A Benissanet no hi ha gaires cases totalment de pedra, perquè la pedra s'ha d'anar a buscar lluny i resulta cara. S'utilitzen les rajoles fetes allí mateix, a la bòbila del poble, el guix i l'argamassa. Les teules són també de la teuleria local, molt antiga i acreditada. Les teulades són generalment a dues vessants, amb els ràfecs ben acabats i amb canaleres d'obra o de llauna. Benissanet és poble balconer. Són ben poques les cases que no tenen almenys un balcó amb barana de ferro i clavellinera. Les persianes i cortines abunden. De les primeres se'n feien unes de canya, anomenades encanyissats, molt típiques. Les cases s'emblanquinen sovint, per dins i per fora. Això fa que Benissanet sigui una vila clara, un poble sa i net, com el seu nom sembla indicar. Pels carrers, encara que no siguin les dotze de la nit, i encara que sigui pels carrers grans, sempre hi ha una olor que predomina. Un fill del poble que hi senti regularment de nas, podria endevinar, amb els ulls tancats, la temporada i fins els mesos de l'any. Febrer i març fan olor de mel, el perfum de les flors dels ametllers. Abril i maig escampen l'olor de les sènies, plenes d'arbres florits. Juny i juliol porten l'olor del blat i de la palla nova. L'agost, ja ho he dit, fa aquella olor mesclada de clavells i alfàbrega que puja al cap. (En qüestió de mates d'alfàbrega, grans i ben tallades, el Raval dels Canterers s'emportava la palma.) Pel setembre, la vila està impregnada de l'olor dels raïms i de la brisa. Durant l'hivern, predomina l'olor de la terra cremada (dels formiguers) i del fum de sansa que surt dels molins.

El lloc anomenat l'Omplidor és —o era—, efectivament, un omplidor. Quan encara dins el poble no hi havia fonts, les dones de Benissanet venien ací a omplir els cànters i a rentar la roba. Un Ajuntament ric va fer construir aquesta mena de moll, de pedra i ciment, que arriba sempre arran de l'aigua per molt mínvol que el riu baixi. A cada cinc o sis pams hi ha encastada una grapa de ferro, a tall d'agafador. Sembla que abans de fer aquesta obra, una dona havia relliscat en el moment d'omplir. I, relliscar, per bé que no sempre vulgui dir caure, no deixa de ser perillós per a una dona.
A principis de segle, les benissanetanes encara anaven a buscar aigua al riu amb un cànter o dos. Un cànter dels que fan els canterers de Benissanet no és un pitxell ni un cantiret com els de Barcelona. És una mena d'àmfora panxuda (peu estret, broc rodó, ansa a cada costat) on caben, terme mig, setze litres d'aigua. Les dones, després d'omplir, retornaven a la vila, caminant lentament, amb un cànter dret sobre el cap i un altre contra el costat, sota el braç, tal com les mares duien també, en aquells temps, els fills petits.

El Portal era —i deu ser encara— el centre de la vida ciutadana i administrativa de la població. Ací hi havia la Casa de la Vila amb les escoles, el jutjat i la presó i les principals botigues de la vila, les tavernes, la farmàcia, l'hostal... Ací jugaven totes les tardes els nois en sortir d'estudi. Ací es feien els cóssos i els balls de coques, els dies de festa major, i les comèdies de plaça alguna que altra nit. Ací venien els vells a prendre el sol, els matins d'hivern, i els gitanos hi duien a vendre, de tant en tant, rucs peluts dels garrons. Ací parava la tartana —i després el cotxe— del Güito, que portava el correu i els viatjants en el trajecte entre el poble i l'estació. Per ací passaven els carros que tornaven del tros a boca de fosc, els enterraments, camí del cementiri, i les noies que anaven a buscar aigua a la font...
Pel Portal s'entrava també al poble vell, els carrers de missa, empedrats, ressonants i estrets, encara que no tan estrets com els carrerons d'altres pobles, pels quals no passa un bolquet. A Benissanet no hi ha un sol carrer per on no pugui passar un carro gran, carregat de palla.

