Edicions Proa (Barcelona), 2006
El cavaller Albert Renan havia abandonat aquells dies de primavera del 1781 la seva calma habitual i anava i venia de Maó a Ciutadella amb una assiduïtat desconeguda, fins al punt que la seva esposa li va demanar què dimonis portava entre mans.
-No res, ma chérie, gestions sense importància. Tanmateix en tenien d'importància les seves gestions amb aquelles persones que, amb una gran discreció, s'havien agregat a la conxorxa que, per mitjà de Renan i del seu amic Jean Eymar, estava organitzant des de Mallorca el marqués de Sollerich.
Un dia de finals d'abril, sota una pluja constant i molt forta, el cavaller Renan entrà a Ciutadella muntat en un cavall vermell. Havia cavalcat tot el dia i n'estava tip, d'aguantar l'aigua, assegut damunt aquell animal que, després de clapotejar en tots els bassals del camí, finalment va aturar-se davant la porta mateixa del palau dels Olives i Martorell. El cavaller baixà de la seva muntura i picà la porta amb la balda de ferro forjat. Un lacai li va obrir immediatament i el féu passar sota la volta de la gran entrada de la casa mentre li prenia el cavall per portar-lo a un dels estables que hi havia en el pati posterior.
-Arribeu xop, senyor.
-Ja ho podeu dir, mestre, xop fins a l'ànima! Assez!
-El senyor us espera. Tots els seus amics ja han arribat. El cavaller Renan pujava els graons desgastats d'aquell palau quan el senyor D'Olives va sortir a rebre'l.
-Passeu, amic meu, passeu i eixugueu-vos primer. Sí, això mateix! -digué mentre Renan feia menció de treure's la capa que l'havia protegit de l'aigua-, traieu-vos el capot aquest tot xop que porteu, i també el capell. -I, en veu alta, cridà una serventa-: Joana! -digué-, agafa la roba del cavaller Renan i du-la a assecar vora el foc, que està tota molla. I vos, Renan -va fer després agafant el seu amic pel braç-, entreu amb mi a la sala i prendreu una tassa de xocolata calenta. Maria Antònia, la meva dona, l'acaba de fer personalment.
Dins aquella sala amb un terra vermell de rajola hexagonal, amb parets emblanquinades d'on penjaven els retrats d'uns cavallers i de les seves respectives esposes ben al costat d'un bell conjunt de miralls, hi havia un grup de tres homes que estaven asseguts vora la llar encesa. En entrar, tots s'aixecaren de cop.
-Amics -digué l'amfitrió-, us presento el cavaller Albert Renan, l'amic del marquès de Sollerich, i un dels homes que l'informen de la situació menorquina per tal d'afavorir l'entrada dels espanyols.
Tot i la confusió inicial, es tardà molt poc a saber que alguna cosa seriosa passava perquè el governador Murray ordenà que s'aixequés la gran cadena que tancava la boca del port i, a més, féu dirigir a la bocana dues o tres naus que, un cop hi arribaren, foren enfonsades pels mateixos tripulants, que baixaren a terra amb uns bots. La tàctica no era nova. Es tractava d'enfonsar unes naus fins a deixar només un petit canal d'entrada que estava a tret de canó de les bateries instal·lades a Sant Felip. D'aquesta manera el port restava inexpugnable.
Eymar digué aleshores a Renan:
-S'equivoquen els anglesos. Crillón no vol entrar al port, seguirà fins a Cala Mesquida i, des d'allí, iniciarà l'atac.
Ambdós cavallers es feren portar després amb una calessa a Cala Mesquida, situada poques llegües al nord de la ciutat, on arribaren devers les cinc del capvespre, i allí s'abraçaren de joia en veure com, des del San Pascual, que era la nau capitana, baixaven a terra en unes barcasses el duc de Crillón, el brigadier Moreno, el major general Juan Roca, el comte de Cifuentes, el marqués de Peñafíel i d'altres militars.
Eymar decidí presentar-se al duc i ordenà Renan que tornés a Maó per tal de difondre la notícia.
-Dirigiu-vos primer a la parròquia de Santa Maria i maneu al rector que faci volar les campanes. Aquest és el senyal.
