Edicions Destino (Barcelona), 1972
El puig de Galdent, sense gaire vegetació, es troba a mig camí d'una petita serra, sota la Sopegada del Gegant. (En un temps inconcret, sant Cristòfol, que se n'anava a Biniali i devia badar una mica, pegà un encepec al caire d'aquesta muntanyola i obrí un portell.) Les coves eren amples. Anys passats havien servit de pedrera, car el marés d'allí era fi de gra i tenia bon nom. Quan arribàrem, una dona de mitja edat ens va sortir a camí. El capità es va treure l'abric i em presentà tot aquell boldró d'homes que s'havien enrevoltat a mi endardellant preguntes. La madona escaldava sopes per a tothom i ens asseguérem sobre les pedres a menjar. Entre ells, es motejaven tots per un malnom, i em va costar un grapat de dies poder-los conèixer sense dificultats. N'hi havia tres, els noms dels quals vaig aprendre de cop, que em caigueren, particularment, en gràcia. El capità Boix, corpulent i gran com una església, conegut de la meva família des de feia molts anys; madó Segrina, d'ulls de geneta i cabells favats, era la madona de la bandolina. De jove, havia tengut especialitat a fotre carteres als pagesos rics que anaven a ciutat a comerciejar.
Els fregava la pitrera pel cos i els furtava els diners amb les mans, sense que se temessin. Els pagesos arribaren a conèixer-la de lluny i hagué de plegar, perquè, quan s'arrambava, tothom estrenyia la bossa i no es commovien; i en Bernat Galta Roja, menut com un esquit, amb un tros de cara color de vi negre i un ull trabucat. Érem vuit i jo, nou, entre tots.
El capità Boix em va assignar el meu jaç, en un racó de la cova. Em digué que podia escampar-hi dos sacs de palla llarga i que els meus ossos romandrien plans com els d'un rei. Vaig dormir un caramull d'hores, d'una tirada. A mitja tarda, em despertaren els crits de tots ells, que feien barallar dos galls de brega, enmig d'una rotlana. Els animals es miraven la cresta, d'un tros lluny, i s'inspeccionaven, i no gosaven envestir de cap manera. Un era gran i tenia el posat soberg i les plomes de la cua dibuixaven una corba altiva i esponerosa; l'altre no feia l'alçada d'una perdiu i començava a treure cresta i a posar esperons. Continuaven observant-se amb recel, però cap dels dos no s'atrevia a començar. Finalment, iniciaren la lluita, enmig d'un aldarull de crits i de bots. Es picaven pel coll i tornaven al seu lloc d'observació. El gran i gros anava a deixar-lo fora de combat. El menut sabia mesurar les distàncies i anava cap dret al contrari sense perdre temps. La baralla va durar més d'una hora i hi va haver un instant en què la victòria no era gens segura per a cap ni un dels lluitadors. Al final, esgalabrat i ferit, amb el cap ple de sang i l'esquena pelada, aquell esquit de gall picotejava els ulls del seu contrincant, que no sabia de cap de les maneres per on havia de retirar-se de la brega.
La vall era plena de fosca i el vent xiulava per entre l'arbreda. Marxàrem agotzonats, ran d'una paret, fins que agafàrem el camí de Punxuat. Cada passa que fèiem es transformava en una victòria, tot el camí passat esdevenia el nostre triomf, perquè ens esclafia la cara de satisfacció i no podíem amagar el goig que sentíem de veure que res sobre la terra no havia estat més fort que nosaltres. Tots dos tornàvem a tenir denou anys i la vida ens picava dins la sang com un ram d'ortigues. Quan arribàrem a Galdent, madó Segrina, que ens havia esperat desvetllada, vora els fogons, tragué una corona de mareselva i la cenyí, pomposament, pel cap de na Martina. El capità Boix ens dedicà unes paraules entranyables de salutació: "Fins avui, no hauria pogut morir-me tranquil. Ara, sé que aquesta comunitat nostra tendrà continuació i repoblarà la terra amb fills seus, nascuts de l'entranya pròpia. Sou la primera parella. Sense vosaltres, ens hauríem anat esgotant per consumpció. Creixeu i multiplicau-vos. Farem un poble nou de gent que no haurà conegut les misèries que tots hem hagut de patir sobre la carn. Si qualque dia, del si d'aquest poble, en surt un redemptor, llavors, serem grans i les nostres generacions de bandejats perfectes seran tan numeroses com les estrelles".
