que es produeixen en el cel del capaltard després d'una tamborinada estival, donaven a aquella explosió floral una uniforme tonalitat daurada, com aquells quadres dels prerenaixentistes italians on l'or ocupa tot el llenç. Tinc encara aquella impressió celestial de la meua primera trobada amb les valls nimbades del Pirineu: les botes banyades per la pluja, l'aire tebi i dolç, i una pau immensa, com si després dels llamps, el món s'haguera quedat petrificat. Aquell silenci fou de sobte trencat pel sorollós passar d'un escarabat. Va creuar el prat amb un vol pesat i malgirbat, elevant clarament una part del cos més que l'altra. El vaig perseguir durant uns minuts, l'ànim suspès i el cor encès, i finalment el vaig veure caure literalment a terra. Em vaig abalançar sobre ell, i el vaig dur fins a l'apartament, mentre l'animalet em clavava les ungles amb força i es planyia amb un cri-cri-cri destarotat. En arribar el vaig mostrar als meus pares i al meu germà, mentre amb un crit de triomf anunciava el nom popular: un cérvol volant! Ma mare em va mirar amb espant, però mon pare i el meu germà s'acostaren amb curiositat, i descobriren un deis animals més fantàsticament poderosos del regne animal, amb unes robustes mandíbules que es projecten cap endavant com els ullals d'un elefant i dotat amb uns èlitres del més pur eben, veritable filigrana del tallista més minuciós. Anys més tard entendria perquè Albrecht Dürer, en la seua Adoració dels Mags, pintaria, als peus del Jesuset, un cérvol volant com a veritable glòria de la terra.
En tot cas, l'excitació de la troballa no em va deixar dormir aquella nit. Al matí del dia següent visitàrem l'estany de Sant Maurici; en els vessants dels Encantats vaig descobrir un món fascinant, un veritable paradís per a l'entomòleg: licènids blau metàl·lic, pièrids de grocs encesos, nimfàlids primmirats, delicades geòmetres (especialment aquella que duu l'extraordinari nom de Pseudopanthera), tímids satírids, sorollosos bufaforats, envellutats psíquids, desmanyotats hespèrids... tots ells volant de flor en flor en una autèntica explosió de formes i colors, en un brunzit constant i ensordidor. De vegades, més d'un centenar de papallones es reunia en un bevedor (un punt de terra amb un poc d'aigua, generalment al costat d'una font); llavors resultava meravellós posar-se al bell mig i espantar totes aquelles papallones, i veure't de sobte envoltat per un bull de taques de colors, trèmules i vibrants, com si fos una pintura de Miró.
Una vesprada començàrem a recórrer el Noguera Pallaresa en direcció a Isil. Les muntanyes, al principi ermes i sense vegetació, no deixaven pensar en grans descobertes. Però passat Isavarre i arribant a Borén la vegetació canvia, i ja a frec del riu, el bosc de ribera es fa esponerós. Poc després de Borén descobrirem un bonic pont romànic, i els pares aturaren el cotxe per a donar-hi un petit tomb. La Noguera Pallaresa, encara crescuda en aquells primers dies de juliol, se'ns apareixia des del pont escruixidora i salvatge, fent grans remolins i bromeres, amb un brogit indòmit i abrupte, i originant ací i allà petites clapes d'un blau esbandit, amb tonalitats verdosenques i vermelloses que convidaven a la meditació i al silenci. Creuàrem el pont i a l'altra banda descobrírem un petit prat, reclòs entre les muntanyes i ple de gom a gom de plantes herbàcies. Ens endinsàrem un poc entre totes aquelles flors, entre miosotis inoblidables, centauris i sàlvies ufanoses, campànules i escabioses esplèndides. Semblàvem aquella pintura de Monet d'una família en un prat ple de roselles i gaudíem de trobar-nos sadollats de tanta natura. I fou llavors quan, de sobte, en el moment més inesperat, va passar tot just per davant nostre una gran papallona, amb un vol solemne i enllepolidor, com si tinguera constància de la seua superioritat sobre totes les altres papallones que volaven pel prat, com si anara acompanyada per una marxa triomfal, per un himne àulic i celestial, per aquell Rex perpetua majestatis mozartià, altíssim i inabastable, esborronador i irrepetible.
És curiós: tots la vàrem reconèixer immediatament. Ens quedàrem palplantats, bocabadats, resignats en la meua desesperació que, amb les presses, havia deixat el caçapapallones al cotxe. Llavors, mentre explicava la meua estupidesa, vaig recordar aquelles paraules del pare Ambrosio, plenes d'una sàvia ironia gracianesca: «En las batidas entomológicas, como suele sucederán todos los asuntos graves de la vida, los acontecimientos más trascendentes sobrevienen casi siempre de improviso».
Aquesta fou la primera vegada que vaig veure el Parnassius apollo. Linné la va batejar amb aquell nom en honor a la seua bellesa: l'Apol·lo del Parnàs. I, nosaltres, a partir d'aquell dia anomenàrem aquell lloc «El Prat Parnassius», en honor a aquella papallona que ens va encisar.
El Prat Parnassius fou el lloc preferit per a fer un picnic, per a descansar durant la migdiada, o per a iniciar alguna excursió, com aquella que s'endinsa entre gorgs i cascades cap a Àrreu. El Prat Parnassius fou el nostre prat paradisíac: aquella Arcadia que vàrem conquerir inesperadament una vesprada d'estiu, sense haver de viatjar a les mars del Sud. Per tot això, ara, quinze anys després d'aquell estiu, la paraula Pirineu segueix produint al meu cor immediates vibracions. Les valls d'Àneu romanen en el pòsit insoluble dels grans records estimats.