7 gener [1938]. Quan acabava d'escriure a Salvador Espriu dient-li que aniria a veure el poeta Rosselló-Pòrcel al sanatori del Brull (on el van traslladar, molt greu, el 31 de desembre), llegeixo la ressenya d'una conferència d'en Riba en la qual s'anuncia la mort del jove poeta. Em quedo sorprès i aclaparat. Era un minyó fi, educadíssim, un líric delicat; fins el seu conceptisme, quan en feia, era extraordinàriament agradable. Encara sembla que el veig al llit, fa un parell de setmanes, interessant-se pel meu llibre de versions de l'anglès, editat per iniciativa seva.

14 febrer [1937]. Passem bona part del matí a Rusquelles, avui esdevinguda una casa històrica, un indret de pelegrinatge literari com les cases de Keats o de Goethe. Arreu hi ha l'empremta de la personalitat poderosa de Jaume Bofill i Mates: la decoració de la casa, els mobles, els petits detalls reflecteixen la curiosa mescla d'aquell noble esperit, fet alhora d'austeritat i refinament, de franciscanisme i sibaritisme. Hem vist la seva cambra, el vestit de pana, la pallola que tantes vegades havia dut pels camins montsenyencs. Hem vist l'alegre galeria on treballava, amb els llibres, les cortinetes de quadres blaus, la banderola catalana en un vas, un gravat del XVIII (Costume espagnol), i un petit canó de bronze que es feia disparar amb pólvora autèntica.

14 maig. Al matí anem a Rusquelles. L'hereu de Jaume Bofill i Mates cull tiges de muguet per a la Josefina, a l'ombra del boix grèvol, alt i lluent. Em poso al trau les campanetes blanques, i tot el matí m'acompanya la fina aroma. Hi ha un mar de ginesta d'or sota els castanyers, i la segona florida de l'arç blanqueja entre les fulles estilitzades. Després de reposar un moment a la Font de l'Oreneta -que coses han passat d'ençà que, ara fa un any, s'inaugurava!-, ens arribem al Molí de Rusquelles, abrigat de pollancres. Veiem el gorg, l'aigua blanca i brogidora entre les pedres grises, o tranquil·la, verda, clapejada d'ombres menudes, sota els verns i els avellaners. Entre els conreus, els iris o lliris de marge drecen la seda fina, miniada i lluent com una gran papallona.

27 gener [1938]. Matí molt emboirat. Vaig a dinar a La Sala, la casa que fou d'en Joan de Serrallonga, arrecerada sota els cingles emboscats, d'un color blau de ferro. Mentre dinàvem, pedrega. Les muntanyes s'emblanqueixen, i a mitja tarda un raig de sol daura l'ermita de Sant Segimon, només just, l'ermita, voltada de calamarsa en ombra. Després, quins núvols grassos, rics, majestuosos, com un enorme chantilly blanc, gris, morat pàl·lid i rosa! Contra ells es retallaven els arbres nus, delicada xarxa en la pompa tizianesca.

Cap al tard hi ha molta boira al Montseny. Tradueixo -literalment- poemes de Goethe per aprendre l'alemany. Em fa molta il·lusió anar penetrant una llengua nova, barrejar gramàtica i poesia. S'ha fet fosc, i l'espelma brillava davant la finestra; s'ha esvaït el món dels arbres, dels ocells i dels núvols: només la gran tenebra enllà del vidre. He sentit com una estranya basarda. La Josefina, al menjador, adormia la nena, cantant-li una cançó antiga. Jo traduïa El rei dels verns. Tot d'una he pensat en la guerra. La cançó de bressol, la foscor a la finestra, l'opressió tràgica que vivim, m'han fet sentir el misteri, dolç i terrible alhora, de la vida -i de la mort.

5 març. Del llit estant veig els avets del parc, entre la boira. Em llevo i miro cap al fons, on l'avet de Noruega, mig esfumat, enllà del brancatge afuat de l'àlber i del brancatge complex i sinuós de la morera, sembla una misteriosa pagoda. De l'acàcia nua als avets salten dues mallerengues o primaveres -al meu país en diuen «estiveroles»-, amb un casc negre i una casaca verda guarnida de taquetes grogues, com un brodat d'or. He mirat de prop les poncelles de la glicina: són d'un delicadíssim color d'ametista, cobert de borrissol daurat.

12 abril [1938]. També ha glaçat. Al matí vaig a Espinelves. Arços florits, verd tènue d'algun faig, aigua clara —poca— a la Riera. Diu que per aquesta vall encara passen soldats fugitius (alguns amb fusell).

