Autor: Marc Soler i Piquer
Indret: Far del Fangar (Deltebre)

Llegint algunes de les memòries del servei d'abastament del far de la Banya i del Fangar m'assabento que els dos fars no tenien dipòsit per emmagatzemar l'aigua potable. A la Banya calia portar l'aigua potable des de Sant Carles de la Ràpita. El servei s'efectuava en una barca que havia d'estar preparada per navegar a vela en perfectes condicions de seguretat en cas de mar i vent forts. Es feien un total de setanta-tres viatges ordinaris (cada cinc dies) i es calculava que se'n podien fer fins a dotze d'extraordinaris. A cada viatge es transportaven dotze barrils de vint-i-sis litres cadascun d'aigua potable. No cal dir que l'aigua no era per rentar la roba dels faroners, això es feia a Sant Carles a través del servei d'avituallament. Si les coses funcionaven d'aquesta manera al far de la Banya, al Fangar era el mateix. La diferència era que en el cas del segon far el servei es feia en carro i dues vegades per setmana. El carro sortia de la Cava, després de l'arribada d'una barca des de Tortosa. Però els problemes eren els mateixos o, fins i tot, una mica pitjors. Si el far de la Banya disposava de cuina, el del Fangar ni això. I tant en un cas com en l'altre, les habitacions amb prou feines donaven cabuda a un matrimoni amb fills.[...]

 

Acudeixo a la trobada amb el senyor Antoni Safont i la seva esposa, Rosa Guàrdia. Tots dos octogenaris. Els membres de la família Safont han estat els darrers encarregats de realitzar el servei d'avituallament del far de la Banya. M'ensenyen un parell de gànguils que el senyor Safont acaba de «remendar». Els gànguils són les xarxes emprades per pescar anguiles a les aigües de l'Encanyissada i les basses de Sant Pere. El se­nyor Safont es va iniciar en l'ofici de la pesca als nou anys, al costat del seu pare i de l'avi, que també es dedicaven a l'avituallament del far de la Banya des de finals del segle XIX. A les fotografies en blanc i negre que em mostra el matrimoni puc observar com es practicava la sirga per arrossegar la «xalana», a varar a la platja i caminar els tres quilòmetres fins al far carregats amb les saques de correus, els aliments, el combus­tible per a la llanterna del far. Un cop allà, recollien la llista de necessitats per al proveïment de la setmana següent. Però això succeïa quan encara existia l'anomenat «canalot». Més endavant, la sorra el va negar i aleshores la caminada per arribar al far resultava molt més llarga i feixuga. Hi havia una altra possibilitat que n'escurçava el trajecte i el trasllat de la càrrega corresponent, però que incrementava les dificultats de la navegació. Consistia a arribar al far sortint a «la mar de fora» per la punta del Galatxo, és a dir, el mar que s'estén més enllà de la badia dels Alfacs, i renunciar així a la protecció de les aigües sempre més segures de la badia. El principal perill radicava en la maniobra d'aproximació a la costa propera al far. Més exactament en el pas dels fons d'arena als fons de llims («lo tall», en diuen a la Ràpita), on es formaven els anomenats «colls de mar», com a conseqüència del vent en contacte amb les aigües poc profundes, que podien provocar, si es feia una mala maniobra, que la barca bolqués. Una maqueta de l'embarcació que tantes vegades va fer el viatge d'avituallament del far de la Banya presideix una conversa que podria no esgotar-se mai.

Autor: Marc Soler i Piquer
Indret: Far de Sant Sebastià (Palafrugell)

Mentre els ecos dels visques a la reina s'apagaven fins a perdre's rodant pels vessants de la muntanya i anaven a trobar el general Prim, que els apagaria definitivament, els assistents, ara més distesos, aprofitaven les darreres clarors del dia per contemplar —podem si més no imaginar l'escena— el paisatge, fer un darrer cop d'ull a l'edifici o mantenir converses mentre passejaven pel jardí abans d'emprendre el camí de tornada. Mentrestant, el torrer, que en el curs dels parlaments havia tingut el seu moment de reconeixement gràcies a les paraules que li havia adreçat l'enginyer, esperava pacient que tothom desfilés per poder tancar el reixat d'accés al recinte i passar la primera nit de servei.

Ara ja no dorm ningú al far. El reixat que circumda l'edifici amb una lleugera curvatura ascendent fins a arribar a la mateixa altura dels pilars que franquegen l'entrada i subjecten les fulles de la porta coronada per l'escut reial, encara es conserva tal com era. El silenci de la tarda m'envolta. Es respira una quietud que l'oreig que remoreja entre les capçades dels arbres sembla bressolar. A través dels barrots de la porta d'entrada contemplo el jardí abandonat que té forma de semicercle. Recordo haver pensat en una de les reiterades visites a l'Arxiu Històric de Girona que fóra relativament fàcil retornar-li l'aspecte original. Passant làmines del far, vaig topar amb les del jardí, que inclouen, a més del disseny de l'espai, valuoses indicacions sobre el tipus de vegetació i arbres que calia plantar a cada parterre. Em dic que no costaria refer l'aspecte del jardí. Ara, però, dret davant l'edifici m'assalta la mateixa sensació d'estranyament que he experimental en altres llocs del territori on els fars no tenien cap protagonisme. La memòria recula i dirigeix la meva atenció cap a unes imatges antigues. Són fotografies fetes davant mateix d'aquest reixat. Els faroners i les famílies respectives posen amb el far com a teló de fons. De vegades també s'hi pot observar la presència dels altres dos torrers situats als balcons que voltaven la torre i la llanterna. En algun cas era el jardí el que estava en un primeríssim pla, emmarcant el grup que posava davant la façana principal de l'edifici.