Edicions 62 - 1987 - Barcelona
No cal dir que tot ens empeny cap al Vendrell.
A la matinada del 8 de maig ens apleguem mes de set-cents homes al torrent de la Bisbal, prop de Tomoví. Jo porto un fusell llarg, però molts d'altres duen carrabines, sabres, trabucs i fins i tot hi ha qui enarbora per arma una forca o un garrot. Avancem pel camí dels molins, i així passem com ombres pel molí del Perot, pel del Blanquillo i, ja en terme de Santa Oliva i del Vendrell, pel molí Alt i pel molí Baix.
Des d'una estesa d'oliveres veiem la vila ben a prop. Al campanar, malmès per les bales franceses pocs anys abans, l'àngel amb una cama enlaire i una ala penjant, com si corregués, continua girant a mercè dels vents. Formem un grup desordenat, i tothom xerroteja, i sovint ens han de recordar que convé guardar silenci. En Romagosa i en Marcó tracten de convertir-nos en un exèrcit de debò i ens diuen quatre paraules que tots entenem.
Penetrem al Vendrell en grups de quinze o vint; però l'operació surt tan rodona, els vilatans queden tan sobtats, que deixem de banda el poc temor que teníem i de seguida formem dues fileres.
—Visca el rei! —criden uns, i tots ho coregem.
—Visca la Mare de Déu! —llença en Josep Mirats, que li diuen el Cosí.
El cridori augmenta.
—Visca Sant Bartomeu! —fa el meu company Joan Riambau,de cal Fandó.
Tothom crida, cadascú al sant o santa de la seva devoció o predilecció, i tots hi fem gresca.
Ens escampen pels carrers, mentre la gent de la vila roman tancada a les cases. Els endevinem darrera les portes closes, darrera les persianes baixades. Pel compte que els té, ningú no gosa disparar contra nosaltres; saben que els cremaríem la casa.
La plaça Major ara es diu de la Constitució, com a tot arreu, i hi ha una làpida que en duu el nom a mitja altura de la façana de l'Ajuntament. Uns es mofen de la Constitució, i dos germans de Banyeres tiren fang a la làpida i l'embruten.
—Pepa —li criden—, que duus dol?
Tothom sap que a la Constitució li diuen «la Pepa » perquè
fou proclamada el dia de sant Josep.