L'Albí (Berga), 2002
De seguida em trobo envoltat de gent i de canalla. Dins la riuada d'infants que, en sortir d'escola (de Sant Joan, de La Salle, de les Carmelites), ha baixat esperitada pel passeig del Lledó cap a les Esteselles, i que ara flueix embogida tot saltironant per damunt les rajoles patumaires del vell carrer Major. Així, arribem a la placeta de la Ciutat, al carrer dels Àngels i, després d'haver fet el revolt de cal Quimserra, a la plaça berguedana, plena ja de gom a gom.
El rellotge de Sant Pere és a punt de tocar les dotze. Amb el posat solemne, els Quatre Gegants, majestàtics, ja són davant les columnes de l'ajuntament. Com cada any, el cor em fa un salt així que veig el Gegant Nou, així que fito la seva mirada d'atzabeja... I, a la fi, arriba la primera campanada. I, tot seguit, els primers batecs de les onomatopeies del Tabal: «Pa-tum, pa-tum...!» El Tabaler s'obre pas... Amb aquell ressò greu, compassa el cop potent a la gambada. I ell i Tabal, indestriables, es van enfilant, escales de Sant Pere amunt, cap al barri vell. A poc a poc el seu so es desdibuixa escampant-se per les venes de la Berga antiga.
Els músics tampoc no es fan esperar. I, un cop més, deixondeixen de la seva llarga migdiada els venerats patriarques, aquests avantpassats entranyables que són els nostres Gegants. «Ta-ra-rà, ta-ra-rà, ta-ra-tà-ra-tà-ra-tà...!» Canta i balla tota la plaça. I, rere els Gegants, les colles de jovent se'n van a fer la primera cercavila de la Patum.