Un llarg caminal custodiat per palmeres elegantíssimes portava a la gran casa blanca, enmig d'un brostam de verdor.

Després Joan Feliu cregué imprescindible que Begonya coneguera com naix una séquia junt al llit del riu. El lloc - era tranquil, solitari, transit d'una pau i un silenci que pareixien venir de lluny, de segles amunt. Els horts frondosíssims, d'arbres amples, copats, d'un verd fosc i lluent, tendre, bledà, baixaven abancalats de les muntanyoles veïnes fins a les mateixes riberes. El riu s'eixamplava en aquell punt i donava al paisatge una major amplària i lluminositat.

El corrent hi feia un meandre contra un llarg genivó de nobles pedres, i es desviava cap a una gola dominada per unes comportes vigoroses, a cobert d'una edificació protectora, que regulaven l'entrada del cabal. Allí naixia la séquia. En el silenci del vespre, el soroll de l'aigua omplia l'atmosfera d'aquells arpegis, com pluja de perles, que trau el doll del seu propi joc. El corrent sobrant es vessava riu avall, en un llom de cristall tremolós, amb flocadures remoroses de bromera, i l'aigua baixa s'anava arreplegant cap a la boca del canal, cada volta més compacta i bromerosa, com una multitud que s'estreny volent endinsar-se impacient per una porta massa estreta i dessucant-se en cridòria i rialles.

Begonya no es cansava en la contemplació d'aquells mil jocs de l'aigua en moviment incessant. Tot el paisatge de tarongers, de riu, de cel tranquil, de ventijol, de flaires de paradís, trobava el seu secret més fondo en aquell joc viu d'un riu mig lliure i mig domesticat; en aquelles aigües remoroses, plenes d'alegria. I mentre el riu líquid corria, l'altre riu, el del temps, diria's aturat, embassat...

En pondre's el sol, Xàtiva prenia uns tons suaus i la seua atmosfera es deixatava en un bla relaxament, que contrastava amb el tràfec de les gents camperoles que tornaven de la feina conduint rossins llustrosos que tiraven dels carros hortolans; amb el tràfec també de les gents urbanes, obrers, buròcrates, propietaris, hòmens de carrera; dones amb mantellina; uns anaven als bars, altres al casino, al passeig, a les visites, al rosari... La blancor de les parets i l'or vell de les pedres, encesos en les hores diürnes, s'apagaven a poc a poc en els carrers quasi solitaris emboirant-se en unes blavors sedoses constantment canviants.

A poqueta nit, Roser i Begonya havien dardat algunes vegades per la vila. Anaven a les Clarisses, baixaven al passeig o passaven per la Col·legiata i entraven en alguna botiga. I aplegaven sempre a la font dels vint-i-cinc dolls. Begonya s'hi quedava absorta escoltant el raig de l'aigua múltiple i s'omplia els ulls d'aquells vius cristalls que espurnejaven arreplegant l'última claror del vespre. Roser disfrutava en veure l'èxtasi de la bilbaïna. ¿Hi ha cosa més bonica que la vivor i el soroll de l'aigua corrent? I pensava: «Diuen que nosaltres, una mica moros —fills del desert—, ens embadalim escoltant el cant de les aigües; els bascos, que no ho son gens de moros, veig que també s'hi extasien...».

Arribaren al castell. La successió de finestres, arcades, baranes, replanells i terrats, oferia innombrables miradors per disfrutar als quatre punts de l'horitzó els paisatges impressionants que emmarcaven la fortalesa, tota ella construïda damunt la cresta mateixa de la muntanya; paisatges èpics o virgilians, de serralades per unes bandes, de llunyans i suaus conreus per altres. L'altitud del lloc, donant més verticalitat a la visió, descobria millor les barrancades fondes de la serra veïna, els abismes agraonats pels bancals del seca, de garrofers turmentats i anèmics ametlers. Això per una banda; que, per l'altra, també la vall oferia un dibuix més perfecte, encara que més llunyà, millor retallats els rectangles dels guarets de la Costera de Ranes, amb els sienes i els vermells de la terra molsa alternant enmig dels verds foscos i frondosos dels horts de tarongers o els altres verds més tendres i clars, més llisos, de les hortes polides. I els poblets clars, alegrant com pomells de veles blanques aquella mar de verdors.