A primera hora de la tarda neva una mica. Hi ha una grisor densa al Montseny i també cap al Nord. Fa pocs dies registrava al dietari una joiosa nevada de flors de perera, i ara tornem a veure la neu autèntica de l'hivern, que es lliga tan bé amb els avets i el foc de l'estufa. Però no: era una neu primaveral, breu i indecisa. A mitja tarda torna a sortir el sol, que encén el verd daurat de les pollancredes, i sento un cucut llunyà. Als recs brillava l'aigua encesa.

15 de maig [1938]. Al matí vaig a Espinelves, on oïm missa. De tant en tant la gent mirava, inquieta, finestra enllà. A la tarda torna en Graugés. Llegim versions meves en la tarda humida, emboirada.

20 març [1938]. El diari diu que ahir, a les dues, van bombardejar Tarragona, on foren enderrocades més de quaranta cases. Sembla mentida que el soroll pugui sentir-se de tan lluny.

Al matí vaig a Espinelves amb el sogre. Refilets apagats dins els boscos, insinuació de verd als pollancs, aigua neta a la riera, arços florits. Saludem els amics de Mas Joan, on veiem les grans sales fredes i solemnes, la galeria amb la glicina a punt de florir, les tórtores de parrupeig melangiós, el parc d'avets, on hem collit les primeres violetes (que eren, por cert, molt oloroses).

25 juny [1938]. Vaig a Espinelves amb la Fina. No fa tanta calor com ahir; de tant en tant algun núvol tapa el sol, però el ventet és més aviat càlid. Anem a buscar mel a una casa encimbellada vora els alzinars. Dinem —quina truita més bona ens han fet a la casa de la mel!— vora una font amb dosser de boix grèvol, sota uns pollancres molt alts. En una altra casa ens donen mig pa: de pagès, blanc, de xeixa. Com celebrem aquest present espontani! Berenem a Mas Joan: llonganissa abundosa, pa, formatge, excel·lent vi... Arribem a les nou a casa, bastant cansats.

29 juliol. Vaig a berenar amb l'avi, la Fina i la Magdalena, al Serrat de Cerdans. Seiem vora una garbera de blat, granada i daurada. Aire fresc i aigua de neu. Abans hem passat davant la parròquia. Les pedres són grises i ocre, amb taques de liquen color de rovell. Vora una alzina hem vist un bocí d'altar cremat. Al campanaret només les tremuges, sense campanes. És una esglesiola d'un romànic primitiu, molt ben proporcionada. La rectoria –balcó modern argentat, detonant- té les portes closes. Sembla mentida que l'urpa de l'odi hagi arribat a aquest recer emboscat.

Pugem per Vilarmau. Pels prats, vaques blanques i negres, una pastora rossa, cara-roja. Abans d'arribar al Pujolar, veiem la carreta a contrallum, destacada en un cel d'or. Els homes carreguen garbes amb la forca. El sol es ponia entre un bosquet fantàstic de núvols, pins para-sol de neu encesa.

11 març [1937]. Ahir una bona dona del veïnat explicava, tota trasbalsada, que una altra pagesa havia fet burla de l'Eucaristia davant seu, a l'església del poble, que ara serveix de magatzem de blat, arròs, patates ... "Semblava que el cor se'm desfeia. Veure que fan burla de coses que un hom estima tant!" l, textualment, afegia: "No fem burla de Déu, que tots som de Déu!" M'han contat que una altra dona del poble ha assegurat que no posaria els peus a l'església fins que hi sigui restablert el culte.
Fa molt vent, avui. Al vespre, plou. Els diaris parlen de la terrible lluita que hi ha als sectors de Guadalajara. Aquesta ofensiva començà el dia 7.

9 gener [1937]. Avui fa sis mesos que començà la guerra. Som en un racó de muntanya, tranquil i solitari, ben diferent d'aquella ciutat frenètica, tràgica, incendiada del 19 de juliol. Recordo que a la vigília vaig trobar un minyó cubà: feia molts anys que no el veia. M'aconsellà que aquella nit no sortís, perquè "passarien coses". Però feia tant de temps que s'esperava el daltabaix! Es digué aquell dia que s'havien sublevat les tropes del Marroc, que desembarcarien a la Península.

[ ... ]

Després d'unes setmanes d'angoixa, de depressió terrible; després d'aquelles nits negres a la ciutat, amb els llumets de gas tot just visibles al llarg del carrer desert; i d'escoltar interminablement les noves tràgiques i els discursos violents i inflamats de la ràdio, barrejats amb la música més absurdament incongruent i lleugera, ens vam instal·lar en aquest recer muntanyenc, on la pau verda dels arbres semblava un paradís.

