Edicions 62 (Barcelona), 1971
Destaquen les escletxes que es repeteixen, amb poques variants, per tota la ciutat; les curtes que eren a la vora del moll, plenes de bars amb bafarades de perfum i suor, ortopèdies amb intimitats a l'aparador, cotilles, faixes, mitges, farmàcies, lleteries, contraportes, habitacions, hotels. Durant la guerra es van afanyar a bombardejar-les des de l'aire i desde la mar; molts volien veure-hi, en els bombardeigs, duent la fam i la por com podien, i a la retirada, no sols el final de la guerra sinó també la fi detota una època confusa. El conjunt era elegant i natural. Al far de l'escullera, s'hi podia anar caminant, en barca o bé en els transbordadors —Las Golondrinas—, que feien un servei regular, anaven i venien cada mitjahora, a l'estiu, només a l'estiu. Eren unes cuques amples i de coloraines que tenien dues plantes i a la superior, que era al descobert, tirant llarg hi havia una lona, acostumava a asseure-s'hi el jovent; a la primera planta hi havia qui es guanyava la vida tocant amb l'acordió cançons que s'havien fet populars els anys trenta. A la borda, a babord i a estribord, hi havien penjat uns flotadors pintats de colors i als pals, als candelers i entre ells, banderoles de coloraines; dos pneumàtics posats a popa defensaven el verduguet. Marxava a poc a poc, solcant el mar interior i a mig camí feia sonar una sirena, un xiulet llarg que també sonava en atracar.
Destaquen les escletxes que es repeteixen, amb poques variants, per tota la ciutat; les curtes que eren a la vora del moll, plenes de bars amb bafarades de perfum i suor, ortopèdies amb intimitats a l'aparador, cotilles, faixes, mitges, farmàcies, lleteries, contraportes, habitacions, hotels. Durant la guerra es van afanyar a bombardejar-les des de l'aire i des de la mar; molts volien veure-hi, en els bombardeigs, duent la fam i la por com podien, i a la retirada, no sols el final de la guerra sinó també la fi de tota una època confusa. El conjunt era elegant i natural. Al far de l'escullera, s'hi podia anar caminant, en barca o bé en els transbordadors —las Golondrinas—, que feien un servei regular, anaven i venien cada mitja hora, a l'estiu, només a l'estiu. Eren unes cuques amples i de coloraines que tenien dues plantes i a la superior, que era al descobert, tirant llarg hi havia una lona, acostumava a asseure-s'hi el jovent; a la primera planta hi havia qui es guanyava la vida tocant amb l'acordió cançons que s'havien fet populars els anys trenta. A la borda, a babord i a estribord, hi havien penjat uns flotadors pintats de colors i als pals, als candelers i entre ells, banderoles de coloraines; dos pneumàtics posats a popa defensaven el verduguet. Marxava a poc a poc, solcant el mar interior i a mig camí feia sonar una sirena, un xiulet llarg que també sonava en atracar.
L'estiu que va morir l'àvia, és a dir, uns mesos abans de la seva mort (l'àvia va morir per l'octubre, oi?), va ser un estiu pesat, tres mesos de calor enganxosa i l'últim que en Lluís va jugar pel carrer amb el pit despullat, va traginar llenya per al foc de Sant Joan i va mirar com el ninot es cremava, amb els ulls molt oberts, a punt de cridar i saltar quan caigués definitivament i encara, en caure, va dir l'any que ve el vestirem de capellà. El Poble Nou, més brut i sòrdid que mai, va ser l'únic barri de Barcelona que no es va omplir de llum, l'únic amb els carrers bruts i plens de fum, l'únic que va conservar l'olor característica que en Lluís atribuïa al cementiri: put per culpa del cementiri, i allí on encara quedaven edificis enfonsats per les bombes. Arreu de la ciutat hi havia senyals de la guerra com cicatrius vermelloses i delicades, però l'estiu que va morir l'àvia la llum i la calor van netejar moltes coses d'aquell hivern llarg i el dia llarg i gris es va acabar a les platges properes a la capital, Castelldefels, Masnou, Ocata, Badalona, el Camp de la Bota amb la fetor del Poble Nou i la sang, que es van omplir de banyistes amb mallots de llana. S'havien acabat les cartilles de racionament i les restriccions de llum, als cinemes ja no obligaven a posar-se drets i saludar amb el braç alçat, els que havien guanyat diners durant la guerra o durant la postguerra podien llogar una casa a les platges properes a la ciutat o a la Costa Brava o a Sitges o a Tarragona, i podien comprar-se un cotxe i els nens podien anar a col·legis de l'Ajuntament i les nenes a col·legis de monges on els donaven una pissarra petita i una barra de guix perquè copiessin les lletres que la germana dibuixava a la pissarra, l'esborraven i hi tornaven a escriure, i resaven el parenostre i cada matí anaven a missa i les monges vigilaven amb les seves còfies alades i quan tenien més edat els ensenyaven de cosir i de brodar i comptabilitat i deien que no juguessin amb els xicotots i quan a una nena li venia la regla la castigaven una setmana perquè era pecat i deien que no s'havien de rentar i als nens, el mestre, els deia que dormissin amb els braços creuats i els nens deien, al carrer, jo dormo amb els braços creuats..., i les nenes feien la primera comunió vestides de blanc i els nens vestits de tinent de vaixell i els regalaven un anell, una cadena, uns rosaris i un llibret blanc, i els capellans anaven amb sotana i se'ls feia petons a les mans si te'ls trobaves pel carrer (todos los chicos correrán a besarle la mano) i a les monges se'ls besava el crucifix perquè besar-los la mà era pecat i a El Molino i a La Buena Sombra sortia cada tia!, i el 18 de juliol feien una desfilada molt bonica i la Lola va ventar una bufetada a en Lluís perquè va dir que l'havia vista amb el xicot i als col·legis hi havia un retrat de Franco, un de José Antonio i un crucifix i els andalusos abandonaven Andalusia i els extremenys, Extremadura, i els gallecs, Galícia (pareces un afilador), i els portuguesos anaven com podien a França, i Alemanya estava ocupada i un nen del barri va tenir la verola i les monges deien que sor Pascualina era una santa i passaven uns anys i et divinitzaven, amb menys bon humor, però, que els grecs i els falangistes cantaven cara al sol con la camisa nueeeva, que tú bordaste en rojo ayeeer i els carlins deien Carlos, Carlos, Carlos i les nenes del Poble Nou anaven al cementiri i treien les flors dels nínxols que en tenien moltes i les posaven en els que no en tenien i molts anaven a mirar la cara del Santet i deien mira, mira, mira, i els primers de novembre tots anaven al cementiri i ja no hi havien assassinats pels carrers, i es feien molts pantans i els del Poble Nou tornaven a xerrar del Pla de la Rivera...