El Putxet. Memòries d’un paradís perdut.

Edicions La Campana - 1999 - Barcelona

Autor: Elvira Farreras i Valentí
Indret: Església dels Josepets (El Putxet i el Farró) (Barcelona)

La festa religiosa del carrer més esperada i celebrada era la del Corpus. El diumenge següent a la diada de Cor­pus Christi, i per rigorós torn entre les parròquies de Sant Gervasi i Gràcia, s'organitzava la processó. Un any tocava a la de la Bonanova, l'altra a la de Jesús de Gràcia i l'altra a la dels Josepets. L'any que tocava als Josepets, parròquia de Sant Josep de Gràcia, sortia pel carrer del Marquès de Santa Anna, pujava pel carrer d'Homer, tombava pel de Ballester i després enfilava Saragossa avall fins a Guillem Tell i per Vallirana i Septimània altra volta als Josepets. La gent posava domassos als balcons i guarnia les finestres amb flors i a vegades algun ciri. Treien cadires i bancs al carrer, al llarg de la vorera, perquè els amics i convidats poguessin veure passar la processó còmodament asseguts. Hores abans de la manifestació religiosa passaven unes venedores ambulants que oferien paperets i serpentines, altres, amb una gran cistella plena de flors al braç feien de floristes improvisades. Anaven proclamant la seva mercaderia i l'aire s'omplia de la flaire de la ginesta i dels clavells que anaven venent als qui després, en passar la custòdia, els llançaven en homenatge al Santíssim. A voltes, les flors que llançaven des dels balcons queien sobre el tàlem que el cobria. Arribaven a carregar-lo tant que més d'un cop els seus portants s'havien aturat per fer-les fora, ja que la càrrega arribava a fer-se feixuga en excés. També hi havia les venedores de caramels, que en portaven, entre altres, uns que semblaven especials per a aquella diada. Eren com uns bastonets de crossa, llargs, que feien la felicitat de la mainada que voltava per allí.

Mentre els nens anaven llepant els caramels i per fer més curta l'espera, demanaven als pares que els compressin l'Auca de la Processó de Corpus que oferien uns venedors, on figurava l'ordre del trajecte que seguiria i el detall dels personatges que hi prenien part. Naturalment, anaven recitant els rodolins fins que s'acostaven els gegants i els caps-grossos que ballant precedien la processó, encapçalada per la Guàrdia Municipal a cavall i de gala, anomenada popularment la rússia. Seguia la Banda Municipal, dirigi­da per l'inoblidable mestre Lamote de Grignon, on tocava un germà del mestre Manén, que, com que vivia al carrer de Saragossa, coneixíem i havíem sentit assajar a casa seva.

Autor: Elvira Farreras i Valentí
Indret: Plaça de Carles Buïgas Montjuïc) (Barcelona)

Ja de grans, l'any 1929, i sense necessitat que ens vigilessin, vàrem veure les il·luminacions dels palaus de l'Exposició Internacional de Barcelona. Cada nit enjoiaven la muntanya de Montjuïc. Encara que en visitar l'Exposició havíem vist de prop les il·luminacions diverses vegades, feia molt més bonic veure-les de lluny amb la perspectiva que dóna la distància. A més no ens havíem de moure de casa... Aquells reflectors que es projectaven cap al cel, darrera del Palau Nacional, humorísticament els anomenaven els dits d'en Foronda. Eren com un gran ventall que feia dosser als edificis dels palaus. Junt amb les fonts lluminoses que va projectar amb gra encert l'enginyer català Carles Buïgas, foren l'admiració de tothom.