De tant en tant, encara, Benissanet té una olor que ofega totes les altres: la que fa el riu quan surt de mare. Primer, mentre l'aigua s'escampa per les sénies, se sent la bafada apegalosa de la humitat. Després, quan l'aigua arriba als carrers, augmenta la llefiscositat de l'aire i tot fa olor de poblat lacustre. Finalment, quan el riu se'n torna, el poble queda uns dies empastifat d'una pudoreta àcida, de fangar, d'herba i de fullaraca consumida.
El riu no s'acontenta d'impregnar d'olor fluvial tota la vila, sinó que hi deixa també la seva firma, de cap a cap. Totes les cases agafades per l'aigua porten aquesta marca: una ratlla humida i salnitrosa inesborrable. Com si no fos prou, molta gent té la mania d'encastar sobre aquesta ratlla una rajola envernissada, molt bonica, feta fer expressament, amb un dibuix figurant un peix que neda.
Aquestes rajoles, a més d'assenyalar el dia, el mes i l'any, porten literalment aquesta llegenda: "Aquí llegó la riada".
Sembla que aquestes rajoles i el fet que recorden haurien de donar a Benissanet una atmosfera especial, de perill i tragèdia permanents; però res d'això no passa, potser perquè tothom sap que les riuades catastròfiques no es produeixen més que cada cinquanta anys o perquè tothom ja hi està fet.

De tot el paisatge puja un silenci vivent i una olor d'herba i terra mullada que sembla l'olor mateixa de la pau i el benestar. De tant en tant, de les sénies al poble o del poble a les sénies, passa, irisat, un vol de coloms. Els cops de les ales, segons d'on bufa el vent, se senten clars i distints, fins i tot quan els coloms ja no es veuen. Això fa sempre una impressió màgica, perquè sembla l'aplaudiment invisible de la natura.
Contemplar Benissanet des de la costa dels Terrers, un dia de primavera, a mitja tarda, quan no es té res a fer, fumant un cigarret, assegut en un marge, al peu d'un ametller o d'una olivera centenària, és cosa que val la pena.

Al bo de l'estiu el panorama és encara més ple de color, però mancat de goig, perquè a Benissanet fa molta calor i el sol bada les pedres. En canvi, a la tardor o a l'hivern —sobretot si plou o neva una mica— el paisatge benissanetà s'amara de romanticisme. És una dolça voluptat arribar al poble, després d'un passeig, a posta de sol, quan es comencen a encendre els llums dels carrers. Si plovisqueja, tot es desdibuixa una mica i el món sembla tremolós, inconsistent. Les perspectives de les teulades i les línies de les cases es mesclen i es confonen sobre el teló de fons de les muntanyes llunyanes. El fum que surt dels fumerals es perd mandrosament dalt de la grisalla del cel. De vegades, una ratlla de fum, com si rebés una ordre de l'aire, dubta, s'atura un moment, torç el coll i, fent un esforç, torna a reprendre el seu camí.

Encara que no ho sembli, aquestes impressions tan simples donen un sentit a la vida de la gent dels pobles petits. Es pensa en la llar, en els avis que han mort, en la dona i els fills, en la taula parada i en el gust d'ensopir-se, després de sopar, entre la família, a la vora del foc, esperant l'hora d'anar al llit.

Cal fer constar, encara, que aquest campanar de Benissanet formava, junt amb l'església, l'única construcció monumental de tota la vila. Les cases, però, no s'hi redossaven ni oferien la coneguda imatge de "pollets voltant la lloca" que presenten altres pobles de Catalunya. Benissanet és la vila de terra baixa, i, com que el lloc no li manca, ha pogut eixamplar-se i créixer sense obstacles.

