Els herois

Editorial Selecta - 1965 - Barcelona

Autor: Prudenci Bertrana i Comte
Indret: Observatori Senillosa. Ecosistema (Castelló d'Empúries)

I l'hora de l'aguait arriba així entre indecisions, temptatives i incidents.

Amagats en l'emmatissat de joncs al mig d'una bellugadissa de pues marejadora; sentint els patacs del vent i de les ones, veieu com es fon la llum lentament darrera les muntanyes, que a penes sobresurten de la ratlla del joncar.

És l'hora fantàstica en la qual ixen estranyes veus d'animals inconeguts d'entre les boscúries de canyes i cenissos, i percebeu el xoc d'ocells que es llancen a les aigües mentre el cor us bat d'emoció.

Els ànecs tarden a venir. De cara al mar esbrinen la violada profunditat del cel amb una atenció gairebé dolorosa.

El sorral es destaca vagament, il·luminat per la llum pàl·lida del crepuscle. En la cresta noteu com una vibració imperceptible. És una boirina carminosa que corre per l'horitzó; és l'arena que marxa. Més lluny, a l'indret d'Empúries, es veuen ja ondular petits monticles que indiquen el començament de les dunes. I vosaltres penseu, amb un cert terror admiratiu, que allò que sembla una lleu fumera a penes albiradora té la força incontrastable d'un cataclisme; que allò ensoterra pobles, vinyes i muntanyes i converteix en xorques les millors terres de regadiu.

Mentrestant el cel de la posta empal·lideix; la fosquedat va envaint la maresma i el fressejar de la ressaga retruny amb més violència.

La passada dels ànecs comença: en veieu de llunyans que creuen la lluminositat verdosa de les albes; en veieu de propers que voguen arranats al joncar, de grossos, de petits i de mitjans, a voladúries, aparellats i algun de solitari. És un espectacle de màgia contemplar-los revolar a contraclaror, amb el coll estirat, lluitant amb la tramuntana, aletejant a voltes entre els plomalls dels cenissos, que branden, s'ajeuen i es redrecen, fressejant asprament, mentre lluu un estel magnífic a cada nova impetuositat de l'huracà.

Alguns passen invisibles amb un xiular especial, altres apareixen del costat de les rompents; són petites volves negres que s'inicien com un pampalluguejar dels ulls, que creixen i es contornegen ràpidament i en trobar-se amb vosaltres s'enlairen i es fonen com dissolts en l'ombra carminosa del zenit.

N'hi ha que es llencen a les aigües amb una rapidesa que astora; ni temps no us donen d'encarar el fusell. Els salsets, sobretot, cauen com pedres entorn de vosaltres, i en va procuraríeu distingir-los en la claredat dels xopineigs entre reflexos de mates, ombres i intransparències.

En fi, durant mitja hora viviu amb els nervis tibants, exasperats, convulsos, regirant-vos neguitosos entre els joncs que us punxen, us traven i se us enreden amb els canons de l'arma.

No sentiu ni la fredor que us entumeix ni la humitat que es filtra per la sola del calçat.

Per acabar-vos d'enardir, de tant en tant un raig de foc brolla de sobte en la negror del joncar i una formidable detonació repercuteix secament sense cap ressonància. Enlloc els trets no bruelen com en les maresmes; diríeu que l'aigua de les «llaunes» és sonora i vibrant com la pell estirada d'un timbal.

 

Autor: Prudenci Bertrana i Comte
Indret: Estany del Cortalet. Ecosistema (Castelló d'Empúries)

Estic convençut que ni ell mateix no sabia del cert si això de Carxofa era un cognom o un sobrenom. En veritat, però, que, per la vida que feia, tan bé li anava una cosa com l'altra.

En Carxofa es passava els jorns sol, perdut, maldant dins aquesta planúria fantàstica i traïdora que, vorejant el mar a un costat i altre de les goles del Fluvià, s'estén des de l'Escala fins a Roses. Era, en definitiva, un trist pescador lacustre. Es titulava a si mateix l'almirall de les aigües mortes, volent significar el domini absolut que tenia d'aquells tocoms laberíntics, habitats solament per fotges i rat-bufos, rasclons i bernats pescaires.

I en Carxofa tenia la seva flota: una barca de quilla en el riu, devers Sant Pere Pescador, i una veta com un bressol, que transportava a coll segons les necessitats de les pesqueres.

No he conegut mai cap salvatgina en qui la llei d'adaptació al medi s'hagués complert tan absolutament com amb en Carxofa.

La seva pell resseca i torrada, el seu vestit de vellut descolorit, la fusta dels rems i de la barcota, i el fang del seu calçat, eren d'un mateix to indefinible de cosa calcigada pel sol i destenyida per l'aigua. Quan parava els ormeigs en les voralles argiloses del riu o entre la malesa de les llacunes, no l'hauríeu pas albirat fàcilment. Es feia tan invisible que àdhuc els ànecs salvatges i els corbs marins volaven arran del seu cap, prenent-lo per un pilot de gleves, per una soca morta, per un feix de balques, per una raconada d'escòries; en fi, per qualsevulla objecte menys per un enemic.

Autor: Prudenci Bertrana i Comte
Indret: Estany del Cortalet. Ecosistema (Castelló d'Empúries)

Era una delícia fer un aguait d'ànecs amb en Carxofa.