Autor: Elvira Farreras i Valentí
Indret: Mirador del Turó del Putxet (El Putxet i el Farró) (Barcelona)

Sembla mentida les coses que es poden veure des d'un terrat. A més, si des d'allí es domina tota una vila, com passava amb el nostre, anys enrere. Ara, malauradament, només es veuen blocs de ciment amb les seves finestres, que a voltes semblen nínxols, galeries i patis de veïns. De petita, ni jo ni els germans que em seguien no teníem permís per sortir al terrat sols. A més a més, la porta estava tancada i barrada amb dues barres de ferro. Era quasi impossible moure-les si no ho feia una persona gran. Quan a vegades, acompanyats, se'ns permetia sortir-hi quedàvem meravellats. Es veia tot Barcelona amb el mar al fons, els grans vaixells que entraven o sortien del port: el Giulio Cesare, o el Principessa Mafalda, transatlàntics dels més grossos en aquells temps. Vèiem la silueta de la catedral, la muntanya de Montjuïc amb el seu gran castell al cim, enllà el Pla del Llobregat amb la farola que a la nit llançava el seu raig lluminós i on alguna vegada veia una avioneta que prenia terra. A l'altra banda vèiem el Pla del Besòs, amb les xemeneies de la Tèrmica, i més ençà les quatre torres de la Sagrada Família, que encara no s'havia ampliat. Seguia l'amfiteatre de muntanyes que començava amb el Carmel, la Muntanya Pelada, el Coll, les tres creus del cim del Parc Güell, el Turó de la Peira, totes plenes de verdor. Són espais que avui estan completament desfigurats i de­gradats. Seguia la serra de Collserola fins a Sant Pere Màrtir amb el Tibidabo al centre, que intuíem però no podíem veure, ja que el turó del Putxet, que teníem just darrera la casa, ens el tapava amb els seus pins i el mirador que tenia al capdamunt.

Autor: Elvira Farreras i Valentí
Indret: Mirador del Turó del Putxet (El Putxet i el Farró) (Barcelona)

La passada del dirigible  Graf Zeppelin sobre Barcelo­na, camí d'Amèrica, també fou un espectacle, completament gratuït i fora de sèrie per a nosaltres. Veure després d'una llarga espera aquella aeronau gegantina, brillant a la llum de la lluna i travessant la ciutat amb aire majestuós, ens deixà astorats. Era molt més gran que el globus captiu que, tripulat pel capità Soley, vèiem sortir de l'antic Turó Park. Miràvem del terrat estant com travessava la ciutat i ens feia patir en pensar que, si li fallava algun mecanisme o el vent canviava de direcció, podria anar a parar al mar i acabar malament. La visió del dirigible ens donava una sensació de seguretat i solidesa que feia que la nostra admiració no estigués entelada per la por.

Autor: Elvira Farreras i Valentí
Indret: Casa familiar de Mercè Rodoreda (El Putxet i el Farró) (Barcelona)

Ara em remou la consciència d'haver trucat més d'una vegada, amb altres companys i companyes que feien el mateix camí, a una casa que hi havia al carrer de Manuel Angelon, prop del carrer de Pàdua, que tenia un petit jardí al davant. Al centre d'aquest jardí hi havia un monument a Mossèn Cinto Verdaguer. Sense cap mena de respecte pel gran poeta, malgrat que jo i tots els de casa teníem una gran devoció pel geni de Folgueroles, repetíem les trapelleries. Aquest monument consistia en un bust d'en Verda­guer, col·locat sobre una pila de pedres i troncs, del més pur estil «rústic», precursor de les «rocalles» que després es varen posar de moda. Estava voltat de plantes i flors i tot plegat devia fer un metre i mig d'alçada. A la façana hi havia uns versos de l'Oda a la Pàtria d'Aribau. Anys després vaig saber que allí visqué la coneguda escriptora Mer­cè Rodoreda, autora entre moltes altres obres literàries d'Aloma, que va guanyar el Premi Crexells l'any 1937, i La Plaça del Diamant, que tant em va emocionar i que ha estat traduïda a set o vuit llengües, entre elles el japonès. Recentment se n'ha fet una pel·lícula que ha tingut força èxit.

Li demano perdó si alguna vegada per culpa meva hagué d'interrompre els seus escrits per anar a obrir la reixa del jardí i trobar que no hi havia ningú. Ara, en lloc del jardí i del petit monument hi ha un garatge de pisos.

