L'Avenç (Barcelona), 2020
Per això es deu entendre que l'anunci del concert de Lluís Llach al Camp Nou em fes l'efecte d'una borrasca. Del Camp Nou, de fet, no en sabia res, ni tan sols que era un camp de futbol. Per això, aquell 6 de juliol de 1985, en irrompre a les grades vaig sentir un mareig tan gran. Ignorava que es pogués agombolar tanta gent per contemplar vint-i-dos senyors massa ben pagats disputar-se una pilota i ignorava encara més que un agombolament tan monstruós pogués ser induït per un concert de cançó catalana. La borrasca era molt més impetuosa del que havia suposat. I va ser-me també molt més definitiva.
Quan vaig entrar a l'estadi, era un jove catalanista que somiava bastant. Quan vaig sortir-ne, unes hores més tard, era un jove independentista que encara no sabia que somiaria molt més.
Seria massa fàcil, crec, atribuir el meu pas a l'independentisme només al xoc emocional produït per un concert d'una magnitud sense equivalent. És clar que com desenes de milers d'altres vaig surar, aquella nit, damunt d'un núvol de mots, notes, espelmes enceses i onades de sentiments diversos. Però recordo que, de tant en tant, quan contemplava aquella multitud de llums i gent, pensava que el concert era molt més que un concert. Llach, aquella nit, era un pretext i, molt probablement, Llach havia estat el primer a adonar-se'n. El pretext per reunir-se, reivindicar, reclamar, estimar-se i saber-se fort, fecund i pacífic. Cadascun dels que van ser-hi podria posar, aquí, els verbs, adverbis i adjectius que volgués. El disc que va sortir uns mesos més tard és, des d'aquest punt de vista, decebedor: sembla que els enginyers de so van escarrassar-se a esborrar tant com van poder l'energia del públic, per transformar les cançons que, aquella nit, eren alhora música, veu, incendi i tempesta, en temes normals que poguessin ser emesos per les ràdios. Les fotos del disc permeten molt millor comprendre quin va ser l'abast d'aquell esdeveniment.
I jo, doncs, puntet minúscul i inidentificable a les fotos, vaig adonar-me que el concert al qual assistia era la creació col·lectiva d'un poble. I que aquesta creació col·lectiva, enorme i inèdita, constituïa una mena de resum d'aquest poble: era a l'encop proclama i signatura. La conclusió inevitable d'aquesta evidència va ser de comprendre que aquest poble estava demostrant per la seva força creadora col·lectiva que mereixia ser molt més que una regió. Mereixia ser lliure, per poder donar a veure al món tot el que duia entranyes endins.
Tenia vint-i-dos anys acabats de fer i malgrat el xoc d'aquella nit encara havia d'aconseguir copsar moltes coses i resoldre molts dubtes. Perquè a vint-i-dos anys encara no estava segur de formar part a dreta llei d'aquest poble.