Edicions Proa - 2010 - Barcelona
L'Acta del Turc és un text de vint-i-tres paràgrafs que es llegeix cada 19 de juliol a la sessió pública que abans celebrava la Universitat i que ara acull l'Ajuntament de Ciutat de Pregonda, aquesta nova corporació que ens ha arribat amb l'administració borbònica. L'Acta és un relat èpic de «la Desgràcia», d'aquesta heroïcitat col·lectiva que mai ningú no ha posat en quarantena i, menys encara, ha contradit.
Mes enllà, però, de les paraules d'enaltiment, i deixant una mica de banda l'elogiós panegíric que se sol fer en aquests actes commemoratius, tots sabem que l'assalt a Pregonda és un exemple de ràtzia de les moltes que, al llarg del segle XVI, va dur a terme l'imperi Otomà, que, sota el regnat de Solimà el Magnífic, va viure una incessant expansió, tant marítima com terrestre. Cada estiu, l'armada turca feia tremolar amb les seves incursions els seus veïns cristians de la conca occidental de la Mediterrània. I avui sabem que el rei Felip II coneixia aquesta realitat, per això es fa difícil entendre per què va deixar l'illa de Pregonda abandonada a la seva sort.
Pel que fa a l'assalt, he de dir que sempre m'havia sobtat una mica la versió que en parlava en termes de gran carnisseria, perquè avui sabem que l'objectiu dels tures era arrambar amb els béns materials de valor que trobessin al seu pas i, per damunt de tot, fer esclaus per lucrar-se després amb la seva venda als mercats de Constantinoble. Tanmateix, aquella versió sempre ha tingut molta prèdica entre la gent, i és, com hem vist, la que assumia el síndic Carles Squella. Però no hi ha dubte que avui s'hauria de matisar.
Que hi hagué lluita, això no ho discuteix ningú, perquè l'assalt no es podia fer d'altra manera. Però si partim del testimoni de l'Acta, que ens parla clarament de «sis-cents vint hòmens» de defensa, i ens assegura que l'armada turca assaltant posseïa «cent quaranta veles» i «quinze mil hòmens de pelea», és difícil creure que, més enllà de la brega cruenta de l'assalt, amb morts per cada banda, més enllà del pillatge, del saqueig i de les destrosses provocades pels incendis, que no és poc, l'enfrontament provoqués les baixes que l'imaginari col·lectiu sospita.
El dia 17 de juliol, quan totes les defenses semblaven ja exhaurides, les dependències de la universitat oferien un silenci fins aleshores desconegut. La caixa de tres claus i les gerres havien estat amagades. També els feixos de documents eren en algun lloc secret. Només els arxius havien quedat a mercè de la ràtzia. Rafel Pons s'havia esfumat i els escrivans s'havien fet fonedissos. El futur, doncs, de tots aquells tresors, d'aquells dipòsits improvisats, depenia només de l'atzar, de si els assaltants aconseguien o no descobrir el lloc on s'havien amagat els béns per salvar-los d'una pèrdua irreparable.
I l'assalt va començar. Informats els turcs pels captius dels punts més febles de la defensa, el baixà va ordenar l'atac decisiu amb els canons. Hores després, la muralla va cedir entre núvols de pols i l'esclat sorollós de la pólvora. L'horror anava creixent i els milers de persones que havien cercat la protecció d'uns murs que la força de l'enemic havia esbocat ja sabien que només podien esperar la protecció de Déu. Per això les dones i els nens seguien pregant de genolls a la Verge Santíssima que fes un miracle, i perquè els vaixells del rei Felip apareguessin per entre les boires tranquil·les i blaves del mar.
Però el miracle no es va produir i els vaixells tampoc arribaren. Per això els canons del baixà (els més grans que havíem vist mai) van acabar fent una bretxa enorme en el bastió dels Frares el dia que feia nou d'ençà que s'havia iniciat el setge. Unes hores més tard van enderrocar un bocí de la muralla que protegia el bastió de Sant Joan. Dels setanta soldats que defensaven la muralla, en van matar seixanta, i deu van ser capturats. Ningú ja no hi podia fer res. L'entrada dels tures era franca.
-Devia ser aleshores quan van entrar a casa i, davant la resistència que els va presentar el pare, el van matar -va fer Arnau.
Devia passar un quart d'hora fins que el cor no em va deixar de bategar com una maçola. Després vaig iniciar el meu treball. Com que ja s'havia fet fosc, vaig treure una espelma que duia a la butxaca de la sotana i també uns llumins. La vaig encendre i la volta s'il·luminà. Alhora vaig veure que hi havia un llum d'oli damunt la taula de l'arxiver. També el vaig encendre i amb aquesta la mà em vaig dirigir als armaris. No em va costar gaire trobar els prestatges dedicats al Tribunal de Pregonda. Allí hi havia els expedients arxivats per anys; calia, per tant, que acotés la recerca al període durant el qual el paborde Marc Arguimbau havia estat al capdavant de la Suprema. No va ser gens difícil perquè de seguida vaig veure que aquells lligalls ocupaven una zona de gairebé deu pams a la prestatgeria.
Tot i que feia fred, em vaig treure l'abric que duia damunt la sotana per no embrutar-me'l, perquè vaig intuir que els papers estarien plens de pols. En tenien, és cert, però no tanta com jo havia previst. Probablement algú s'encarregava d'espolsar-los amb certa assiduïtat. Tenia per davant tota la nit per fer la meva feina, i l'única precaució que havia de prendre era de marxar abans que sortís el sol. Després, em dirigiria al convent de Sant Francesc i entraria discretament a la meva cel·la.