Avançat el matí, a principis d'estiu, la placeta dels Peixos, molt fortament diferenciades les faixes del sol i l'ombra, lluïa un joc abundós de blancs, tota clara i neta, amb aquella nitidesa de la calç; als murs, animada per un punt molt diluït de blavet, i amb el calent contrapunt de la fusta antiga de portes i porticons conservada amb aquell mirament que sol ser general en les classes populars de les viles valencianes. Era una placeta triangular, tot un costat de la qual ocupava la casa del pintor Cordellat, acompanyada en les altres dues bandes per casetes més estretes i humils, però no menys pulcres. Tres carrerons, també claríssims, li donaven per tres angles una mansa eixida, i enriquien més encara els jocs canviants de 1'aire i les clarors, de sol o penombres, segons l'hora del jorn i de l'any. Cordellat, però, mai no l'havia vista com ara. Els seus ulls, que havien descobert tantes coses en el paisatge urbá o agrari de Xàtiva, no havien evolucionat respecte de la placeta des de les primeres imatges infantívoles;

L'esguardava sempre amb els mateixos ulls de xiquet. Quan tornava dels seus viatges, en arribar a la placeta dels Peixos, era com retornar a la seua infància.

Tornà a entrar dins la casa i no parà fins arribar al terrat. Buscava l'aire lliure, el cel obert, la llum esbatanada, les imatges quasi sacres de la muntanya mare, del castell immutable, del campanar de la Col·legiata; buscava les oloretes domèstiques que pujaven, pel pati, de la cuina de la tia Laura, el baf de palla calenta dels estables del veïnat; el cloqueig d'una lloca i la piuladissa dels pollets, les línies elegants d'un gat damunt d'una teulada a l'aguait del pardalet desprevingut, el fumerol sedós que emplomallava tantes xemeneies casolanes, ¡que n'era de gustos veure i sentir el que veien i sentien al mateix temps tants de xativins! ¿És que seria mai capaç de pintar allò, aquella pau de cada dia, aquella santa simplicitat?

Però la temptació de posar la dolça simplicitat de la seua placeta dins d'un llenç, persistia, creixia, s'enfebrava pictòricament. Fins que Cordellat sucumbí.

El pintor Cordellat, des del terrat més alt de casa seua, prenia apunts d'un conjunt de teulades grans i petites, dominat en un segon terme per la mitja taronja de l'esglesiola de Sant Bernabeu. Era un conjunt d'una densitat urbana abrupta, una mica vulgar però ple de gràcia, per tants desnivells i jocs de línies, plans i masses, i la simfonieta calenta dels grocs forts, i els vermells, i els grisos verdosencs de les teules, amb la blavor intensa i envernissada de la cúpula. Era un matí clar i ja madur. Tocaren les campanes de la Col·legiata.

¡Quina nit! ¡I que a soles! El fill, a l'estranger; la filla, a l'internat de València. I aquell homenet, que pareixia no haver-se'n anat, sempre davant de mi, melós i falsament compungit, pegant botets i fent-me amb els dits l'acció de qui demana diners. Tot era fosc. Em semblava haver caigut en una cova humida i llarga, sense eixida, sense cap... Vaig sentir tanta por que no em gití al llit. A la matinada, aní a missa primera, a la Col·legiata. Tenia necessitat de veure els seus murs tan grossos, les seues voltes de pedra; ¡necessitat de sentir la seua fortitud! Missa primera, missa de germans, missa major...

En els barris alts, de carrerons estrets i costeruts, el carrer dels Gínjols n'era un quasi sense cases, format en major part pels flancs de les quatre casasses cantoneres. No era, però, un carreronet curt: li donaven llargària les portelles i els paretons dels hortets respectius, que tres dels casalots tenien al darrere. El quart angle estava format per un edifici molt vell i massís, tot de pedra basta, amagada de finestres avall per una corfa venerable de capes de calç blavosa. Era un forn, el més vell de Xàtiva, ja documentat des dels primers temps de la conquesta i conegut de generació en generació per forn dels Capons, nom que arrancava, segons una llegenda local, d'una ocasió en què Jaume I, rei d'Aragó i València i comte de Barcelona, de pas cap a les terres de més al sud del Regne, hagué de fer nit a la ciutat. L'alcaid de Xàtiva i els canonges de la col·legiata —doctes aquests en coses del cel i de la terra— aportaren al sopar del rei i dels seus cavallers unes cassoles monumentals de capons rostits en aquell forn, que des d'aquella nit, canonitzat pels elogis reials, meresqué el nom de forn dels Capons. Els erudits locals, a despit que el poble xativí, amb el seu art de coure capons que pareixen daurats, donava més d'un pel i senyal de la versemblança d'aquell sopar llegendari —tothom havia sentit contar que el rei i els seus cavallers se'n xuplaren els dits—, posaven en dubte aquesta tradició i gosaven qualificar-la de fantasia, ja que, asseguraven tan savis barons, no es trobaven en els documents notícies del forn dels Capons anteriors al segle XIV. I ho deien en veu alta, i en lletra impresa. ¡Després es queixaran els erudits de no inspirar simpaties!

