Pagès Editors (Lleida), 2014
El dilluns dia 11, les campanes de la parròquia i dels convents del Carme i de Sant Francesc tocaren a mort cada mitja hora durant tot el dia. Amb aquell toc cadenciós i somort, preparaven els fidels per al gran funeral. I arribada la nit, mentre les campanes guardaven silenci en espera de la magna cerimònia, trenta carros procedents de finques diverses havien enfilat el camí de Favàritx i pujat fins a Mongofra, d'on baixarien més tard fins l'arenal. El pagès de la finca els va servir a tots un sopar, abeurà degudament les bèsties i acollí els trenta carreters, que van dormir al paller sobre unes màrfegues que, prèviament, havia fet preparar. Joan Tudurí, que també s'havia desplaçat fins a Mongofra per dirigir l'operació, es va retirar al seu estudi cap a les deu de la nit. Ell, i només ell, sabia la contrasenya amb què s'havia d'identificar al capità Pitard.
—Vaig néixer l'any 1822, en ple Trienni Liberal —començà dient Josep Tudurí—, quan Jordi Nikolaidis (l'avi de Daniel) feia i desfeia a l'Ajuntament de Maó. De petit, vaig aprendre l'ofici de comerciant sota el guiatge del meu pare, Joan Tudurí, que era alhora fill de Nicolau Tudurí, l'home que sempre va fer costat a Iorgos Nikolaidis i va ser, probablement, el seu únic amic. Jo tenia només setze anys quan, el 1838, va morir Jordi Nikolaidis, consol aleshores de Rússia a Maó, el qual, des que era vidu de la consolessa Caterina, vivia pràcticament retirat de tot, tret dels negocis. Sabia pel meu pare que la mort de Caterina Font l'havia deixat abatut, i això que vivien en habitacions separades i amb prou feines es parlaven en privat. La ruptura venia de lluny, però algun lligam molt profund els devia unir encara, perquè la llarga i dolorosa malaltia que va precedir la mort de l'esposa, va empènyer Jordi Nikolaidis a una desesperació que només s'apaivagà amb el retrobament de Bruna, l'única filla que havia engendrat del matrimoni amb la consolessa.
Durant els dies que seguiren, Bruna Nikolaidis acudí cada vespre a l'església de Santa Maria, on el mestre de capella assajava intensament amb l'orquestra i el cor, un cop els sagristans deixaven de fer soroll amb el muntatge del túmul dalt el presbiteri. El diumenge dia 10 de novembre tot era a punt i els preveres cantaren la missa major a l'altar de Nostra Senyora de l'Esperança, perquè el túmul aixecat inutilitzava l'altar major. Era tan gran i fastuós que fins cobria tot el retaule i el cor.
Els preparatius havien estat encara més espectaculars que els duts a terme pel funeral del bisbe Ceruelo, perquè el rector, que sempre havia vist en el rei Ferran un baluard contra els enemics de Déu i de l'Església, va decidir convertir-lo en un magne decorat; talment com si, davant seu, s'hi hagués de representar una òpera. De fet, la litúrgia de difunts era, a Maó, com una òpera de les grans.
De sobte, sonà la campana i va sortir de la sagristia una gran processó que, obrint-se camí per les capelles laterals, arribà fins al fons de l'església i avançà, després, pel passadís central fins a l'altar que s'havia aixecat sobre un cadafal davant mateix del presbiteri. La presidia el canonge Papelcudi, ajudat per dos preveres, tots revestits amb ornaments negres i el bonet sobre el cap. Obrien la desfilada processional vuit escolans que duien fanals encesos, als quals seguien els representants de les principals confraries, cadascú amb una atxa de quatre blens, i un petit cos de música amb timbal i clarins. Els seguien les comunitats de religiosos i els capellans amb benefici a la parròquia amb ciris encesos a la mà. I darrere d'aquests, els sapadors del regiment d'infanteria, que precedien un seguici de militars amb candeles enceses. A l'últim, els jurats que escortaven el general governador. Tancaven la processó dos granaders amb el sabré desembeinat, que, durant la missa, es van situar dalt el presbiteri, un a cada costat del túmul.
Mentre l'orquestra entonava el Dies irae i els cors el cantaven dirigits pel mestre de capella, els carros de Joan Tudurí s'havien acostat al límit de la platja i esperaven allí que arribessin els bots que havien salpat de bon matí rumb al Cala d'Or, que s'havia acostat al màxim a la costa després que el vigia observés la claror que desprenia la foguera que el pagès de Mongofra havia encès al puig més alt de la finca.