Autor: Elvira Farreras i Valentí
Indret: Carrer Saragossa (El Putxet i el Farró) (Barcelona)

El tramvia de foc i el seu successor, que després va por­tar el número disset, mai no provocaren aldarulls. Des de la plaça de Catalunya, llavors plena de palmeres, el comboi pujava carrer d'Aribau amunt i en arribar al de Provença desenganxaven el darrer vagó. Aquest, tirat per una parella de mules, arribava a la vila de les Corts. La resta del tram­via tot esbufegant travessava Gràcia fins a la plaça Molina, després de Guillem Tell tombava Saragossa amunt fins a la plaça dels Arbres (l'avui esmicolat Juli Verne), seguia pel desaparegut Wagner, travessava la Riera de Sant Gervasi, el llit de la qual ocupa avui el carrer de Balmes, agafava el de Sant Gervasi de Cassoles amunt i es deturava a la Plaça de la Constitució, davant de la Casa de la Vila. D'aquesta romàntica edificació, abans d'ésser enderrocada, el pintor Frederic Lloveras en va fer una aquarel·la que gentilment em va regalar, en record del nostre antic Ajuntament. Sant Gervasi fou un poble independent fins que va ésser annexionat a la ciutat comtal l'any 1897.

Autor: Elvira Farreras i Valentí
Indret: Carrer Saragossa (El Putxet i el Farró) (Barcelona)

Aquest carrer, que abans havia portat el nom de carrer de Sant Felip, mereix un capítol a part. Era una mena de cordó umbilical del barri. Allí hi havia tota mena de botigues on es podien proveir els veïns que no volien arribar-­se a la Boqueria o fins al carrer Gran, després anomenat Salmerón, fins fa poc Major de Gràcia i que aviat potser recobrarà el nom, simplement, de carrer Major. Veurem. En aquest carrer hi havia botigues tan importants com l'adroguer dels pobres (Drogues Solà), Ca l'Arumí, després Simó Alemany i Pi i que ara encara porta el nom de Col­mados Simó, on hi havia tot el més important en drogues i queviures, respectivament. Recordo especialment que si es necessitava palo jabón, és a dir, fusta sabonera, que no és altra cosa que escorça d'un arbre anomenat quilaya, s'havia d'anar a l'adroguer dels pobres, forçosament, ja que allí era més bo. Hi havia una sabateria molt ben proveïda que en deien Las 3 B (bo, bonic i barat), i que tothom anomenava ca les guapes, ja que les mestresses, mare i filla, i sobretot la filla, feien molt goig. El rei de les perruques i añadidos era el Sr. Turell, que tenia una botiga just davant de la ben proveïda botiga de robes Las Columnas. En popularitzar-se el cinema s'instal·laren els cines Trilla (Selecto), Smart (el desaparegut Proyecciones) i el també desaparegut Mundial.

Autor: Elvira Farreras i Valentí
Indret: Carrer Saragossa (El Putxet i el Farró) (Barcelona)

Si seguíem baixant, carrer avall, l'olor de la userda i la ferum de les vaques ens anunciava la proximitat de la lleteria de la Mundeta. Matí i tarda, carregada de pots, anava a dur la llet a les cases, complint la promesa que hi havia escrita al vidre de l'entrada, on deia: «Se sirve a domici­lio». Com si fos un emblema damunt de la porta i en forma de bandera sortia una vaca suïssa, de llauna retallada i policromada. Tenia un petit aparador on hi havia algunes pastes, ensaïmades, iogurts i fins i tot quefir, que deien que era una mena d'elixir d'allargar la vida. El que no tenia era nata. Si en volíem menjar havíem d'anar al carrer de Petritxol, on la més bona era la que tenia una fulla de col rodoneta a sota i feia una mena de punxa.

Seguia, sempre a mà dreta, el primer carnisser i el pri­mer cansalader, aquest carregat de fills. La carnisseria fou regentada molts anys per una dona molt trempada el marit de la qual era un cec i que a mes d'ajudar-la dins de les seves possibilitats venia cupons, després de la guerra.