Per damunt del mur blanquíssim s'abocava el brancatge d'uns ginjolers que, als darrers jorns de l'estiu, mostraven la seua verdor envermellida pels fruits petits i lluents. Per tals dies, en caure el vespre, colles de xiquets envaïen el tranquil carreró a la conquista dels gínjols. Però Pau, el sastre que habitava el casalot, un fadrinot enterc, vigilava des del cantó i canya en mà imposava un joc net: per a collir els gínjols, només era permès de botar fort i alt, o d'enfilar-se uns xicons damunt dels muscles d'altres, fent torres humanes que divertien molt el sastre; més encara si, alguna vegada, quan més alçària i emoció aconseguia aquell castell de xiquets, ell es treia de les grans butxaques tres o quatre bons grapats de gínjols, i llançant-los en granissada fulgurant produïa un veritable terratrèmol infantívol i l'afonament tragicòmic de la torreta humana.

Però la diversió sols durava uns dies. Després tornava la pau al petit carrer dels Gínjols; que tal volta, sols per això, per la tranquil·litat, era un dels més anomenats de Xàtiva. Quan algú tenia pressa i se li acostava qualsevol que volia explicar-li pausadament alguna novetat o contalla, era costum d'acudir a una frase molt expeditiva: «Ja m'ho contaràs en el carrer dels Gínjols».

Ella havia arribat a Xàtiva un matinet hivernenc i, tot seguit, el petit món xativí havia anat penetrant-la: les clarisses, mossén Llorenç, Joanet, Roser, la novícia dels ulls malalts, don Bernat, Miravall, Prats, Teixidor. La casa dels Cordellat, la cuina de donya Laura, l'acadèmia de donya Natalia i don Gabriel. Els horts de la vall, els bancals de les muntanyes, el castell, la Col·legiata, la font dels vint-i-cinc dolls, els colomers, el cel i la llum, l'aire. Xàtiva entrava en ella. Però ella ¿podria entrar-hi ella, a Xàtiva?

Era una Xàtiva ja feta. Molts segles d'història ciutadana. Calia prendre-la com era: acceptar-la. Amb respecte pacífic, amb esperit de no intromissió. Així l'havia trobada, així la prenia. Encara que alguna cosa se li anara destapant ingratament, inclús com a cosa adversa. ¿Qui para o fa mudar de direcció un riu?

Les coses, com els rius, corren, evolucionen, canvien. Unes voltes, a millor. A pitjor, d'altres. Per altra banda, el riu, en aquell cas, no s'amagava en la terra o entre arbredes, no regolfava ni es caragolava en gorgs perillosos. Portava aigua roja, però corria ample i mans; era un riu noble. Joan Feliu li havia obert la seua ànima en una hora inoblidable.

Els rius corren. I ella... ¿Què era ella? ¿Una dona vora un riu? ¿Al marge? ¡I amb les mans buides!

Un llarg silenci s'havia fet damunt Xàtiva mentre tocaven les dotze campanades de migdia al rellotge de la Col·legiata, seguides de les tres batallades de la campana grossa que davallaven lentament i penetraven, calentes, pels finestrons mal tancats de les andanes, o s'esmortien en la fredor de l'algeps de les parets blanquíssimes de les cases i dels paviments crus; un llarg silenci s'eixamplava pel casal dels Dalmau... Roser, des del pati, demanà:

—¿No hi ha qui rese en esta casa, mamà?

—Resa tu, filla...

Roser, que aclaria un gesmiler enforfoguit de les rames supèrflues i secalloses, alçà l'argent de la seua veueta, tota nitidesa:

—L'àngel del Senyor anuncia a Maria...