Els primers dies prenia banys de sol, bevia àvidament l'aigua glaçada. Era un oasi tranquil en un món de tragèdia. Els nens jugaven sota els avets. Passàvem llargues estones damunt l'herba, entre clavells de pastor i campànules blaves. El regust de la mort, la imatge del foc i de la sang s'esvaïen com un malson.

Després de l'estiu, la tardor, amb faigs color de púrpura i d'aram, la flor de la vidalba abocant-se pels arbres com una cascada cotonosa. l, més enllà de l'octubre, els boscos nus, color de mare de vi, amb les taques negres dels avets, com uns rengles de penitents amb caputxa.

17 octubre [1938]. Començo a treballar al Noguer, en l'ordenació dels arxius notarials de Figueres. Traslladem vells lligalls plens de pols dins aquell gran casal (amb parets pintades a la manera de les masies riques de la Plana de Vic, amb el vell rellotge de gran pèndol de llautó i de dring lent i agradable) mentre a muntanya s’atarda la boira.

2 novembre [1937]. Al matí anem a Rosquelles a buscar farinetes (a 3 pessetes el quilo). Camins plens de fulles de castanyer, reguerons amb aigua brogidora. Els pollancres de la Font de l'Oreneta són uns grans arbres tardorals. Havent dinat prenc el sol, que és molt càlid. Llegeixo poemes de Péguy: saborós, espontani, medieval, grandiós i, a breus moments, curiosament miniat -fi capitell i volta solemne.
Cap al tard vaig a Vilarmau a buscar la llet. Quins núvols de rosa, foc i perla!

20 abril [1938]. Sembla que les tropes de Franco han ocupat Viella, Salardú, Peníscola i Santa Magdalena. Txecoslovàquia ha reconegut l'Imperi italià i França ha demanat a Itàlia negociacions per al nomenament d'ambaixador a Roma. Daladier i Bonet aniran a Londres el 28: sembla que França s'adherirà a l'acord angle-italià. Diu que potser es concentraran a Viladrau tots els arxius de Catalunya.

5 febrer [1938]. Aquests dies, al nostre veïnat de "les Paitides" (una dotzena de cases grises, aclofades entre els sembrats, amb olles blaves d'alfàbrega o d'herba de Sant
Segimon a la finestra) s'ha celebrat diverses vegades la gran festa rústica de l'hivern: la matança del porc. Hi conviden amics, parents, veïns, grans i xicalla. Beuen "barreja" (vi i anisat), mengen carquinyolis i tasten les primícies de la víctima: tanta carn trinxada, budells, sang damunt les taules i l'olor densa que se'n desprèn arriben a fer angúnia. Però els camperols mengen, bromegen, conten acudits, especialment critiquen les flaques femenines. En aquest ram de blasmes, el marit de la Carmeta és un dels més eminents, Bernat Metge rústic.

17 febrer [1938]. Ha tornat a nevar aquesta nit. Hi ha un pam i mig de neu, i els homes del veïnat de les Paitides han obert camí, amb pales cap al poble. Això sembla un paisatge canadenc: les cases arraulides en la neu, esborrada l'ondulació de les teulades, un serrell de glaç als ràfecs, una grisor densa, densa, al Pirineu i al Montseny. Surto una mica al migdia: el sol brilla i les alzines semblen feixugues de flor. Però cap a les cinc torna a nevar, i tot és blanc, gris, aturat...

20 novembre [1938]. Fa bastant de fred i el Canigó és tot blanc. Al matí des de la finestra de la meva cambra, veig les llums exquisides a les muntanyes. Vaig al poble i cobro 528,50 pessetes, liquidació final de les Versions de l'anglès (aquest llibre m'ha proporcionat un ingrés de 1.228,50 pessetes).
El meu cosí Figuerola diu que, a Barcelona, la gent que "pensa" preveu que la guerra s'acabarà aquest hivern. Sembla que no mobilitzaran més lleves. A la tarda la vídua Bofill i Mates em diu que em deixa encarregada la publicació de les cartes del seu marit, per a quan ella sigui morta. Jo li dic que hauria hagut de fer aquest encàrrec -que tant m'afalaga- a algú més jove que jo.

2 juny [1938]. Collim maduixes als castanyers de sota el Pujolar. El pastoret en porta un cistell, les nenes dels masovers porten un ram de tiges amb la fruita roja.
Fa una nit tan clara que sortim al camí dels Sis Avets. Quina celístia! Cassiopea es dibuixa entre els avets i el teix, l'estrella polar és damunt la teulada, la Via Làctia sembla una boira blanca sobre Puig de Sucre. Silenci de grills, d'estrelles, de sègol adormit.