Diagonal (Barcelona), 2001
A primera hora del matí, a començaments de novembre, a Martinet, el termòmetre baixa sensiblement. Aquell dia s'havia aixecat una lleugera boira i el riu Segre s'omplia després de l'estiu i amb les pluges de la tardor, mentre el sol encara trigaria a escalfar el vianant que a primera hora, quan l'astre rei encara no s'ha llevat, camina de pressa pel carrer. Només els cotxes que travessen la població recorden que és un poble viu, que tornarà a la vida després d'una nit que, a mesura que s'atansa el solstici d'hivern, cada cop és més llarga.
El Seat Ibiza va deixar enrere Can Boix i va disminuir la velocitat quan ja ensumava la presència del semàfor, aquell guàrdia metàl·lic que atura tots els vehicles, sense cap excepció, per recordar-los que entren a una població i que han de conduir amb prudència. Immediatament després del semàfor el vehicle va tombar a la dreta, i allà va aparcar. Martinet és un poble travessat per la carretera, on els cotxes s'aturen per comprar una coca que ja es famosa. Tanmateix, ho fan quan les botigues ja han obert, i a aquella hora tot era tancat i barrat.
El doctor Alzina, un home de gairebé cinquanta anys, moreno, mig calb i amb ulleres, va sortir del cotxe i mirà les dues persones que es trobaven unes passes mes enllà.
Josep Bringué l'esperava en companyia de la seva esposa, Maria, la dona que regenta la petita botiga de queviures que hi ha a la carretera general, a prop de l'oficina de La Caixa. És un home fort, amb aspecte saludable i unes galtes vermelles.