Quan l'auto isqué de l'hort, Begonya ordenà al xofer que la dugués al Calvari.

Aplegats als peus del pujol, Begonya sortí de l'auto i pujà tota sola pel camí del Calvari fins arribar a l'ermita. Estava tancada.

D'una caseta adossada a l'ermita sortí una vella rabassuda, els cabells blancs, el vestit d'un negre ja destenyit, calçada amb unes espardenyes que també foren negres. Obrí la porta amb una gran clau brunyida. Begonya li posà en la mà una almoina. L'ermitana estava acostumada a rebre almoines, però en diner menut i metàl·lic. En paper moneda, mai. Quan veié el bitllet no ho podia creure. ¿Seria una equivocació? ¿O que no tenia canvi?

—¿Li torne?

Begonya se n'entrà sense entendre-la. L'ermitana encengué els lampadaris elèctrics i els ciris de l'altar. Begonya avançà per seure prop del retaule. Una cortina morada cobria el nínxol; l'ermitana desaparegué darrere del retaule i es va sentir el xerric de la cordeta i la corriola quan alçava la cortina. Una imatge impressionant del Crist en creu alçava la testa nobilíssima i patètica, eriçada d'espines, en un humaníssim rictus agònic.

La soledat de Déu.

Davallava la llum de la vesprada i la vall tota, amb les muntanyoles i serres que l'emmarcaven, restava submergida i com suspesa dins d'un bany d'or, un or en polsim, miríades de partícules vives, vibràtils, trèmules, com una atmosfera quallada d'èlitres quasi immaterials. El silenci també vibrava i s'estremia al lluny amb un lleu soroll de vida. Begonya, plena encara de la penombra de l'ermita, entretancà els ulls, enlluernada per aquell esclat de llum. Ella havia contemplat moltes vegades aquells paisatges. Ara, però, semblava que els mirava i els descobria per primera volta. La verdor dels horts, la blavor del cel, la joia de la llum, la blancor de les alqueries i els poblets, tot allò que un dia i un altre dia, des de la seua arribada, li havia fet una impressió paradisíaca de naturalesa sense història, en etern present i en borboll constant, ¿quina serenor, quin lirisme, quina vellúria de paradís arcaic li mostrava ara, com un últim secret de l'ànima d'aquella terra, rica en clarors, però també en ombres, abundosa en braserades, però també en cendres?

«... foc és mon mal —e mon bé sembla fum», són dos versos d'Ausiàs March que Joan Feliu repetia sovint, com a expressió del seu ànim, en moments de reflexió un tant amansida i filosòfica, quan ell confessava percebre als llavis el tast de la cendra.

¿Era ella, Begonya, els seus ulls, la seua ànima, la que donava al paisatge aquell aire prim, delicat, propici a totes les desfullades de la renunciació? El sensualisme enervant dels tarongerars, emplomallats de palmeres, embardissats de xiprers i esbarzers, travessats de sèquies i sequioles, ¿on era? El foc semblava apagat, i el paisatge esdevenia una espècie de boira policroma i lluminosa, un tapís de fums de mil colors, com en un somni de narcòtics orientals.

No, no era ella, no era el seu cor..., eren els horts i la vall tota que se li revelava en fondíssima confidència. Ella sentia pujar aquell baf quasi ascètic, però cobert per fora amb la llum i els colors i la flaire dels tarongers encara engarlandats amb la florida darrera, i de les pinedes de la muntanyola del Calvari i altres muntanyes veïnes. I, contemplant la vall, que amagava la cendra que es recobria de llum i verger, recordà el consell evangèlic: «Quan dejuneu, coroneu-vos, no de cendres, sinó de flors».

¿Per què tindria tant de temps clavats els ulls en els horts? Era com si no els haguera vistos mai fins ara, que els mirava des del Calvari.

Begonya despertà a la fi. Es sobreposà i somrigué. I començà a descendir pel camí zigzaguejant i vorejat de xiprers, als angles del qual s'alçaven els catorze casalicis blanquíssims del Calvari, cadascun amb la seua capçana piramidal de teules blaves i les seues rajoletes de Manises representant les escenes del Via Crucis.