No obstant, en tots els horitzons de Benissanet hi ha muntanyes a la vista. Cap al nord es perfila la Picossa, un cim abrupte que es torna daurat a l'hora de la posta. A llevant s'alcen les muntanyes de Tivissa, blavisses i accidentades. (El poble de Tivissa, tot blanc, s'albira com una punta de mocador en el pit blau de la serra).Al sud, puja la serra del Migdia, enllaçada amb la de Cardó, famosa, aquesta, pel seu balneari de renom internacional i pels rovellons que s'hi fan.

Finalment la serra de Cavall (alguns en diuen Cavalls) tanca com una muralla tot el ponent benissanetà. És la més alta de les muntanyes esmentades, però, tot i així, no crec que pugi gaire més amunt dels siscents metres sobre el nivell del mar. Llarga i complicada (fins té un avenc inexplorat), suposo que el nom de serra de Cavall li ve de la seva figura, ja que sembla un llom d'animal, segons d'on es mira.
Aquesta serra, igual que les altres, no és a la vora de Benissanet, sinó a dues o tres hores lluny. Fan una bonica decoració i serveixen, més que res, per a anar a caçar la perdiu i el conill. Són útils també des d'un cert punt de vista meteorològic, ja que sabent-les observar es pot predir, més o menys, el temps que ha de fer. Si a la serra de Cavall, per exemple, hi ha boira cap al tard, és gairebé segur que l'endemà plourà; però si està núvol a Cardó, és probable que faci una ventada. ("Llampecs a la marina, cerç a la matina"). Però això potser era abans, perquè ara, en qüestions del temps, no es pot dir res.

Des del refetor (si és que ho era) es pot pujar —per una escala excavada en el mur interior— a l'anomenada "plaça de la Sang" pel fet de creure, d'acord amb una llegenda sense fonament, que fou ací on foren degollats els cavallers del Temple que no van voler retre's a les forces del veguer de Tortosa (amb motiu de la persecució ordenada pel papa Climent V contra el famós orde) a les darreries de l'any 1308.
La plaça de la Sang, igual que la terrassa superior i totes les muralles de la fortificació, té parapets amb espitlleres. Dintre l'esplanada, o recinte a cel obert, ha estat descoberta una masmorra i una vasta sitja per a guardar provisions.
Si l'àmbit del castell estricte té cosa de 300 m, el perímetre total de la fortalesa —molt irregular, formant replans i acabada en punta per la banda del riu— s'eleva a més del triple. La seva superfície sobrepassa les 70 àrees.

Com totes les obres d'aquest tipus, el castell ha estat engrandit i restaurat a través dels segles, però només un especialista podria senyalar les modificacions i l'època en què foren realitzades. La restauració més visible, àdhuc per a un profà, s'observa a les finestres de la façana. Externament, llur forma sembla de transició del gòtic al renaixentista. De la mateixa època deu ser l'arrebossat dels carreus de la façana i la mena d'esgrafiat que orna les cambres dels dignataris.

Un dels misteris del castell és que no s'han trobat enlloc rastres de cuines ni de xemeneies. No apareixen tampoc escuts ni emblemes de cap dels dos ordes (Templers i Santjoanistes) que van ocupar la plaça durant set centúries.
Amb la llegenda relativa a la degolladissa dels cavallers del Temple, en corre una altra de complementària, segons la qual cada 28 de desembre (dia de la suposada tragèdia), a dotze hores en punt de la nit, tal com cal, el fantasma del Mestre dels cavallers immolats, amb el seu mantell blanc de la creu vermella, recorre la fortalesa i convoca els seus companyons per anar a reconquerir els Sagrats Llocs, però com que no compareix ningú, torna, decebut, a la seva tomba.

Cent sis dies després —el 7 de novembre—, a les acaballes d'una batalla (la més llarga i cruenta de la guerra, durant la qual hom ha calculat que van morir 1.000 homes cada dia), Miravet fou ocupat per forces de la 74 Divisió que baixaven de Pinell de Brai.

