Edicions 62 - 1965 - Barcelona
Fa pocs anys, el cens de barraques, a Barcelona, més o menys era així: a Montjuïc, entre els fondals, les altures i els rodals, més de 30.000 persones en barraques i semibarraques. Unes 12.000 a Pequín i al Camp de la Bota. 2.900 a la zona de Llevant. Unes 1.200 barraques escampades pels vessants del Carmel. Pels volts de la Torrassa i de Collblanc, unes 2.800 persones allotjades en barraques. Etcètera. Monstruós.
La barraca ha estat la gran tara del suburbi, la degradació de l'immigrant, l'exponent i la mostra dels extrems a què poden fer arribar la penúria i la misèria. Ho ha estat i ho és. Segueix essent-ho, a desgrat de totes les manifestacions publicitàries.
La barraca ha estat l'anhel desesperat d'una gent que de totes passades s'ha estimat més de quedar-se en una terra que no és la seva, fent l'home, en condicions pèssimes, però sempre millors que les dels llocs que havien abandonat. Molts, als seus pobles, ja hi vivien, en coves, xavoles o barraques, però altres no. Hi ha qui ha deixat casa allà, millor que no la que té aquí. Però aquí van grassos, i allà estaven flacs, diuen. Aquí subsisteixen i allà es morien. Aquí treballen, i allà no poden. Aquí tenim un esdevenidor, asseguren. N'hi ha que van abandonar coves que, pel que expliquen, eren veritables casetes excavades a la roca. Què no donarien per tenir la seva cova aquí! Però entre passar fam, ben allotjats, i anar tips vivint a la intempèrie, qui vacil·laria?
Les barraques han sorgit a tot arreu on ho han permès. Als fondals, a les altures, als ermots, a les rambles seques, sota els ponts, als solars amagats, bé formant colònies, bé aïllades. Se n'han fetes de tot: de fusta, de cartó cuir, d'uralita, de plaques, d'obra. De les que són de maons i de ciment, de fang i de pedres, la gent en diu barraques «d'obra»; els experts en diuen «semi-barraques». Les emblanquinen amb calç, com a Andalusia; els posen unes bones pedrotes a la teulada, perquè el vent no se l'emporti; els qui tenen humor les adornen amb testos de flors. N'hi ha d'espaioses, però d'altres són la més humil expressió d'allò que una família pot posseir.
Generalment són humides. Com que són d'envà prim, a l'hivern són fredes, i com que el sostre és molt baix, a l'estiu són com forns. Viure-hi vol dir mancar d'allò més elemental i necessari, fins i tot moltes vegades de llum elèctrica i sempre d'aigua corrent, baixó que la civilització moderna actualment ha posat a l'abast de totes les mans. Les condicions higièniques hi són mínimes. I és meravellosa la netedat que, a desgrat de tot, impera en algunes d'aquestes barraques i entre els seus habitants, perquè si resulta fàcil d'ésser net i polit tenint bany a casa, no ho és tant quan cal portar l'aigua a galledes d'una font gairebé sempre llunyana. No tenen raó els qui, davant la falta d'higiene de molta gent de les barraques, argumenten que un tros de sabó i una mica d'aigua no costen gaire, i els retreuen la seva poca condícia. És possible que en alguns punts hi hagi una mica de deixadesa, en això, perquè ja hem dit que hi ha qui, tot i viure en condicions idèntiques, procura anar ben net. Però és que mantenir aquesta netedat és una lluita constant contra allò que no es té. I aquesta, és clar, facilita que es caigui en la negligència i l'abandonament. Hi ha condicions de vida tan precàries que disculpen això completament.
En alguns d'aquests infants es nota una fe cega en els seus professors. Si fos possible d'assolir un sistema perfecte d'àmplia i orientadora ensenyança i que tots poguessin anar a escola —encara que les aules estan plenes de gom a gom, moltes de les criatures no hi van, sobretot perquè per aquest motiu no els admeten i els col·legis particulars resulten molt cars— el país estaria salvat. Perquè part d'aquesta generació — aquests infants de catorze anys que l'any que ve s'incorporen ja al món del treball— encara es farà malbé. I si la cosa no s'adoba, tots els qui vénen al darrera, igual.
Un hom recorda aquell: «¡Niños, sois la esperanza!», la frase de Vicente Medina, el poeta dels aires murcians, un home que també va haver d'emigrar — aquest a Amèrica— en cerca d'una terra que li fos més acollidora. I a propòsit d'aquests fills del suburbi, per als quals tenim una autèntica debilitat, pensem: quins cadells més esplèndids serien, si els poguessin alletar!
Perquè desbordats els genuïns catalans —és una manera de dir-ho, això de genuïns— per imperatius de tipus econòmic, afeblits potser per un excés d'interès materialista, la majoria s'ha eximit no encarant-se, a la pràctica, amb els greus problemes político-socials que han sorgit a Catalunya. Be podria ésser, comento amb un gran amic, que en el curs de les dues generacions venidores —potser en caldran més— la catalanitat passés a mans d'aquests «altres catalans». D'aquesta terra forta, noble i renovadora que es Catalunya dimana una saba tremenda de llibertat, i, alhora, una formidable atracció que es torna fanàtica afecció envers ella. Aquests altres catalans, ben polits ja exteriorment, alletats com hem dit abans pel país, es veuran cridats a una curiosa tasca: la revaloració de la novíssima Catalunya.
I Catalunya, s'haurà salvat un cop més.
El meu amic té raó.