Joan Tudurí va ser el primer que pujà al Cala d'Or i tot seguit va començar la descàrrega. Els sacs eren arriats amb afany dins els bots que, a rem, tornaven a la platja. I d'allí, els nostres homes els transportaven als carros amb l'ajut dels pagesos d'aquells encontorns, que van rebre una paga generosa. Cinc hores més tard, la descàrrega era feta i Joan Tudurí pagava el preu convingut al capità Pitard. Després es donaven la mà i, uns minuts més tard, el veler enfilava la proa cap a Marsella. Mentrestant, els carros es dirigien, l'un darrere l'altre, a Son Cardassar.
Gairebé a la mateixa hora, tots els regiments a l'illa de Menorca es trobaven formats al pla de la Parròquia per escortar el governador fins al seu palau. I un cop les autoritats van haver sortit ordenadament, els militars abandonaren la plaça. També Bruna Nikolaidis, que la va travessar amb parsimònia, la mantellina encara sobre el cap i el llibre d'oracions entre les mans. Atenta, anava saludant la gent, que comentava amb elogis la magna cerimònia. Enfilà de seguida el carrer Nou, creuà la plaça Reial i seguí caminant pausadament fins al carrer d'Anuncivay. En arribar a casa, obrí la porta, va deixar el devocionari sobre la consola i es va treure els guants i la mantellina, que donà juntament amb l'abric a una de les cambreres de sala. Llavors respirà profundament i es dirigí al gabinet que ocupava el seu pare. Es notava els nervis a flor de pell.
—Tot en ordre, pare? —va demanar.
—Em sembla que sí, Bruna. Acaba d'arribar un emissari amb aquest missatge de Joan Tudurí. "El blat és al sac i està ben lligat. Feliciteu de part meva la senyora Nikolaidis."
El dia que vaig estrenar el meu despatx, als baixos del número 10 del carrer de ses Moreres (havia fet habilitar el primer i el segon pis per viure-hi), vaig convidar els qui serien els meus companys en l'exercici de l'advocacia i els notaris de Maó a un petit refrigeri que la mare m'havia ajudat a preparar. Allí vaig conèixer Pere Ballester, un advocat amb llarga experiència amb qui de seguida vaig veure que podia compartir aficions i sentiments. Apassionat del dret civil, Ballester havia publicat diversos opuscles i, a més, havia intervingut professionalment en la fallida de la Banca Clark. Per tant, era l'home que calia visitar en primer lloc, no sols amb l'excusa de demanar-li consell per iniciar amb el peu dret l'exercici de la meva professió, sinó també per fer-li conèixer les meves inquietuds i la decisió que havia pres d'escriure la biografia de Daniel Clark.
Aquest matí, quan estava a punt de cloure el relat de l'experiència viscuda aquells dies de 1913 i de 1914, he decidit acostar-me al carrer d'Anuncivay per veure la casa que, el 1808, havien aixecat Jordi Nikolaidis i Caterina Font. Tancada d'ençà la mort de Maria Carbonell, succeïda el 1915, acaba de ser venuda a un comerciant que, amablement, me n'ha obert les portes. Era buida. Absolutament buida. I no hi he pogut trobar cap vestigi material dels Nikolaidis ni dels Clark.
Morta la mare, Víctor Clark traslladà la seva residència a Palma, i Jordi va seguir vivint a Barcelona, on residia de feia ja molts anys. Cap dels dos va tornar a Menorca mai més, i amb el pas del temps van anar liquidant el patrimoni immoble de la seva família. Tampoc van tenir descendència i avui el seu llinatge s'ha perdut. Ningú a Maó duu ja els cognoms Nikolaidis o Clark.
I torno a la casa que, com deia, he anat a veure aquest matí. Observada des del carrer, preserva encara la seva bellesa, sòbria i altiva alhora, i és per a l'espectador el testimoni mut d'un temps i d'un món que han desaparegut. Ja no acull, certament, vetllades musicals, ni soirées dedicades als clàssics. No allotja tampoc entre els seus murs hàbils mercaders, navegants arriscats o rics industrials amb les seves acomodades famílies. Entre les seves escrostonades parets no hi ha res que sigui originari de l'època, i ningú no sap què s'ha fet del piano que Otter i Kyburz van construir per a Caterina Font. Tanmateix, els sostres mantenen encara prou nets els frescos que pintà Giuseppe Tubucchi sota les regles estrictes d'un contracte d'exclusivitat.
