Editorial Empúries - 2003 - Barcelona
En l'època que els moros dominaven Espanya, va arribar un dia a Salardú un misteriós viatger, que uns van prendre per pelegrí i altres per un simple vagabund. El foraster va comunicar als habitants de la vila que venia expressament per fer-los un santcrist miraculós. I sense donar més explicacions, es tancà a la torre del castell que s'alçava al costat de l'església, i es posà a la feina. Dejunava a pa i aigua i tan sols treballava el divendres, el dia que els jueus van crucificar Jesús.
Al cap d'un temps, el rector i un grup de veïns, intrigats perquè feia dies que no sentien gratar la fusta, van entrar a la torre i es van trobar la imatge preciosa d'un crucifix, de tres pams d'alçada. L'artista no era al taller, s'havia fet fonedís i no es va veure mai més pel poble. Uns diuen que era un àngel enviat del cel; altres creuen que era un pelegrí que venia de Terra Santa, i que a la imatge hi va deixar incrustada una estella de la creu de Jesucrist. Immediatament la vila de Salardú va establir de dedicar una festa solemne a la santa imatge. La data escollida fou el 3 de maig, festa de la Invenció de la Santa Creu, o sigui, el dia que santa Elena va trobar, colgada de terra a la mateixa muntanya del Calvari, l'autèntica creu on feia segles havia mort Jesús.
A la celebració religiosa s'hi van apuntar també els pobles veïns del Naut Aran. Arribaven a Salardú formant processons, cada poble darrere la seua creu ben guarnida de tiges de blat tendre, anomenats bladeta. Després de la missa solemne tenia lloc la benedicció del terme. Els festejos continuaven fora del temple amb una tongada de balls, a càrrec dels majorals del Sant Crist. Al darrer ball, anomenat de la borrega, s'hi afegia tot el jovent. En comptes de ballar com Déu mana, es posaven a fer el bèstia i a donar-se empentes entre ells i al final abandonaven la plaça i es perseguien de manera esbojarrada pels carrers de la vila.
El 3 de maig és una mica aviat per a aplecs i processons. Tot i que el dia allargui, el bon temps encara no s'ha instal·lat del tot a la vall, de manera que no te'n pots refiar gaire. Conten que un any, a causa del mal temps, la vila va decidir ajornar dos mesos justos la festa del Sant Crist. Doncs bé, el dia assenyalat, o sigui el dia 3 de juliol, va caure un gruix de neu que va aixafar l'herba dels prats a punt de dalla i les espigues granades dels camps que ja canviaven de color. Després d'aquell escarment, ningú ha gosat tocar la data del 3 de maig, faci el temps que vulgui.
A part d'aquesta nevada al cor de l'estiu, la santa imatge ha obrat al llarg de la història un bon reguitzell de prodigis. Tants, que si els haguéssim de relatar amb pèls i senyals, no cabrien en aquest llibre. Per fer-se'n una idea, direm que una vegada va apagar un incendi espantós que s'havia iniciat al bosc i amenaçava d'abrusar les cases del poble. El Sant Crist ha fet ploure en temps de secada, ha aturat temporals i pedregades, i fins i tot, quan ha convingut, ha fet fondre la neu tardana més de pressa que el llard a la paella. Ha tornat la parla als muts i el moviment als paralítics que l'hi han demanat, els quals han pogut retornar a casa caminant pel seu compte. Ha expulsat els dimonis del cos dels pobres posseïts i ha foragitat de la vall els exèrcits enemics, vinguin de la Bonaigua, com el maleït comte del Pallars o vinguin de França, com el vescomte de Sant Girons que havia entrat a l'Aran amb tres mil luterans, o el baró de Taurinhac que va calar foc a Salardú i les flames es van girar contra els seus soldats. En fi, la imatge ha plorat incomptables vegades com una persona de carn i ossos; llàgrimes gairebé sempre de tristesa, davant de la imminència de qualsevol perill que amenacés el poble. Una vegada va entrar a l'església un pelegrí que partia cap a Terra Santa i la santa imatge també va plorar a llàgrima viva, en aquella ocasió potser d'enyorament, en sentir que el viatger se n'anava a Palestina, el seu estimat país.
Ens hem guardat per al final el miracle mes famós del Sant Crist de Salardú, prodigi aquest conegut dins i fora de l'Aran. Ens referim a l'espectacular tornada a casa de la imatge, després que uns frares joves i poc assenyats se l'emportessin cap a Franca. Doncs bé, una nit el crucifix va fugir del convent on el tenien segrestat i va enfilar el riu Garona, a contracorrent com una truita magnífica. Magnífica i portentosa, ja que la imatge pujava coronada per una aurèola de llum i acompanyada de música celestial. Els veïns de Les van sortir de casa meravellats i van intentar treure'l de l'aigua, però el Sant Crist se'ls va esmunyir dels estris amb què volien pescar-lo. Els altres pobles de mes amunt, com Bossòst i Vielha, van intentar igualment de rescatar-lo i tampoc se'n van sortir: la imatge va continuar decidida riu amunt. Just quan passava a l'indret de Salardú, va aturar-se damunt d'una roca que sobresortia del corrent, senyal inequívoc que era en aquest poble on volia quedar-se. El poble en pes va baixar cap al riu per rebre la tornada a casa del Sant Crist i van portar-lo en processó fins a l'església, on el veneren com la seua millor joia.
