I al cap de pocs anys començaren els disturbis...
Autor:
Esteve Albert i Corp
I al cap de pocs anys començaren els disturbis que empitjorarien cada vegada més, fos per anar a galejar, fos per anar a coaccionar les deliberacions del Consell General en el moment més inesperat. Davant de Cal Guillemó compareixien escamots d'homes armats, procedents de La Massana, d'Escaldes, d'Encamp, d'Ordino i fins de Canillo, i els Duran de Can Guillemó sentien plors dins de casa, altre cop, de les noies de servei o de les pròpies filles.
-Ja hi tornem a ser!, exclamava esverada l'esposa, i la minyona corria a barrar la porta del carrer.
El senyor Duran s'acostava als vidres i lamentava en veu baixa: -No acabarem mai!- mentre es quedava observant i manava a les dones que no treiessin el cap ni sortissin per res de la casa.
De situacions d'aquestes, a la plaça d'Andorra, en els anys que els Duran foren caps de casa de Can Guillemó, se n'hi produïren moltíssimes, situacions confuses, que més d'un cop es convertien en cridòries de visques i moris i acabaven, d'altres, amb corredisses i fins a trets; ja que més d'una volta, hi hagué algún mort i alguns ferits a la plaça.
No se sap que mai els Duran s'haguessin afegit a cap grup d'exaltats. Mai no sortiren amb l'arma a l'espatlla, i menys a plec de braç.
Els Duran varen aconsellar sempre la negociació, l'entesa entre les famílies rivals, de no fer el joc als interessos dels forasters, de cercar l'equilibri de poder i d'intervenció mínima de la Mitra i del Govern Francès; però, això sí, la mínima, perquè el que calia era preservar la neutralitat i la independència d’Andorra. Així consta en tots els documents que ells varen signar.
Era la bona política de l'andorranitat ben entesa, que salva les Valls de veure's incorporades a Espanya (ja que els governs dels dos Estats veïns s'ho proposaren més d'una vegada); també la d'evitar que els andorrans, entre ells, comencessin a matar-se de valent.