Els horts, cada vegada mes pròxims, tornaven a lluir un somriure virgilià. ¿Què s'havia fet d'aquell vel de tristor? L'aire del capvespre escampava pertot arreu, missatger de la Providència, uns nimbes expansius de confiança i serenor. Surava aquella serenor per damunt dels vergers, per damunt de les mateixes muntanyes.

I penetrava en l'ànima.

Una de les monges auxiliars de la sala quirúrgica entrà en la cuineta per beure també café. Menuda, vivaç i acostumada al silenci, tenia els moviments i el mutisme d'una sargantana; tota de blanc, hàbits i toques, era aquesta candidesa la nota discordant en aquella figura que estava demanant els verds daurats amb què Déu vestí aquella bestiola graciosa, tota feta d'argent-viu. Tenien aquell vespre al quiròfan dues intervencions més encara. Begué la tasseta d'un glop i desaparegué, ajustant la porta amb prou més energia que no es freqüent en aquell estil suau de les monges de clínica. De sobte s'obrí la porteta i la monja aguaita. ¿Havia oblidat res? Sí, havia oblidat felicitar el doctor. Ella que havia vist moltes operacions, podia dir-li, sense compliments, que la que acabava de presenciar l'havia entusiasmada. Amb unes mans així, podia obrir clínica en qualsevol gran ciutat, a Barcelona, a París. En dir París, la monja paregué presa d'un atac de torbació i timidesa com qui ha dit una cosa pedantesca. Joan Feliu pareixia haver quedat també mut.

A la monja de la cuina, alta, grossa i quasi vella, li caigueren uns estris de vidre, que es van fer a miquetes en un esclat sorollós. Fou com el senyal per desencantar la monja blanca, que desaparegué. Joan Feliu es cregué en el deure d'ajudar la monja vella en la replega dels vidres trencats, mentre escoltava una apologia entusiasta de la religiosa del quiròfan. Podia acceptar tranquil aquella felicitació. Procedia d'una persona de poques paraules ¡i veritablement entesa! Era llicenciada en Medicina; però ¡entesa i sabuda de veritat!

El dissabte, eixint de la salve de les clarisses, Natàlia invità Begonya. ¿No li plauria de conèixer el castell i admirar tota la panoràmica de Xàtiva i la vall? Cap avinentesa millor. La invitació fou acceptada per Begonya amb goig. Natàlia, reflexionant després sobre la cara il·lusionada que havia fet la forastera, li ho contava al marit, com edificada per tanta senzillesa i capacitat d'entusiasme en qui, coneixent mig món, obria els ulls meravellada davant d'una excursió pobletana de mestres i monyicots a un castell provincià.

L'esglesiola de les clarisses, a les set del matí del diumenge, tenia un altre silenci que el de cada dia: era un silenci ple de remors sense nom, com una gàbia reblida de pardalets muts però desperts, inquiets. Després de la missa, el carreró de les monges, i més encara la placeta veïna, s'omplia d'una cridadissa aflautada, d'un rebombori d'argents i cristalls. Els ocells, lliures i oberts a la claredat del matí, ja no eren muts certament; hom diria que volien cobrar-se ara, en aquell desori de veus escardalenques, els tres quarts d'hora de mutisme devot exigits per la missa i l'homilia de mossén Llorenç. Com tants altres diumenges, don Gabriel eixia sobtós del temple i corria cap a la font de Santa Clara, on l'ompliment de cantimplores produïa el centre més animat de les rialles i els crits matiners, entre intents de remullar-se els uns als altres, que prou voltes passaven mes enllà de la temptativa i originaven més d'una gresca.

Sor Benigna els esperava, les claus a la mà, a la porta del convent; un fort portaló de pedra de grans dovelles, la nuesa ascètica del qual contrastava amb la finor elegant de la portalada de l'església, on les pedres, treballades en un elemental gòtic plateresc, prenien un aire femení. Begonya s'aturà un moment mirant l'una i l'altra com si les assaborira. El capellà comentà amb un laconisme en ell insòlit:

—Dues bones peces, ¿eh?

La monja llega somrigué a Begonya al temps que feia dringar el seu gros manyoc de claus. Begonya, prenent el dringueig com a expressió d'impaciència de la sor, avivà el pas. Mossèn Llorenç la tranquil·litzà:

—El dring de les claus de sor Benigna és com una salutació, no pense altra cosa. No li sangoleja la tornera el clauer a qualsevol; cal ser de bisbe en amunt... o don Paco el confiter, quan li porta caramel·los els diumenges.

