Editorial Proa - 2005 - Barcelona
Cap a les tres de la tarda, el comandament republicà donà ordre de destruir el pont. Les càrregues de dinamita dels pilars i dels arcs esclataren simultàniament, i el vell pont romànic, enmig d'un núvol de pols i fum, s'enfonsà. Els vells carreus s'amuntegaren formant un dic, sobre el qual l'aigua —blanca, tumultuosa i furibunda— formà una petita cascada per seguir avall, sempre la ruta avall, des de la neu fins al mar. Però els oficials republicans havien comès un error, un de tants errors d'aquella desbandada catastròfica. Mitja hora després de la voladura del pont, un miler de soldats reressagats baixaren corrents pel carrer del Barrinou, travessaren la plaça Mercadal, s'abocaren a la banqueta i albiraren el pont esfondrat. Quedaren perplexos: era una trampa mortal —atrapats entre el riu i els primers escamots franquistes que ja els disparaven per l'esquena. Després d'uns instants de desconcert, un parell d'oficials ordenaren als seus homes que bastissin una barricada amb troncs i pedres, però els soldats, encegats pel pànic, desobeïren i corregueren per la banqueta buscant un indret per travessar el riu. No en trobaren: a primers d'abril, en ple desgel dels Pirineus, el riu baixava ràpid i rabiós —amb un udol eixordador, monòton, continu, una altra variant de la música del Segre. Alguns soldats assajaren de fer la travessa amb tot l'equip, però s'enfonsaren sota el pes del casc, la munició i les armes. Altres abandonaren fusells, munició i baionetes —alguns, fins les botes i les camises— i es llançaren en massa per la barana. A molts, se'ls endugué el corrent. Als que sabien nedar millor, però, els esperava una sorpresa: mitja dotzena d'avions feixistes aparegueren sobtadament rere la silueta del Sant Crist i, amb vols rasants damunt les aigües, metrallaren sense pietat els fugitius. La sang brollava a dolls, en cops sobtats, i es diluïa tot seguit en l'aigua verda que seguia el seu curs. Alguns soldats aixecaven els braços demanant quarter i eren exterminats. Altres, més llestos i experts, s'apressaren a guanyar l'altra riba nedant de pressa i submergint-se quan s'acostaven els avions, que deixaven rere seu les rengleres d'esquitxos de les bales. Al cap de mitja hora, tot havia acabat: a penes dos-cents homes havien arribat, extenuats, al recer de les xisques i els xops de la bultra. La resta eren cossos inerts que suraven a penes enduts pel corrent —com troncs arrencats per una ventada.
El cor se li encongí quan va albirar les siluetes de Santa Maria —gòtica, adusta, imposant— i el Sant Crist —baluerna esblanqueïda i estòlida— sobre els turons de Balaguer. A ple juliol, la bultra era luxuriant, de xops i àlbers altíssims, tofes balancejant-se com braços de gegants, d'esbarzers gruixuts i ondulats com serpents. I el Segre, impetuós, eixordador, blau —el Segre!
La diligència s'aturà davant del pont de set arcades i el conductor pagà el peatge. Després lliscà vora els porxos del carrer del Pont, entrà cap als carrerons de Sant Jaume i Avall i s'estacionà a la plaça del Mercadal, a penes a una vintena de metres de la portalada de la casa pairal i el taller d'espardenyes dels Llops de Balaguer. Pere Llop pegà a penes una llambregada a la casa on havia nascut i d'on havia fugit quaranta-tres anys enrere. S'enfonsà la gorra musca fins a les celles, carregà la maleta i resseguí els porxos de la plaça cap a la Fonda Espanya. S'hi registrà amb un nom fals —Vidal Llebrer Cases, de Torà— i s'instal·là en una cambra minúscula, sense finestra i adornada per una colossal còpia del Sant Crist —ensangonat, sofrent, immòbil— de Balaguer sobre la capçalera del llit.