Un home recolzat, mirant a Ponent, en el pedrís de l'Omplidor, té al seu davant, en primer terme, l'Aubadera, que és un bosquet d'àlbers i oms, de tamarius, joncs i herbes salvatges. Fa com una gran tofa verda i alta a la vora del riu. Aquesta vora està protegida per un pedrer llarguíssim, construït amb la idea de no deixar pujar el riu. En realitat, no serveix de gran cosa.

L'Aubadera i el pedrer són llocs que han fet sempre una atracció estranya als nois arriscats i amb poques ganes d'anar a estudi. El riu és el perill, la cosa desitjada i prohibida, la selva i l'aventura, el plaer de despullar-se, el goig de nedar i de córrer per la platja, nu de pèl a pèl, la visió dels llaguts que passen pel mig del corrent, els cops de fona amb els nois de Ginestar, la llibertat absoluta, l'anarquia, la guerra, tot un món propici a l'exaltació dels instints i a fer ús de la primitiva i natural crueltat humana. Però, després, quin record de tot això!

Es pot dir que tota la vora de l'Ebre benissanetà és un camí divers i passejable. Algunes sènies arriben al mateix fil de l'aigua. De tant en tant es troba un canyar atapeït que belluga i canta, per poc vent que faci. Quan les canyes floreixen, treuen un plomall blanc i llargarut que fa pensar en aquell que portaven al morrió els soldats de cavalleria d'altres temps. I, de fet, un canyar florit té alguna cosa de regiment. Les canyes a la vora del riu són un autèntic exèrcit protector. Després, tallades, representen una matèria prima de gran utilitat. Els seniers les fan servir per a moltes coses: estaques per a les plantes d'enramar, encanyissats, galets de carbassa, canuts per a guardar llavors, etc. I els nois aprofiten les canyes per a fer turununus (flabiols), esclafidors, escopetes, punyals i milotxes.

Des del refetor (si és que ho era) es pot pujar —per una escala excavada en el mur interior— a l'anomenada «Plaça de la Sang» pel fet de creure, d'acord amb una llegenda sense fonament, que fou ací on foren degollats els cavallers del Temple que no van voler retre's a les forces del veguer de Tortosa (amb motiu de la persecució ordenada pel papa Clement V contra la famosa orde) a darreries de l'any 1308.

La plaça de la Sang, igual que la terrassa superior i totes les muralles de la fortificació, té parapets amb espitlleres. Dintre l'esplanada, o recinte a cel obert, ha estat descoberta una masmorra i una vasta sitja per a guardar provisions.

Sí l'àmbit del castell estricte té cosa de 300 m., el perímetre total de la fortalesa —molt irregular, formant replans i acabada en punta per la banda del riu— s'eleva a més del triple. La seva superfície sobrepassa les 70 àrees.

Com totes les obres d'aquest tipus, el castell ha estat engrandit i restaurat a través dels segles, però només un especialista podria senyalar les modificacions i l'època en què foren realitzades. La restauració més visible, àdhuc per a un profà, s'observa a les finestres de la façana. Externament, llur forma sembla de transició del gòtic al renaixentista. De la mateixa època deu ser l'arrebossat dels carreus de la façana i la mena d'esgrafiat que orna les cambres dels dignataris.

Un dels misteris del castell és que no s'han trobat enlloc rastres de cuines ni de xemeneies. No apareixen tampoc escuts ni emblemes de cap de les dues ordes (Templers i Santjoanistes) que van ocupar la plaça durant set centúries.

Amb la llegenda relativa a la degolladissa dels cavallers del Temple, en corre una altra de complementària, segons la qual cada 28 de desembre (dia de la suposada tragèdia), a dotze hores en punt de la nit, tal com cal, el fantasma del Mestre dels cavallers immolats, amb el seu mantell blanc de la creu vermella, recorre la fortalesa i convoca els seus companyons per anar a reconquerir els Sagrats Llocs, però com que no compareix ningú, torna, decebut, a la seva tomba.