La cara de la tornera prengué còmicament l'aspecte d'un furó:

—¡Gran Déu i quin mossèn Llorenç! —i girant-se cap a la jove, tornà a lluir un mig riure primitiu acompanyat del soroll del clauer. Era una camperola forta i ferma tot i carregada d'anys. Posant en joc unes mans a mida de les claus, que per la grandària pareixien les de sant Pere, furgà amb la més gran en el pany del portó de la clausura i despassà el forrellat, tot amb l'orquestració d'uns xerrics metàl·lics capaços d'acovardir l'ànima més ardida. Després, per dins, se sentí una altra clau despassant un altre pany. S'obrí la porta a poc a poc. Una porta de fusta antiga d'una gruixa impressionant.

Prop del portó, a la banda de dins, voltades per la foscúria del cenobi, dues figures de monja, a les quals la claror procedent deis vestíbuls donava uns colps de llum com en un llenç tenebrista, esperaven amb perfecta impassibilitat. Una olor suau de netedat venia de parets humides i un perfum inefable i llunyà.

Prenent la drecera de la muntanya, aviat deixaren darrere els carrers cèntrics i entraren al laberint de carrerons empinats, de cases humils però netíssimes, carrers d'una blancor suau, perquè a la calç de fatxades i rastells se li ajunta aquell punt de blavor que dóna més fondària i nitidesa al blanc. No poca gent, prou voltes la família sencera, apareixia a la porta, rescabalant-se dels afanys i les presses dels altres dies de la setmana amb aquesta pau i aquest no fer res dels matins del diumenge, les hores mandroses, l'esmorzar a la porta del carrer, la xerradissa del veïnat al sol del febreret.

S'acabaren les cases i començà la penya. La penya viva, enjoiada per alguna mateta de timó, romaní o pebrella, maltractades per totes les adversitats de la proximitat humana i el conviure amb les gallines. Muntanya amunt, la vegetació anava tornant-se més freqüent, més polida i verda. En un replà, junt a un antic ermitori, feren un alto. Uns arbres, una horteta i un vell aljub formaven, davant l'ermita, un petit oasi de verds humits, en contrast amb els penyals daurats de la muntanya.

—¡Anem a Casa de la Vila! —sentencià Joan Feliu en veure la filla de Sebastià. I ella emprengué carrereta. Joan Feliu la va seguir, amb un pas enèrgic, però mesurat. Don Bernat i el pintor seguiren l'amic. L'alcalde va rebre els tres hòmens. Es mostrà una mica sorprès, bé que molt amable, en acolliment i explicacions. En el mercat s'havia produït un bon avalot i el qui l'encetà havia estat Sebastià. Havia calgut fer-li tastar el calabós... ¡Exemplaritat per damunt de tot! Ja complida aquesta, i com tres persones de tota solvència venien a intercedir per ell, no veia cap inconvenient a restituir-lo a sa casa. Un municipal l'acompanyaria. Apretà el botonet d'un timbre, aparegué un aguatzil i donà l'ordre de llibertat i de custòdia. Joan Feliu li demanà ser ell el qui acompanyara Sebastià; si anava un municipal provocaria més rebombori. L'alcalde no pareixia massa convençut, però ja el jove metge feia mutis darrere de l'aguatzil... L'alcalde quedava comentant amb Cordellat i el metge vell la impetuositat dels jóvens d'avui...

De sobte, amb un tro sec, com d'una pernada furiosa, s'obrí la porta de l'alcaldia i aparegué Joan Feliu, portant quasi a empentes Sebastià, el qual es resistia, avergonyit, perquè duia la cara plena d'arraps sanguinosos. Els ulls de l'alcalde, però, i els dels dos acompanyants no es detingueren en el rostre del petit Ecce Homo, sinó en la cara de Joan Feliu, pàl·lida de ràbia, fosca, agressiva, acusatòria.

—¿Vostè sabia açò, senyor alcalde?

—Calma, calma —recomanava l'alcalde entre esglaiat i beatífic.

—¡Deixe's de calma i conteste! Ho sabia, ¿no? Els municipals bé que li n'han donat notificació.

—Jo no podia suposar que...

—No ho podia suposar, però ficà al calabós un home de bé i deixà en llibertat els altres dos.

—Ells no començaren a pegar.