Renan pujà a la calessa i partí rabent cap a Maó pels camins ondulats de la part nord de la rada, des d'on podia veure's nítidament la ciutat. El sol, que estava ja a punt d'iniciar el seu crepuscle, la besava per la part de darrere i en ressaltava els seus monuments principals: bàsicament l'església de Santa Maria i els dos grans convents, el dels carmelites i el dels franciscans. També ressaltava els molins de vent, aïllats i esparsos, les aspes dels quals rodaven amb força perquè s'havia aixecat molt de vent.
Amb una calor enganxosa de final d'estiu, l'església de Santa Maria s'havia posat curulla de gent que anhelava escoltar, per primer cop en la seva vida, els sons d'aquell nou instrument que la tenacitat del rector Alenyà havia fet construir i situar damunt la porta major. La gran església parroquial estava ja acabada, i al peu mateix de la nau, el seu mur altíssim quedava tapat per la majestuosa presència de l'orgue que s'enlairava cap amunt i al qual coronava una estàtua del rei David que feia ben bé l'alçada de dos homes. Aquell instrument, que tenia cinquanta-un registres, tres mil sis tubs i quatre teclats (tres de manuals de cinquanta-una tecles i un de pedaler que tenia dotze notes), es trobava envoltat per una gran caixa de fusta, decorada amb perfils daurats. I sobre el fris superior, en el lloc més noble de l'instrument, els organers hi havien situat una llegenda extreta del Llibre dels Salms que deia: Laudate Dominum in chordis et organo. I, a la part baixa, en un medalló blanc situat gairebé damunt la volta que encerclava la porta, es podia llegir l'any de la seva construcció: 1810.
Aquell dia festiu, Caterina Font havia acudit a la Parròquia una hora abans i s'havia situat en una de les tribunes del primer pis que li permetien veure de cara l'orgue que mossèn Alaquer faria sonar per primer cop en aquella solemne cerimònia que estava a punt d'iniciar-se. I també estava a punt dins la capella de la Puríssima, situada a la vora del presbiteri, tot el cor de preveres i d'escolans que esperava els acords de l'orgue per entonar el Te Deum en acció de gràcies per haver permès que, a Maó, s'hagués pogut instal·lar un instrument tan bell que seria l'enveja musical d'altres ciutats més populoses. Quan el rellotge tocà les dotze, la campana de la sagristia donà el senyal i tot un enfilall de preveres, presidits per la creu processional, sortiren l'un darrere l'altre, en fila de dos, i, parsimoniosament, anaren pujant dalt el presbiteri. Darrere de tots, el rector Alenyà, revestit amb una gran capa pluvial daurada, amb brodats d'or i pedreria, arribà davant l'altar major ajudat per dos preveres que portaven sobre la sotana negra uns llarguíssims roquets emmidonats, amb unes randes transparents que agafaven el color carmesí del folre.
Tothom va posar-se dret dins l'església esperant que el rector entonés aquell himne d'acció de gràcies. De sobte, una nota que procedia de l'orgue, trencà el silenci dins l'església parroquial per donar el to al celebrant que, amb la veu trencada per l'emoció i amb llàgrimes als ulls, entonà en solitari: Te Deum laudamus... I l'orgue, amb els registres que es corresponien al ple, omplí de música tota aquella nau mentre la capella de veus blanques, tenors, barítons i baixos prosseguia el cant d'aquell himne que mossèn Alaquer havia compost que Caterina havia escoltat, com a primícia, en el pianoforte de la sala gran, en una d'aquelles dolces vetllades musicals del carrer Anuncivay.
Quan aquells homes restaren sols dins la sala, Joan Ramis agafà la paraula i, en un to inusualment greu, digué:
-Amics, l'ordre del dia que havíem de seguir avui ens marcava un debat sobre la utilització o no de l'apòstrof en la nostra llengua vulgar. La matèria esdevé certament greu si ens atenem a la necessitat que té aquesta de fixar una ortografia precisa que ens permeti de construir textos literaris sòlids i de qualitat. Tanmateix jo voldria demanar-vos, amics, que m'autoritzéssiu a trencar aquest hàbit saludable de respectar l'ordre establert i em permetéssiu de fer una reflexió sobre una matèria que res no té a veure amb la qüestió que havia d'ocupar-nos avui. -Així ho acordaren. I aleshores Joan Ramis prosseguí-: Tots nosaltres som professionals que ens dediquem a algunes de les més notables branques de la ciència o del pensament, però no per això som indiferents a la política, entenent com a tal les decisions, les circumstàncies i els fets que afecten la vida dels Estats i també dels pobles. Fins i tot dues de les persones aquí presents -i amb la mirada va indicar Ernst Theophile Koepp i Otton Guillaume de Cronheim- són militars al servei d'una casa sobirana i és evident que, tant a ells com a nosaltres, ens afecten les decisions militars i polítiques que, respecte de la pau i de la guerra, prenen les corones regnants.
