Art 3 Editorial (Figueres), 1984
I
Figueres, tens la rambla profundament varada
damunt les aigües calmes de la vida passada,
espill de les imatges de la vida present...
Has trobat en nosaltres l'imparable corrent
que s'esmuny mentre restes immersa en tu mateixa
cabdellant de les vides la feixuga madeixa.
Infantares l'Ictíneo i feres sorgir el sol
d'un inventor poeta: Narcís Monturiol;
i d'un poeta músic, en Pep de la tenora
que en ungir la sardana va fer-la més sonora
en cercles que creixien cobrint tot l'Empordà,
fent-se símbol d'un poble que parla en català.
Tens las places obertes, els carrers rectilinis,
folls gratacels que estenen amb urc els seus dominis,
mentre el Parc-Bosc concentra retalls del nostre ahir,
donant a cada infant un arbre i un camí.
Lladó
A tots els meus
Lladó de les oliveres
que onegen com les banderes
sota les rauxes del vent.
Vayredes i Llavaneres
n'han pintat les cabelleres
d'un blau-verd, d'un gris turgent.
Lladó de l'alta muntanya;
com a fita que no enganya,
la Mare de Déu del Mont.
De l'ermita a la cabanya
la pluja del sol la banya
posant-li un topazi al front.
Lladó de la vella vila
que ara baixa, ara s'enfila
per carrerons plens de llum;
amb cases color d'argila,
amb camps verds, grocs, blaus i lila
on cada herba treu perfum.
Lladó de l'àuria panotxa,
que d'Empordà i de Garrotxa
et fas poble liminar.
L'ull del teu campanar sotja
l'extensa plana on s'estotja
l'aiguamarina del mar.
Lladó de Santa Maria,
la Canonja que sorgia
a recés del Monestir...
Ara ets pedra i elegia
que reciten cada dia
les ombres del teu ahir.