A posta de sol us agafava, us encabia en la seva veta (que, com ja us he dit, semblava un bressol arrabassat d'una casa de pagès per alguna riada), us aposentava en aquell fustam amb els companys que fóssiu, gossos i tot (suplicant, però, que els subjectessin, per evitar que en una bordada intempestiva, o esbatussant-se entre ells, capbussessin aquella petita arca de Noè), armava els rems després de treure'ls de llur amagatall, i remava silenciosament pausat, amb gran cura, entregirant-se per no desviar-se, seguint gorgues i estretors, fins al punt que a vegades us fèieu la il·lusió de navegar en sec, en l'espessura d'un canyer; i atracava amb dolcesa, amb aquest mirament litúrgic de les dones que s'atansen a la taula amb una sopera massa plena. La maniobra del desembarcament no sempre era fàcil ni podia fer-se de pressa. Prou sentíeu el fons de la barca lliscar en el llot de la ribera; bé teníeu alguna mata de joncs per a amarrar; mes encara el desballestat caixó oscil·lava, esfereint-vos, i l'almirall reclamava quietud, car un braç allargat amb impaciència, una estrebada a destemps, el desplaçament ràpid d'algun passatger indisciplinat, podien ocasionar un naufragi. En Carxofa saltava primer, feia esqueneta als passatgers, i, tot estrebant la corda de la petita embarcació amb grapats de marmanya, us assenyalava els trams de desembarcament, indicant d'aquesta manera els punts ferms on calia afermar la vostra petja.

De seguida, ell al davant, vosaltres al darrera, en columna índia, començàveu a giragonsar pel matisser fangós que traspuava humitat.

Arribats a lloc, us distribuïa en guerrilla, amb cert aire de misteri, fent signes cabalístics d'horitzó a horitzó, de llevant a ponent, i us deixava sols pinçant-se els llavis amb els dos dits, índex i polze, de la mà dreta. Tals gestos us infonien una mena de respectuós pressentiment. Us les havíeu d'heure amb un enemic envalentit i terrible que creuaria el cel abrandat de resplendors apocalíptiques. Llavors us imaginàveu la maresma reblerta de paranys inconeguts, tràgica; i, en atansar-se les penombres del crepuscle, la planúria interminable del joncar, les llenques verdoses de les aigües mortes, i els boscatges pregons de les serrades, alenaven més vagarosament l'enigma llur.

I arribava la fosca, l'hora solemne de l'aguait: el cercle bru de la terra s'estrenyia; les pues dels joncs i els plomalls dels canyissos esdevenien fantàstics, destacant-se contra cel; la ressaga del mar ens cobria d'un brunzir rítmic i continu; i la silueta d'en Carxofa, l'exorcista, us abandonava diluïda enllà, en una massa de boira moradenca, subtil, vibràtil.

Immediatament us sobtava la temença de perdre'l, l'horrorosa convicció que si no tornava a cercar-vos us caldria restar allí per sempre més, incapaços d'eixir per vosaltres mateixos d'aquell paratge encantat, de fer un pas enfora d'aquella presó sense murs ni reixes, on semblava que caminant de dret aconseguiríeu els estels.

Autor: Prudenci Bertrana i Comte
Indret: Can Cendra (Anglès)

L'euga del Jutge de Pau (fragment)

 

Fou comprada la Diada dels Reis, a la fira d'Amer. Era llavors una poltra tordilla de galant presència. Tenia els garrons peluts, les anques rodones, el pit ample i un ull jaspiat. Reposada, dòcil i discreta, trotava ras i llarg en sentir l'espetec de la ficel·la, i li hauríeu pogut posar un got d'aigua en el regueró de la gropa sense que amb el traspàs de la marxa se'n vessés una gota.

El que més encaparrà la bèstia, així que instintivament hagué comprès que s'havia clos el tracte, fou si el prestigi social del seu amo novell desdiria o no dels seus mereixements. Havia pagat en or (sis unces de perruca), i no semblava pas un pelacanyes. Era un home d'una cinquantena d'anys ben portats, alt, de faccions voluminoses i gravat. Duia un vestit de vellut color de tórtora, gorra peluda del mateix color i espardenyes tapades.

A l'hostal d'Anglès va lligar-la a una reixa, junt a un ase vell, però eròtic. L'ase una mica encalabrinat, la mirava de cua d'ull, i, per galanteria, arrebossava el llavi superior, mostrant les dents negres i el trenc de les genives, on, entre la bromera salival, s'encastaven alguns brins d'herba seca pasturada en la cuneta.

A la poltra li interessava més estudiar les accions de l'amo que no pas assabentar-se dels escarafalls del ruc. La reixa on havia estat estacada corresponia a la finestra de la cuina; de manera que, sense escarrassar-se molt, podia esbrinar el que passava a dintre. El jutge hi era amb un aire de parroquià antic, autoritzat a servir-se ell mateix. Duia una enorme llesca de pa a la mà esquerra, i un ganivet de la marca de l'ham a la dreta. Amb el dit xic fet de garfi, pescava la nansa de les grans tapadores de llauna, i estudiava atentament el contingut de les cassoles, ensumant el baf dels requisits. I el veié enastar una cuixa d'ànec ensafranada, posar-la al damunt del pa, i, de seguida, pessigollejar el sota aixella de la mestressa, que, insensible al fred, reganyava un garrot de braços i unes sacsoneres de colzes capaces de pervertir un sant. Unes tals franqueses, en un tal establiment, ja eren, per elles soles, una indiscutible garantia. Aquell home podia ser molt bé el que se'n diu un personatge.