Al seu costat hi havia la tenda de verdures de la Matil­de, el marit de la qual era una veritable institució a Sant Gervasi. Es deia Pere Font, però tothom el coneixia per en Peret, i era l'ordinari del Putxet, feina que ja havia heretat del seu pare. Rebia els encàrrecs a la botiga de verdura i després d'haver proveït la tenda amb els productes hortícoles i fruites que havia comprat al Born, feia de recader de Sant Gervasi. Amb el carro, que junt amb el cavall guardava en una quadra que tenia al darrera de la botiga-habitatge amb entrada pel carrer de Ríos Rosas, transportava tota mena d'embalums. Era la gran solució per traslladar mobles petits, equipatges i tota classe de paquets.

Autor: Elvira Farreras i Valentí
Indret: Torre de Bellesguard (Sarrià) (Barcelona)

En aquest bell indret es va instal·lar la cort del rei Martí. Sembla que fou per consell de Bernat Metge, que va actuar de notari, que l'estiu del 1408 el rei va comprar aquella propietat, que pertanyia a la vídua de Pere Safont, per veure si els aires purs de la muntanya refeien la salut força malmesa del monarca. Es feren les obres necessàries de fortificació, amb torres de defensa a l'exterior, de decoració i comoditat a l'interior, per instal·lar-hi la residència reial i es va canviar el nom que abans era de Vallblanc pel de Bellesguard. Veritablement la vista no podia ésser més bonica. Deien que els dies clars fins i tot es veien les muntanyes de Mallorca. El nom era ben trobat. En aquesta residència tingueren lloc esdeveniments importants per a la història de Catalunya.

L'únic fill del rei, Martí el Jove, morí el 25 de juliol de 1409 a Càller a conseqüència d'unes febres, deixant un fill natural, Frederic, comte de Luna. El rei, ja malalt, sense successió legítima, vidu des del 1406, tots els seus consellers cercaven la manera de casar-lo de nou. Fou sant Vicent Ferrer, que llavors estava a la nostra ciutat i que feia poc li havia portat la trista nova de la mort del fill, el qui va convèncer-lo. El rei, malgrat el seu esgotament físic, s'avingué a complaure'l sense dilacions. El 17 de setembre del mateix 1409 es va casar, sense cap mena de pompa, amb Margarida de Prades, filla de Pere i Joana de Cabrera i néta del comte Joan de Prades, a la seva residència favorita, el Palau Reial de Bellesguard. Els va casar el papa d'Avinyó, Benet XIII, Pere de Luna, que passava moltes temporades en aquella residència de camp reial. La missa del casament fou oficiada per fra Vicent Ferrer, dominic. El rei Martí coneixia Margarida de Prades, molt més jove que ell i molt bella, car havia estat de joveneta donzella de la seva difunta esposa Maria de Luna.

Autor: Elvira Farreras i Valentí
Indret: Torre de Bellesguard (Sarrià) (Barcelona)

Després del 1891 s'hi va instal·lar un asil provisional i l'any 1900 els seus nous propietaris Maria Sagúes vídua de Figueres, i el seu fill Joan Figueres i Sagués, grans admiradors d'Antoni Gaudí, li varen encarregar el projecte per a la seva nova residència, que ostenta també el nom de Bellesguard. Gaudí hi va deixar la seva personalíssima empremta. El record del rei Martí, avivat a més per les ruïnes que quedaven d'aquella antiga estada reial, féu que 1'eminent arquitecte adoptés un estil un xic goticista, que enllacés amb els gloriosos dies de la història de Barcelona i dels reials esdeveniments que hi tingueren lloc. Va conservar i dignificar el que quedava, unes parets amb merlets i restes de torres. Desvià un camí que passava entre dues d'aquestes torres enrunades i el dirigí cap al torrent Vilana, construint uns arcs sobre uns pilars inclinats, arcs que després va aplicar àmpliament al Parc Güell. Dibuixà obertures de ritme trilobulat i pentalobulat. Les mansardes de Bellesguard foren una mena de precedent de les que després projectaria per a la casa Batlló. Respectà el seu entorn com un homenatge a la memòria del darrer rei de la nissaga barcelonina. El jardí fou dirigit i ordenat pel jardiner Pere Ballart i Ventura.