D'ençà de llavors, presideix l'altar major de la magnífica església de Sant Andreu. Ni els revolucionaris del 1936 ni els actuals lladregots d'imatges (sigui per treure'n diners sigui per portar-les a un museu), han aconseguit fer-lo fora del seu antic palau de pedra. I aquest és, sense cap mena de dubte, el darrer miracle del Sant Crist de Salardú.
Des de molts indrets elevats de l'Aran, especialment els situats a la banda solana de la vall, es pot contemplar la tossa formidable de la Maladeta, allargassada entre migdia i ponent. La piràmide de l'Aneto, el pic més alt dels Pirineus, corona el massís. La panoràmica és inconfusible, tant per l'alçada com per les congestes de neu que tot l'any hi blanquegen, fins i tot al cor de l'estiu. A l'Aran i a les valls veïnes del Pallars i de la Ribagorça, en diuen les Muntanyes Maleïdes. Una llegenda popular n'explica el perquè.
Conten que en temps antics aquestes muntanyes eren molt riques, un paradís de pastures. Arreu on miressis, podies atalaiar, tant com t'allargava la vista, extensos englevats d'herba, clapats de ramades que peixien a lloure per comes, fondalades i serrats. Els pastors s'hi comptaven a centenars, els caps de bestiar, a milers; i d'herba menja'n tanta com en vulguis que no te l'acabaràs, ja que hi creixia estiu i hivern sense parar.
Una tarda va arribar a les muntanyes un captaire que demanava almoina. Anava d'orri en orri, de cabana en cabana, pidolant un mos de pa i un sostre per passar la nit. Els pastors el van rebre malament, pitjor que si es tractés d'un llop. Li tancaven la porta als nassos, i si insistia, li abuixaven els gossos. A posta de sol, quan el pobre home ja es resignava a passar la nit al ras, un pastor jove el va acollir a la seua cabanya. Era cap a la part baixa de les muntanyes, en un indret conegut amb el nom de Paderna. El pastor va posar un altre plat a taula, li va oferir part del seu sopar i a l'hora de dormir li féu lloc al jaç.
L'endemà al matí, el foraster es va llevar quan trencava el dia i va fer aixecar el pastor. Després d'agrair-li l'hospitalitat, va dir:
—Si vols salvar la pell, has d'abandonar aquestes pastures ara mateix. Avia el bestiar i segueix-me. I mentre em vegis caminar al davant, no miris enrere, no et giris per re del món.
El foraster va tirar muntanya avall, travessà el riuet i s'enfilà pels pendissos mes assolellats de l'altre vessant. Quan feia estona que pujaven, el pastor es va adonar que el guia tot d'una s'havia fet fonedís. Llavors es va girar cap a les muntanyes d'on venia i va veure un espectacle esfereïdor. L'herbassar dels prats s'havia convertit en neu: vastes congestes i geleres que, amb el primers raigs del sol, enlluernaven de tan blanques. Els caps de bestiar s'havien petrificat en cantals i s'amuntegaven formant tarteres, vigilades per gossos de roca. Damunt la carena més alta, per les crestes que baixen dels cims, es retallaven fileres de penyals foscos, immòbils i silenciosos. Tenien la figura de pastor i plantaven, encantats per sempre, davant dels seus ramats de pedra.
Aleshores el pastoret va comprendre que el captaire era en realitat Nostre Senyor i que havia castigat aquelles muntanyes per no haver-li volgut donar acolliment. D'aquella feta, són conegudes popularment com «les Muntanyes Maleïdes».
La història no s'acaba aquí. El pas del Teishineret per la casa reial fou tan intens i fructífer que l'empremta del seu record va perdurar durant anys en la família. El rei Joan Carles, que com tothom sap es nét d'Alfons XIII, des de ben petit sentia parlar als padrins d'un xofer, que era oriünd d'una vall meravellosa dels Pirineus. Això explica la passió que va demostrar per la vall d'Aran des del primer moment, quan encara era príncep d'Astúries i que després, un cop fou coronat rei, no ha fet més que augmentar. La seua presència constant durant les vacances de Nadal, ha convertit l'estació d'esquí de Vaquèria en una de les famoses d'Europa, i la Val d'Aran en una mena de cort hivernal, que atrau la flor i la nata de tot Espanya. Si, en l'època d'Alfons XIII, els polítics i banquers de Madrid amb prou feines sabien que existia aquesta vall, ara se la coneixen millor que el passeig de la Castellana.