Les dents del monstre. Aquesta tarda he tingut una inspiració sobtada i he anat a Balaguer. Volia visitar la imatge de l'arcàngel sant Miquel. Bé: no la imatge sinó la còpia. L'original de l'estàtua, del segle XIV, estava tan deteriorat que, el 1912, en caigué un tros i, per mala casualitat, esclafà el cap a una vella que tornava del tros amb una senalla de tomates i una altra de pebrots. L'ajuntament de l'època, amb pocs escrúpols i nul·la sensibilitat artística ni històrica, retirà la imatge i la desà en un magatzem municipal. De tot plegat, se n'assabentà el milionari nord-americà Charles Deering, que vivia a Sitges i era un conegut col·leccionista d'obres d'art. Deering comprà l'estàtua per un preu irrisori i se l'endugué al Palau Maricel de Sitges, on encara és ara. Però a Balaguer, a l'entrada del pont, hi ha, des del 1968, una còpia exacta de l'original. He aparcat el cotxe a la vora i me l'he mirada amb deteniment. Al peu hi ha una làpida escrita en llatí —suposo que també copiada de l'original— que diu:
SANCTE MICHAEL ARCHANGELE DEFENDE
NOS IN PRAELIO:
UT NO PEREAMUS IN TREMENDO JUDICIO
La imatge mostra sant Miquel travessant el monstre amb una llança. Per a qualsevol que no s'hi fixi, pot semblar la tòpica representació de sant Jordi. Però hi ha diferències importants. Sant Miquel no va a cavall, sinó que està dret, amb les cames obertes. I transporta damunt les espatlles les dues ales que són atributs essencials de la seva condició arcangèlica. La seva expressió és en aparença serena: mata el monstre, però sense esforç aparent i, el que és més sorprenent, sense mirar-lo. Por als ulls. Per què? Per temor? Per fàstic? El monstre és un d'aquells híbrids típics dels bestiaris medievals, mig mico, mig lleó, mig àliga, mig muricec —una mica de cada cosa i totes alhora, encara que en sembli impossible la combinació. Té la boca oberta, per on s'empassa (el pecat de la gula!) la llança que sant Miquel—l'esguard llunyà i potser poruc— li clava. I m'hi he fixat: la punxa de la llança a la boca. I les dents. Una dentadura que no és ni de mico, ni de lleó —ni, per descomptat, d'àliga ni muricec. El cor m'ha fet un bot. He tret un sobre de l'infern de l'americana i he mirat la fotografia que havia estat el meu segon anònim: la boca oberta d'un llop en primer pla. La disposició dels ullals i les altres peces de la dentadura és clavada a la de l'estàtua. Ara ja no hi ha dubte: el monstre que l'arcàngel sant Miquel —protector il·lustre, destinatari de goigs i precs, donador de miracles, de la ciutat de Balaguer— mata per simbolitzar l'exorcisme de tots els mals no és cap lleó, ni cap mico, ni cap àliga, ni cap muricec —és un llop!
La vida de la ciutat era agitada. Hi havia per tot arreu un noble afany de superació. Al costat dels neguits culturals, s'hi trobava una barreja d'esperits rancis de família aposentada i també posicions liberals donades al progrés de la humanitat. Es vivia de pressa i la gent estava dotada d'un fort caràcter que es manifestava en totes les coses. Els camperols, treballaven la terra durant el dia, a l'horta riberenca o al secà, darrera del firal. Però, en arribar el capvespre, tots tornaven a casa, es canviaven la roba i sortien a passejar per la gran plaça del Mercadal o pel carrer d'Avall, que tenia una ampla vorera situada completament a sota d'un llarg enfilall de porxos. Els cafès s'omplien i s'animaven amb les converses i els crits d'aquells inquiets habitants. La ciutat, que havia estat adormida i reposada durant la jornada, esdevenia de cop rejovenida i juganera.