Curial Edicions (Barcelona), 1976
Després de dinar comencem a córrer veus de pròxima marxa. Jo surto a la terrassa del mas abans no es faci fosc. Vull veure encara la claror d'aquest dia, que serà probablement l'últim dia complet de la meva estada ací.
He estès la mirada cap a Ponent, on el sol es desmaia en un esclat de llum d'or. Dono el meu comiat silenciós, però fervorós, al bell paisatge que s'albira, tot recitant mentalment, aquells dos primers versos de la poesia Posta de Salvador Albert, tan adequats a aquest lloc i a aquesta hora:
"Els amples finestrals de la masia,
guaiten amb ulls febrils els darrers tocs del dia".
Jo també guaito aquests focs, vermells com la sang. Quan demà es pongui el sol, jo ja seré més enllà de la ratlla fronterera.
L'astre ha caigut darrera les muntanyes. Sento passar una freda ràfega de tristesa.
A Catalunya s'ha post el sol.
La invasió de Can Perxers per les colles de polítics i funcionaris porta una cosa encara pitjor que l'escassetat de la minestra. Un aire de tragèdia entra amb els nou vinguts. La majoria d'aquests duen escrita a la faç la desolació del cataclisme. El drama intern es reflecteix als esguards, es marca als llavis, i ratlla el front i les galtes amb solcs negrosos.
Una de les remarques més impressionants que avui he fet és la d'aquesta expressió de la faç humana. Sembla que, aprimada la pell pel dolor, l'ànima dels homes es transparenti. El cansament físic no és res al costat de la depressió moral. Els ulls, els ulls, quins miralls sense vels, ara! Hi llegiu tota l'angoixa de les vides trencades, de les llars desfetes, de l'obra costosa dels anys que s'esfondra, la de la dura pobresa que ve. El casal és com un vaixell ple de nàufrags. Alguns serven encara l'esperança de la salvació. D'altres han perdut fins aquesta esperança, i tot ho veuen caigut, trencat, esmicolat, anorreat per sempre. Hi ha persones a les quals no podeu mirar sense sentir una esgarrifança. Aquí teniu unes dones silencioses i quietes, petrificades, que són imatges de la tristesa infinita. Entre aquestes dones, algunes han sofert molt i estan esglaiades de tornar a sofrir: d'altres han tingut una vida benestant i comencen a sentir les privacions de l'estretor i el tast de la misèria: d'altres amb prou feines havien sortit de la comarca nadiua, i ara es veuen llançades lluny, qui sap on.
La Jonquera
A la carretera de França els rengles de vehicles són llargs i espessos. Hi ha dos rengles que pugen i dos rengles que baixen i a cada instant s'entrebanquen els uns als altres. Sort que el cotxe de Bosch-Gimpera, que fa d'explorador, ens permet d'avançar, per bé que lentament i amb freqüents parades, fins a l'entrada del poble.
Ací l'embús és formidable: embús de cotxes, de camions i de gent. La frontera està oberta per tots dos costats, amb restriccions; però les formalitats de policia i de duana, tot i haver estat alleugerides, no permeten de passar via. Els carrers de la Jonquera són plens d'una gentada atapeïda, més resignada que impacient. Els dolors soferts acaben per donar una mena d'insensibilitat.
Si nosaltres haguéssim de fer cua rigorosament, en tindríem per dos dies. Bosch-Gimpera va resolent les dificultats, ara parlant amb un militar, ara amb un inspector de policia. Els explica que som bona gent, intel·lectuals amb llurs famílies, tot de vells, doncs i criatures. Per part de la policia som ben tractats. Ho serem igualment per la duana? Cal gestionar-ho. Amb el seu aire d'home atrafegat que s'ocupa de problemes difícils, Pau Vila se'n va a fer les gestions. Mentrestant la nostra petita caravana queda parada a la ruta, més enllà de la Jonquera. A partir de la duana el trànsit és molt menor; les formalitats de sortida fan l'ofici d'una resclosa que atura el gros corrent i només en deixa passar un raig.
L'aturada és més llarga del que esperàvem. Aviat seran les dotze. I hem sortit de Can Perxers sense esmorzar. Les provisions col·lectives dels expedicionaris són tan escasses que no permeten altra cosa sinó distribuir una mena de berenar. Veient que l'espera continua, la intendència del grup decideix de passar a les dones i a la mainada —els vells, ai las!, en som exclosos— unes preses de xocolata sense acompanyament de pa. Més tard, en vista que ja som més enllà de migdia, és servida una petita —petitíssima— ració general de pa i formatge.
Cap a dos quarts d'una compareix Pau Vila amb l'aire d'un home ensems satisfet i cansat.
—Ja està resolt tot —crida—. Podem tirar endavant;
no ens escorcollaran, ni ens faran obrir cap maleta.
Esclat d'alegria dins l'autocar. Les dones prorrompen en exclamacions. Passaran les joies, aquestes joies que eren llur preocupació principal. Dames i dametes es palpen amb delícia les arracades i es miren amb satisfacció els anells, les agulles de pit, els braçalets. N'hi ha algunes que deixen escapar uns dolços sospirs. L'emoció els fa oblidar les angúnies d'aquests dies.