Editorial Pòrtic (Barcelona), 1970
A principis del darrer decenni del segle passat, el famós astrònom Comas i Solà tenia una cuinera, jove i decidida, que el deixà, de bé a bé, per casar-se. Un cop casada, ella i el seu home decidiren de llogar una taverna que hi havia al suburbi del qual parlàvem. Però demanaven cinc-centes pessetes pel traspàs i no les tenien. Ella, aleshores, anà a veure l'home bondadós que havia estat el seu amo i li explicà el cas. L'astrònom li regalà els cent duros, amb una condició però: que la taverna s'havia de dir El Paralelo. La dona, és clar, acceptà encantada i sense saber que el nom imposat no era un caprici, sinó una dada científica. En efecte, pel punt on era la taverna, i potser al llarg de tot el carrer, hi «passa» el cercle paral·lel de la Terra corresponent als 41 graus de latitud nord, tal com fou establert, l'any 1794, pels científics francesos Mechain i Delambre, els quals van mesurar, com és sabut, l'arc de meridià de Dunkerque a Barcelona. El Paralelo, taverna, va fer-se popular i, a poc a poc, per extensió, el nom serví per a designar tot aquell carrer encara amb poques cases i on predominaven els barracots, els corrals i els patis que servien de refugi a gitanos i a captaires. Hi abundaven també els xarlatans, nombrosos en aquell temps, que venien oli de balena i de llangardaix per a cremades i mals de la pell, ungüents per als ulls de poll i depuratius prodigiosos. Allí va començar a fer-se un nom el Noi de Tona, cèlebre arrencaqueixals. S'hi veien, ja no caldria dir-ho, carromatos de saltimbanquis i titellaires, de pitonisses i tiradors de cartes, de fenòmens i monstres dissecats, de menjadors de foc i «reis de la força». La propaganda es feia a crits, tal com cal. Com que el carrer no era empedrat, a l'estiu era ple de pols i a l'hivern esdevenia un fanguissar.
La idea de fundar a Barcelona un establiment més o menys "montmartresc", si no per la decoració, pel caràcter, va sorgir del pintor Miquel Utrillo, idea que va comunicar al seu amic Pere Romeu. Tots dos feien aleshores l'obligada bohèmia parisenca i es veien sovint amb Rusiñol i Ramón Casas. En realitat, l'únic bohemi autèntic era en Romeu, el qual, si bé no pintava, es deixava pintar, o sigui que feia de model i vivia, per dir-ho així, de la patilla, del tipus. Era alt i escardalenc; llarg i negre, també de cabells i barbes. I posava de beau tenebreux. Les males llengües feien córrer que, en hores perdudes, que eren moltes, venia tramussos per les voreres dels cafès.
Sigui el que sigui, la iniciativa de l'Utrillo va plaure, i entre els quatre homes (els "quatre evangelistes dels Quatre Gats", com després foren anomenats) van planejar la jugada. I de retorn a Barcelona, van portar-la endavant.
Els diners van sortir de tres butxaques diferents: la del banquer Manuel Girona, la del drapaire (enriquit) Ardèniz i la del pintor Ramon Casas. En la decoració del local només tenien vot i veu els "quatre evangelistes". Hi havia cafè-restaurant i, al costat, sala d'exposicions, dita també dels Titelles perquè de seguida sé n'hi van fer. Al vestíbul del local un rètol escrit en lletra gòtica (obra de Rusiñol) cantava les excel·lències de l'establiment:
Hostal pels desganats,
sopluig dels enyorívols de la llar,
taverna pels amadors de l'ombra dels pàmpols,
casa de salut,
racó d'amistat i d'harmonia, etcètera.
En un gran pany de paret de la sala del cafè. Ramon Casas va pintar un tàndem amb dos pedalaires: ell mateix i Pere Romeu. En un angle del mural s'hi llegia aquest rodolí:
Per anar en bicicleta no es pot dur l'esquena dreta.
A la sala dels Titelles, en un altre mural, apareixia un automòbil sense capota, menat per Casas i amb Romeu d'acompanyant, tots dos amb abrics de pells, a tall de milionaris. (Ramon Casas, que era ric, tenia, efectivament, automòbil. Va portar-lo de París i fou un dels primers que va córrer pels carrers de Barcelona.)