En enfilar la gran escala que arrenca de l'entrada per pujar al primer pis, m'ha semblat, ai!, que m'havia de topar forçosament amb la jove consolessa Caterina que, riallera i enjogassada, sortia de l'alcova i quedava dreta al replà; d'on, aixecant només els ulls, contemplava gojosa el sostre que cobria la caixa de l'escala amb una representació de dos genis alats, la Fama i el Comerç, situats en un medalló circular vorejat de palma i de branques de llorer. Jo també he mirat cap dalt, com la Jove consolessa, i mentre ho feia m'ha semblat escoltar una sonata que algú interpretava al piano, però tot era fruit de la meva fantasia. Després he observat el medalló i he vist que, al bell mig, hi seguia figurant una àncora, envoltada per una llegenda escrita en llatí, extreta del Llibre IV de l'Eneida, encara que amb el text lleugerament alterat: Mobilitate viget viresque adquirit navigando, proclamava contundent en una clara al·lusió a l'ofici del propietari que va construir la casa. I ha estat en contemplar l'al·legoria del Somni a l'habitació on van néixer Bruna Nikolaidis, el 1809, i Daniel Clark, el 1840, quan he pres consciència de com ens havíem allunyat d'aquell petit univers que eslava orgullós d'ell mateix i era conscient que assumia un paper en la Història.
En sortir, he seguit caminant pel carrer d'Anuncivay, ple de sòbries façanes amb un clar regust anglès —les persianes verdes de llibret a l'exterior i, dedins, les vidrieres blanques de guillotina—, fins arribar a la plaça del Príncep, dedicada avui a José Antonio Primo de Rivera, on he contemplat la superba estructura de la casa Soler.
Finalment, entraren a la sala de ball, aquell ample saló neoclàssic de sostres molt alts i motllures daurades, amb quatre finestres obertes sobre el carrer d'Anuncivay, que era ple de cadires que algú havia disposat ordenadament en semicercle, entorn d'una petita estrada on hi havia un piano vertical. Va ser des d'allí que Teodoro Làdico va fer un petit discurs. I mentre el líder república perorava, Daniel anava observant les persones que s'havien aplegat entorn seu i el va sorprendre la barreja tan singular que formaven; una combinació que, vint anys abans, no s'hauria pogut tan sols imaginar. Hi havia industrials, comerciants, propietaris rurals, professionals universitaris i militars de carrera. I el que era encara més estrany: liberals de nou encuny i conservadors de tota la vida mesclats amb republicans. Hi havia, per tant, homes i dones que, teòricament, podien discrepar en el camp ideològic, però que —i aquest n'era el secret— tenien en comú una cosa extraordinàriament important: la solidesa dels seus comptes corrents i el fet de pertànyer a una burgesia cada cop més uniformitzada i provinciana.
Contemplant aquella gent, Daniel va deduir la versemblança d'un acudit que circulava per Maó: "Els liberals —deia— van a missa a les nou, els conservadors hi van a les deu i els republicans no van a missa, però a les onze es troben tots junts a Es Dineret per fer l'aperitiu i muntar després els seus negocis." "Es Dineret —va pensar Daniel—, quin encert de nom per definir el que era realment el Casino de la Unión!", un lloc on persones rivals políticament convergien de manera amistosa per fer tabola i endegar de comú acord empreses comercials, industrials i financeres, on el color polític dels accionistes importava ben poc. Diversos, per tant, eren els homes i diverses les idees, però la burgesia maonesa era una gran família que havia convingut a un sol amor.
El més probable és que mai no sapiguem si el que va succeir a la festa de presentació en societat de Marianna Soler Lochner, un dia de maig de 1870, va ser fruit d'un projecte minuciós o si les coses es van produir per casualitat, però aquell dia Daniel va prendre una decisió de gran transcendència. Marianna era la filia segona de Pere Soler, un comerciant que havia exercit la vida diplomàtica en ocupar el càrrec de consol d'Espanya a Trípoli i que, en tornar a Maó, s'havia fet construir una esplèndida casa d'estil neoclàssic a la dita aleshores plaça del Príncep. Tenia dues façanes: la més noble mirava a la plaça, i l'altra al carrer d'Anuncivay. Aquells dies, la jove Marianna acabava de fer divuit anys i els seus pares havien decidit presentar-la en societat amb una festa que es duria a terme als salons de la primera planta i, de manera especial, a la gran sala de ball que el consol s'havia fet construir a casa seva, la més esplendorosa de la ciutat.
El consol Soler i la seva esposa havien convidat la gent més selecta de Maó i el més granat de l'aristocràcia de Ciutadella, una classe amb la qual els maonesos no podien competir. Entre els convidats hi havia el fill del marquès d'Albranca amb la seva promesa, el baró de Lluriac amb la seva dona i el pietós i solitari duc d'Almenara Alta que, sorprenentment, havia acceptat la invitació. També hi eren presents la baronessa de Monpalau, una dona alta i de posat sever, i el seu marit, Miquel Carbonell, un home petit i més aviat ridícul que la gent coneixia amb el sobrenom de baronet. Els acompanyava la seva filla Maria, que acabava de complir vint anys.