Quan —i ja fa bastants anys— per aqueixes comarques de la Ribera no hi havia encara carreteres, l'Ebre era un gran camí, una pista d'aigua per on navegaven els llaguts, amunt i avall, portant gent i mercaderia.

De Mequinensa a Tortosa, l'Ebre era un riu navegable. A Mequinensa els llaguts carregaven olives, quan n'era temps, i carbó de les mines tot l'any. El carbó el deixaven a Flix, centre fabril des de fa més de mig segle, i les olives a Móra. Ací els molins i els premsots transformaven les olives en oli i aquest oli era baixat pels llaguts a Tortosa, dins unes grans bótes emblanquinades amb calç.

L'emblanquinat no era pas per fer bonic, sinó per raons de conveniència. L'oli val una fortuna —l'oli de la Ribera és finíssim i conegut arreu del món—, i una taca d'oli sobre el blanc de la calç, quan una bóta se'n va, es veu de seguida.

Els llaguts pujaven de Tortosa carregats d'arròs, de taronges i de sal de les salines de Sant Carles de la Ràpita, articles que anaven deixant per tots aquells pobles. Era un comerç que representava una riquesa important i tot es feia per l'Ebre gràcies als llaguts.

D'altra banda, és molt bonic veure baixar un llagut pel riu. Dóna una imatge de tanta visualitat, que sembla irreal degut al silenci. De la popa de l'embarcació surt una mica de fum del caliquenyo del patró, que timoneja, dret, l'arjau entre les cames. Els tripulants descansen sobre la càrrega —bótes o sacs— de panxa al sol.

De vegades, al mig mateix del llagut es veu la silueta d'un cavall o d'una mula. Gairebé sempre, també, a la punta de proa hi ha un gos que es mira a l'aigua, immòbil completament, com un mascarot de vella galera. No se sent cap soroll, cap trepidació, cap veu. A contrallum, el llagut sembla lliscar, reflectit sota l'aigua platejada, estranyament vaporós com un vaixell-fantasma d'èpoques remotes.

Quan —i ja fa bastants anys— per aqueixes comarques de la Ribera no hi havia encara carreteres, l'Ebre era un gran camí, una pista d'aigua per on navegaven els llaguts, amunt i avall, portant gent i mercaderia. De Mequinensa a Tortosa, l'Ebre era un riu navegable. A Mequinensa els llaguts carregaven olives, quan n'era temps, i carbó de les mines tot l'any. El carbó el deixaven a Flix, centre fabril des de fa més de mig segle, i les olives a Móra. Ací els molins i els premsots transformaven les olives en oli i aquest oli era baixat pels llaguts a Tortosa, dins unes grans bótes emblanquinades amb calç. L'emblanquinat no era pas per fer bonic, sinó per raons de conveniència. L'oli val una fortuna —l'oli de la Ribera és finíssim i conegut arreu del món—, i una taca d'oli sobre el blanc de la calç, quan una bóta se'n va, es veu de seguida. Els llaguts pujaven de Tortosa carregats d'arròs, de taronges i de sal de les salines de Sant Carles de la Ràpita, articles que anaven deixant per tots aquells pobles. Era un comerç que representava una riquesa important i tot es feia per l'Ebre gràcies als llaguts. D'altra banda, és molt bonic veure baixar un llagut pel riu. Dóna una imatge de tanta visualitat, que sembla irreal degut al silenci. De la popa de l'embarcació surt una mica de fum del caliquenyo del patró, que timoneja, dret, l'arjau entre les cames. Els tripulants descansen sobre la càrrega —bótes o sacs— de panxa al sol. De vegades, al mig mateix del llagut es veu la silueta d'un cavall o d'una mula. Gairebé sempre, també, a la punta de proa hi ha un gos que es mira a l'aigua, immòbil completament, com un mascarot de vella galera. No se sent cap soroll, cap trepidació, cap veu. A contrallum, el llagut sembla lliscar, reflectit sota l'aigua platejada, estranyament vaporós com un vaixell-fantasma d'èpoques remotes.