Columna Edicions - 1991 - Barcelona
Passaven pel costat del pont que allà diuen romà, o Pont Nou, i que aquella nit, igual que el Monestir, estava il·luminat amb focus de color groc fosc. Se sentia una música tropical que venia de més avall, de la Plaça d'Espanya.
—Cuando hagas una exposición, supongo que no faltará un cuadro con una vista del Puente de Camprodón.
—No, claro que no. Y también habrá bodegones con conejos muertos, sandías y arengadas.
La Plaça d'Espanya estava tota guarnida amb fanalets venecians i banderetes de paper, penjats d'arbre en arbre. En un extrem del rectangle que forma la plaça, damunt d'una tarima fortament il·luminada, els músics tocaven una mena de pasdoble. La gent ballava al centre, sobretot criatures i matrimonis de mitjana edat, del poble. Els nens saltaven tots apinyats davant dels músics, i les parelles, més lluny, giraven estretament agafades, amb passos exactes, com si formessin un sol cos.
Tot entorn dels balladors hi havia un cercle de gent, noies que miraven amb enveja les dones que ballaven, avis i àvies, senyores amb els braços encreuats, un moneder a una mà i una jaqueta blanca de punt tirada sobre les espatlles. Portaven els ulls molt pintats, i els cabells, acabats de sortir de la perruqueria, tenien una consistència encarcarada i brillant. Les voreres estaven ocupades per les taules dels bars, plenes de gent que prenia cerveses, gelats i cafès.
L'Helena es va quedar embadalida mirant les parelles que ballaven. Tenia al rostre una expressió fascinada i feliç, i seguia el ritme amb les espatlles i les cames, de forma gairebé imperceptible.
Gairebé cada migdia, després del tennis i el bany a la piscina de casa, en Frederic i els germans Falguera es vestien i baixaven al poble, a prendre l'aperitiu a l'Hotel Rigat.
Aquest hotel presideix una de les tres o quatre places importants que té Camprodon. Hi ha qui troba que és la més bonica; porta el nom oficial de Plaça del Doctor Robert (que diuen que va curar molts malalts de tuberculosi enviant-los a passar l'estiu a Camprodon, i així va posar de moda el poble com a centre d'estiueig), però la gent del poble en diu la plaça del mercat, o El Parat. Aquesta plaça és un espai recollit i frondós, de dimensions proporcionades, cobert de plàtans espessos i rabassuts. La Plaça del Doctor Robert va oferir a en Frederic la primera oportunitat d'exercir aquell ànim investigador que se li havia despertat dos anys abans, quan va veure per primera vegada Camprodon d'un punt elevat.
Des del primer moment, aquella plaça li va procurar un plaer estrany i intens, que no va saber exactament d'on procedia ni en què consistia. Se la mirava des dels balcons del Casal, als billars, mentre els altres jugaven partides de les quals ell havia quedat eliminat, i sentia un plaer d'orgull quedant-se allà dalt intentant descobrir —i veient-se intentar descobrir— el secret d'aquell àmbit ombriu i recollit.
Després, al cap d'uns dies, va creure descobrir que aquella emoció tan intensa que li suscitava la plaça procedia de la semblança entre aquell tros de vila i els poblets i estacions que ell construïa al llarg del tren elèctric amb què jugava de petit, tot sol a casa seva. La Plaça del Doctor Roben li feia recordar aquella sensació reconfortant d'un món perit i a l'abast, endreçat, pulcre, regit per intercanvis exactes i lleis eficaces. Un món que es podia entendre i controlar.
L'Hotel Rigat era un edifici tronat i solemne, amb balcons de fusta i parets de color siena, bastant escrostonades. Havia estat un dels centres d'estiueig més prestigiosos del país als anys vint i trenta, però quan en Frederic el va conèixer tenia pocs clients, la majoria vells que hi havien anat tota la vida, i que a penes percebien les incomoditats d'aquell establiment, potser perquè eren les mateixes que, seixanta o setanta anys enrere, passaven per comoditats.
Després del túnel del Carrer Nou, van sortir a la Plaça del Doctor Robert, que es preparava pel gran mercat del diumenge.