—¡Ah!, vol dir que n'està ben assabentat, a la seua manera. Sebastià botà molt respectuós i digué:

—Ells no començaren d'obra, sinó pitjor: amb llengües de serp.

Joan Feliu, tallant curt, sentencià decisiu:

—Sebastià, escolta'm bé: tu no eixiràs de Casa la Vila sense que jo done part al jutge i duga un notari, un advocat i un fotògraf si cal. Vostè, don Bernat, em farà la mercè de certificar com a metge.

I desaparegué com una centella.

El guàrdia, amb poques paraules, es descarregà d'aquella història o succeït que li pesava. Dos xicons descarats, dardant pel mercat, havien vist passar prop una dona molt jove, molt guapa, molt... (El municipal no trobava la tercera paraula que mereixia el monument..., o no gosava dir-la). Joan Feliu va sentir al cor com un colp. I li preguntà al guàrdia qui era aquella xica guapa... Ho havia endevinat: era la fornereta, la del forn dels Capons. Els dos gànguils començaren a donar-li solta a la llengua, admirats de les coses boniques que fa Déu. Primer digueren unes gràcies. Les dones riallaven. Però després foren ja paraules grolleres..., ¡paraulotes! Les dones es tapaven les orelles: «¡Porcs!, ¡bacons!» La xica havia passat de pressa i, per fortuna, no els sentia. Però els va sentir Sebastià i els cridà a l'orde. Els xicons, tot i amb això, parlaven cada volta més brut, més descarat. ¿Què volia l'homenet, que aquelles ferramentes es gitaren només amb un senyoret, amb el seu senyoret? Sebastià pegà un bot increïble i els agafà pel coll i els pegà unes bones bufetades. Ells havien quedat immòbils per la sorpresa. Però, reaccionant, l'agafaren bé; i l'arraparen. ¡L'arraparen, gran Déu, com fan les femelles! Ell estava de guàrdia aquell matí al mercat i corregué en veure l'avalot. Imposà la calma. I les dones li ho contaren tot. Dugué els renyidors a Casa la Vila. L'alcalde féu que li ho contara. I no podia contenir el riure. Ell li havia dit que Sebastià estava fet un sant Llátzer. Però havia manat tancar-lo al calabós per ser qui havia pegat primer. I dels xicons, que el cap de guàrdia els fes una sermoneta i que els enviara a les seues cases.

¡Quina nit! ¡I que a soles! El fill, a l'estranger; la filla, a l'internat de València. I aquell homenet, que pareixia no haver-se'n anat, sempre davant de mi, melós i falsament compungit, pegant botets i fent-me amb els dits l'acció de qui demana diners. Tot era fosc. Em semblava haver caigut en una cova humida i llarga, sense eixida, sense cap... Vaig sentir tanta por que no em gití al llit. A la matinada, aní a missa primera, a la Col·legiata. Tenia necessitat de veure els seus murs tan grossos, les seues voltes de pedra; ¡necessitat de sentir la seua fortitud! Missa primera, missa de germans, missa major...

Joan Feliu dinà sense ganes. Ell anava poc al casino després de dinar. Aquell dia, però, sí que hi anà. I és que don Poli no hi faltava mai a tals hores. Camí del casino, Joan Feliu anava recordant els seus temps d'aprenentatge al microscopi. ¡Quin món infinitament menut i verinós aquell de les bactèries! Cada jorn hi aprenem una cosa nova. Avui ell havia vist clar, com per la lent del microscopi, els subtils filaments patològics, de demagògia plebea, que niuen al fons de molta genteta d'orde.

El casino tenia una sala gran de cafè, on funcionaven les tertúlies. Joan Feliu s'hi assegué estratègicament, com a la joca de don Poli. I quan el veié avançar per la sala gran, se li acostà tot decidit. Cridà fort:

—¡Un moment, don Policarp! Ací, en el casino, com Déu mana, pense que vostè serà només un soci, i no l'alcalde com a Casa la Vila, ¿no?

L'interpel·lat, empal·lidint, no sabia què contestar.

—¡No comprenc..., pollo!

—¿No? Ara ho comprendrà.

I retronaren en la gran sala dos sorollosos esclafits. Ans de fer-se de nit no es parlava a Xàtiva d'altra cosa: el metge d'ulls li havia palpat les galtes a l'alcalde en ple casino. Unes bones bufetades.