Eliseu Climent Editor (València), 1990
23
Incertament em segueixes captivament, vida,
i em fas ferida oculta del teu propi deler;
secretament em segueixes combatent, certesa,
presoner invicte com sóc del teu miratge
d'oblits i coneixences.
A l'íntim paratge del llavi
l'existència se m'esdevé més crua i assedegada,
arbrant-me la gola que sols em basta per viure'm.
Però, digueu-me
quins mots he de respirar per saber-me?
quins espills o quins boscams cercar
per conèixer la sofrença i la foscúria de l'home?
digueu-me
quins màstils i quines albes lliurar-me
per retrobar la pell estrafeta i esgallada
del meu sobreviure?
Silenci. I més enllà un altre silenci.
El dubte. El mar. La nit. La paraula. I res més.
Sols aquesta incertesa que em continua captivant
em nafra la vida amb el seu gest insubornable.
12
«La realitat s'acosta lentament.»
Rainer María Rílke
Contemplo una vegada més el límit intens
dels meus passos en la nit encesa
Voravia de l'enyor.
El carrer Cronista Revest se'm fa ara escenall
De nous silencis i antigues remembrances,
La senzilla quietud dels àlbers i les finestres,
El gemec lent d'aquesta ciutat d'estigmes i oblidances
m'omp1en la boca d'un solatge amarg i espès.
Sols els mots que mussito,
amb espurnes de solitud entre les genives,
m'arrabassen els presagis i la sotja
i, amb una suau gaubança, el vent adormit de la nit
em somou furtivament noves presències,
íntims miratges de les hores sota l'esguard
del sobreviure.
Recordo el tràngol rebel de les mans
i, pas a pas i a poc a poc, retorno a casa
on els cristalls del rebedor m'acaren de sobte
amb un rostre desconegut i perdurable.
Voreres de la coneixença,
digueu-me quin silenci i quins gestos
ens han desarrelat inescrutablement
sense saber-ho,
quines sendes ens cal respirar per trobar les naus
on prosseguir callades paraules, desitjos i solsticis.