El cel ja era de color de dia. A la plaça i als voltants es desplegava l'espectacle d'una activitat enèrgica que l'Eugeni no havia vist mai. Les dones més matineres esquitxaven les voreres amb aigua, i les escombraven mentre intercanviaven frases amb veu forta i to de broma. S'interpel·laven de banda a banda del carrer, i feien comentaris benhumorats sobre la fresca que encara feia, el temps que probablement faria, o com havien dormit.
Tot al voltant de la plaça, i al centre, es començaven a muntar les parades: de sabates, fruita i verdura, de cassetes, de conills i pollastres, de plats i olles, d'olives i pernils aragonesos.
Davant de les botigues i entre les parades hi havia camions estacionats, vells i rurals. Els transportistes anaven donant caixes de fruita i verdura als venedors, i aquests les entomaven i les col·locaven al davant de la parada. Acompanyaven l'esforç amb tot de crits, renecs i petites frases, com si això els facilités la feina.
Alguns bars, els que freqüentaven sobretot la gent del poble, ja eren oberts, i s'hi veien clients que prenien carajillos, tallats, o fins i tot entrepans i cerveses. En sortia una agradable fortor de cafè i de lleixiu mesclats, una olor estimulant, amb algunes vetes més desagradables de tabac negre o de puro dolent.
El Passeig Maristany és un dels llocs més bonics de Camprodon. És una avinguda ampla, de traçat corb, amb uns faigs altíssims a cada costat del passeig central, que està cobert d'herba espessa. A l'altra banda de cada un dels dos carrers que voregen aquest passeig central, hi ha tot de torres construïdes segons un estil relativament homogeni. Són grans edificis d'aspecte anglès, fets de pedra grisa, amb teulades roig fosc i envoltats de grans jardins.
Allà vivien els Vilanova. Però així com la majoria dels jardins estaven molt ben cuidats, el seu, en canvi, estava tan desdibuixat, tan assilvestrat com el jardí de l'hotel.
A tres quarts de nou en Frederic va començar a passejar amunt i avall del Passeig Maristany, respirant aquella olor humida dels arbres i l'herba, i mirant de fer correspondre a cada torre alguna de les històries que li havia contat l'Helena. En algunes finestres es veia claror, una claror groga i calenta, que li feia imaginar sopars beneits per un cap de família de l'Opus Dei, i servits per criades velles, fidels i gairebé sense sou.
Però considerant els cotxes que es veien, i la manera com estaven cuidats els jardins, en Frederic va deduir que la seva confident havia rebaixat considerablement el potencial econòmic d'aquelles famílies, potser per ignorància, o per enveja, o potser per venjança d'algun greuge sentimental. En aquell moment, ell ja sabia prou coses sobre el caràcter de l'Helena i la seva manera de tractar els homes per suposar històries tremendes i sòrdides entre ella i alguns dels joves lleons que habitaven aquell passeig ombrívol i orgullós.
Però aquest cop la distància era més curta, i a penes havia tingut temps d'adaptar-se al seu nou estat, de deixar-se convertir, com abans, en robot alpí, quan van arribar a dalt de la carena. A l'altra banda se'ls obria el panorama de l'altra vall, la del Fresser.
Van tornar a descansar una mica, asseguts de cara al sol, però el vent era potent i fred, i no els deixava escalfar. Seien tots tres molt junts, com per comunicar-se la virtut, i es fregaven les cuixes vermelles sense dir res.
L'espectacle grandiós que tenien al davant els havia deixat muts; eren tot de carenes, comes, cims, ondulacions infinites sota un cel d'un blau molt clar, amb alguns estrips de núvols blanquinosos. Prop d'ells, un ramat d'eugues daurades i peludes pasturava amb paciència. Potser per mandra, o per sentiment d'impotència expressiva, o per pudor, ningú no va fer cap comentari sobre la visió que se'ls obria allà baix.
—Som-hi?
I al crit de l'Eugeni, sempre muts, van escometre el tram final. Resseguien el llom de la carena ruixada pel vent fred fins que van arribar al peu mateix del Puig de Bastiments. En aquell moment, en Frederic va mirar cap amunt, i va poder veure, amb emoció de nen petit, un ramat d'isards que saltaven i corrien com fletxes per la tartera.