»Avui mateix, el meu cunyat Nicolau Orfila, aquí present, ha tingut coneixement dels contactes que el comte de Floridablanca està duent a terme per a... -Aleshores es girà vers el misser i va dir-: Quines paraules empra exactament Floridablanca? -I Orfila, traient un full doblegat de la butxaca de l'armilla, el desdoblegà i llegí: "...per a inutilitzar el continu i perniciós cors que els nostres enemics fan des de Maó".
»Exacte! -féu Ramis-, exacte! -I prosseguí el seu discurs-: És de tots conegut el bloqueig que Espanya exerceix sobre Gibraltar de fa un quant temps i, amb les declaracions d'hostilitat que s'han produït, o per dir-ho amb paraules més clares, amb la guerra que s'ha iniciat, gens no m'estranyaria que les armes catòliques del rei d'Espanya intentessin de prendre Menorca al més aviat possible, i això capgiraria del tot la nostra posició internacional.
La construcció de la casa ocupà quinze mesos de feina intensa, a les ordres del mestre Vinent, atès que feia ja uns quants anys que el mestre Quintana havia mort. Fins a vint homes treballaven diàriament en la fàbrica de l'immoble que s'aixecava majestuós en aquell carrer nou que acabava d'obrir-se extramurs de Maó, sobre un antic cementiri, el qual palesava l'afany del burgesos enriquits per deixar una empremta del seu poder econòmic dins aquella ciutat. De fet, no era un edifici singular el que, per a ell i la seva família, aixecà Jordi Nikolaidis, amb una façana impregnada de contenció i d'equilibri, amb un disseny uniforme d'altures, de ritme d'obertures i també de cornises voluminoses de remat i de textures de material i de color. Però sí que era probablement el més ambiciós que fins aleshores s'havia aixecat.
Durant tots els dies que durà la construcció de la casa nova, la jove Caterina visità l'obra sense defallir. En aquestes sortides matineres l'acompanyava sempre Nora Vitelli, que no podia entendre de cap manera com una jove com ella es delia per pujar i baixar unes escales plenes de pols, entre els cantons de marès i els estris de construcció que sovint li deixaven els vestits per anar a la bugaderia. «Més t'assembles a una cabra que a una senyora», li etzibava sovint Nora Vitelli, que trobava aquelles visites impròpies del tot.
Passaren els dies i els mesos i la casa del carrer d'Anuncivay, que així es deia el carrer en homenatge al governador espanyol que ostentava el poder en nom del rei quan s'obrí, va finalment acabar-se. Tanmateix hi mancava encara allò que, en opinió de Caterina, constituïa l'element principal de tot habitacle: l'element decoratiu, aquell que, a la fi, marca el bon gust i permet la distinció dels uns per damunt dels altres.
Caterina Font i Jordi Nikolaidis, amb Nora Vitelli, una cuinera, dues cambreres de sala i un criat que pogués servir-los de cotxer, es traslladaren a la casa nova del carrer d'Anuncivay el mes de març del 1808. L'obra, acabada del tot, esperava només la decoració artística que, com havia promès en Jordi a la seva esposa, l'encarregarien a un pintor sicilià, al qual s'havien dirigit per carta un any abans i havia acceptat d'anar a Maó amb la missió exclusiva de decorar la casa Nikolaidis.
A aquesta s'hi accedia a través d'una entrada definida per pilastres que suportaven una llinda, decorada amb figures i capitells, la qual donava a un vestíbul ample i espaiós presidit per una escala a la imperial que demanava a crits de ser decorada, com ho demanaven també molts altres espais, sobretot l'habitació destinada a servir de gabinet al seu propietari; el menjador, amb vistes sobre un pati posterior assolellat i tranquil; la saleta de rebre, a la qual s'accedia des del vestíbul i que, en planta baixa, donava al carrer; i, per damunt de tots els altres elements, la gran sala noble, situada en el primer pis, una habitació de sostre molt alt i de grans dimensions, amb cinc finestres, la del mig amb balcó volat.