Beguérem vi ranci i menjàrem bescuit. Na Martina em mirava a la cara i estava contenta de trobar-se al meu costat. Dos homes vigilaven els sementers, per si algú ens havia seguit. Aquell vespre, no el passàrem dins la cova. Prenguérem garriga i ens rebolcàrem sobre la fullaca fins que el cel hagué arraconat totes les fosques.
Es casaren un dia de primavera. L'àvia Margalida era baixona com una baldufa i tenia les cames curtones com un ànec mut. Les voravies eren plenes de cossiols florits i al cap de cantó del carrer de la núvia hi bastiren un arc molt gran, amb àngels i garlandes de roses de colors. Era un arc barroc com els que havien aixecat anys enrere per celebrar les noces del rei de Madrid. Tot el poble es va posar de festa, aquell dia. Mataren vint-i-set porcelles i vuitanta pollastres, per al dinar. Ningú no va poder queixar-se amb tant de concert, i al vespre, per acabar la festa, hi va haver una comèdia enmig de la plaça. Era una comèdia que feia molt de riure, en què una guarda de frares dominics, els quals la gent del poble anomenava polls, treien enmig de la rotlada el Beat Ramon Llull coronat de banyes. Llavors, també representaren un altre entremès en què el tenien tancat a dins una gàbia i li donaven alfals i garroves. La gent del poble s'hi divertia molt, amb aquestes facècies, i els actors exageraven tot quant podien els seus papers. L'abat, que no podia pair els fills de sant Francesc, també s'hi divertia, amb tanta destrossa, i les rialles eren com una cridadissa de gallines a l'hora del segó.
—Guillem-Francesc... he plorat molt... tu no saps fins on t'he enyorat...
—Per què hem estat tan covards?
—No ho sé.
—Tots dos ens estimàvem i no podíem suportar que ens esmenassin el camí que ens havíem traçat... Ja ho veus, què hem aclarit.
—Encara t'estim.
—Jo també t'estim, encara.
L'església era fosca i no hi havia ningú més que nosaltres. Ens besàrem sense gens ni mica de por. Al carrer, les dones del mercat escainaven les seves mercaderies. No sé quin temps va durar aquella besada nostra, perquè res no em pareixia veritat. Les voltes d'aquell temple em rodaven rere el bessó dels ulls, com si haguessin perdut la solidesa que les sostenia, perquè jo no era jo i tot me semblava una bella mentida. Una mentida curta que no podia assaborir plenament, perquè sabia que havia d'acabar d'un moment a l'altre. Els objectes perdien l'estabilitat i els sants es pegaven caparrotades ells amb ells.
—Què podem fer si no és morir-nos?
—Per què dius això? Fins ara, ho hem estat, de morts.
—Sempre serem morts, tu i jo.
—Però, tenim drets a viure.
—Tu ho creus? Quan no combregues amb els qui t'imposen la seva voluntat, no es pot tenir cap dret.
—Per què has canviat tant? Què n'han fet, de tu?
—Què n'han fet, de tots dos?
Tenia els ulls banyats, na Martina, i les seves paraules es quedaven parades a devers mitjan boca. La vaig tornar a besar moltes vegades.
—Sóc teva i tu ho saps. Per què dubtes?
—Tenc motius que me sobren, però no els vull captenir. Ara, és hora de viure, plenament, aquest instant concret. Més tard, haurem de tornar a entrar dins la nostra grisor de cada dia. No vulguis penedir-te, llavors, d'haver perdut el temps.
—Què vols fer?
—Per què no em segueixes?
—Tu me'n creus capaç?
Quedàrem que ens veuríem, novament, quinze dies després, en el mateix lloc. Se n'anà tota sola. Vaig restar molt de temps a dins aquella església. Quan me'n vaig adonar, els sants, que havien abandonat un instant la seva quietud policromada, em fitaven els ulls i me treien la llengua.