Hi ha aranesos que creuen que la tirada del monarca cap a la vall té unes arrels familiars més consistents, arrels que, segons ells, naixen de la profunda estimació que la reina Victoria Eugenia sentia pel seu xofer. Els més vells de Vielha, o sigui, els qui van tenir la sort de conèixer en vida el Tonet, asseguren que l'home era clavat a Joan de Borbó, tant en corpulència com en fesomia. D'aquí ve que el seu fill, Joan Carles, sigui conegut a Vielha amb l'afectuós sobrenom de Teishineret. Altres aranesos —aquestos no tan vells— juren haver observat un detall que, al seu entendre, confirma la tirada de la sang. Diuen que cada vegada que el rei Joan Carles travessa Vielha amb cotxe, en el moment que passa per davant de cal Teishineret, el cap se li gira instintivament en aquesta direcció.
Si és cert o no, tant se val. Al cap i a l'últim, el veritable motiu de l'atracció que l'actual rei sent per l'Aran, no té gaire importància. Sigui per propaganda familiar, sigui per herència, el cas és que darrere les dues grans obres que han transformat la vida de la vall —el túnel de Vielha i l'estació de Vaquèira— hi trobem la mà del Tonet de Teishineret. Ell ha estat, sens dubte, l'autèntic rei de la Val d'Aran.
«Al port i al molí, de bon matí», adverteix un vell refrany pirinenc. Si el port en qüestió era el de la Bonaigua —conegut també com a port de Pedres Blanques o del Pallars— encara se n'havia de ser més, de matiner, ja que la travessia es feia interminable. La distància entre els pobles més propers de cada banda (Tredós i València d'Àneu) no solia baixar de les cinc hores. Amb tot, com que la collada és més baixa que la del port de Vielha i és relativament a prop de viles importants com Esterri, disposava d'un bon camí de ferradura, per on entraven a la vall la majoria de productes indispensables com el vi i l'oli de la Conca de Tremp, la sal de Gerri o les notícies d'Espanya.
Al cor de l'hivern, el port estava tancat a causa de la neu, almenys per al pas de les cavalleries, les quals es veien obligades a remuntar la Garona fins al Plan de Beret i llavors, anar seguint la corba que traça la Noguera. La marrada de Montgarri multiplicava per dos la drecera de la Bonaigua. I encara gràcies, que segons com anava el temps, ni aquesta possibilitat hi havia de sortir ni d'entrar a la vall pel cantó del Pallars.
No passa cap any que a la Bonaigua no hi hagi una desgràcia, constataven els cronistes de cent anys enrere. Desgràcies provocades la major part de camins per un canvi sobtat del temps (la boira i la neu que esborren el camí o el torb que arremolina la neu i te la llença als ulls), però també per l'atac de bandolers emboscats a la Mata de València; en fi, per una simple torçada de turmell et queia la nit a sobre i se't cruspien els llops. La víctima podia ser qualsevol: un traginer, el correu d'espardenya, carrabiners que vigilaven la frontera o bé capellans que anaven o venien de la capital del bisbat.
Un dia de finals de gener de l'any 1843, el xicot que feia correu enfilava a trenc d'alba les primeres rampes del port. Després d'una tongada de mal temps que havia obligat el correu a quedar-se a casa, avui feia un matí esplèndid. L'aire era quiet, el cel sense cap núvol i els primers rajos de sol mirallejaven damunt un sostre de neu puríssima, sense trepitjar, que amagava el camí.
—Avui tan clar i espurlent i aquestos dies passats tan negre —pensava l'home—. Sembla mentida que aquest port maleït pugui fer tants canvis.
Tot d'una va sentir un soroll agradable, com el crit d'un ocell. Però no era cap ocell, sinó els renills d'una mula que agonitzava mig colgada de neu.
—Si hi ha el cavall també hi pot haver el genet —va sospitar el carter, veient que la bèstia duia la sella a l'esquena.
Va mirar pels voltants i de seguida va descobrir un altre animal i després un altre, tots dos morts i amb la sella posada, i més enllanet, una estesa de cadàvers amb uniforme, alguns encara amb els fusells a les mans. El xicot va comptar vuit carrabiners, entre ells un capità, i una dotzena de cavalleries.
«¿Quina mena de batalla s'havia lliurat en aquella costa?», s'hauria preguntat qualsevol foraster. «¿Amb quina banda de carlins, o potser de contrabandistes o de malfactors, tant li fa, amb quin exèrcit s'havien hagut d'enfrontar els guàrdies perquè en la lluita resultés mort el destacament sencer, i en un indret tan obert, a poc mes d'una hora de Tredós?».
L'home de la vall, que coneixia el mal geni de la muntanya, no s'ho va preguntar. Sabia que el torb és l'enemic més traïdor que existeix sota la capa del cel, que quan ataca de cop i de forma inesperada, no hi ha armes que valguin. El missatger no es va entretenir gaire contemplant aquell horrible camp de batalla, il·luminat per un sol que enlluernava. Quan es va haver assegurat que no hi havia cap més cadàver, va girar cua sense presses cap a la vall. El tràgic missatge que havia de comunicar a la gent de Tredós li pesava més que no pas el feix de cartes i paquets que duia a l'esquena. La notícia, que només ell sabia, era més esfereïdora, més important per a la vall, que totes les que duien els diaris que feia una setmana s'esperaven a l'oficina d'Esterri.