Edicions de la Magrana - 1995 - Barcelona
La Pepeta es va alçar immediatament, va fer una genuflexió i va besar la mà del seu oncle.
—Seu, filla, seu. La Madrona va fer un gest amb el cap.
—Ja es veu prou que ha dormit bé, mossèn —va dir.
Mossèn Gebellí va somriure i va acostar-se una cadira.
—Vejam —va seure—, que potser voleu que us llegeixi alguna història, avui?
—Sí, sí, oncle, si us plau.
El capellà va mirar la Madrona, que, amb un gest de falsa condescendència, va assentir còmplice amb la Pepeta, que l'observava de reüll.
Ella, abans que el capellà pogués fer la pregun ta, va respondre decidida:
—La del comte Partinobles. Recordeu que no heu acabat de llegir-la.
—Ves amb quines rucades us agrada matar el temps: taules que es paren soles i princeses que cavalquen núvols! Però en fi —va arronsar-se d'espatlles—, amb els vostres cors nets i les consciències fidels, aquestes bajanades no us poden fer cap mal. Vés-hi tu mateixa, filla. Vés a la biblioteca i porta'l. És al segon prestatge de la dreta, entre el Blondín de Cornualla i El Cavaller de la carreta.
La noia es va posar dempeus de seguida i va sortir corrents del menjador.
—Va bé, la noia? —va preguntar ell.
—I és clar que va bé, ja ho sap que va bé. No cal que digui res, mossèn. També es pot estar callat i massa vegades es això el que s'hauria de fer.
—Aquesta Madrona, sempre amb el rondineig a punt. Quan deixarà de fer veure que té mal caràcter?
Mossèn Gebellí havia parlat en veu alta com si ella no hi fos. Amb tot, amable.
L'entrada de la Pepeta amb el llibre a la mà va segar la resposta de la Madrona, que va acabar de tapar amb un drap la coberteria estesa damunt de la taula.
—Ja continuarem demà —va dir—. Aquests coberts no s'han fet servir en molts anys. No vindrà, doncs, d'un dia.
En acabat, va seure al costat de la Pepeta i va creuar les mans damunt la falda, disposada a passar una bella estona amb aquella història.
El mossèn va prendre el llibre que li lliurava la seva neboda i va comentar a llegir per on l'havia deixat l'última vegada.
A més de les dues doncs, en un racó, mig amagat pel cortinatge, l'indi de la Baixa Califòrnia escoltava amb atenció la història del comte de Bles. Sense que ningú se n'hagués adonat, Rafael de So nora havia entrat al menjador sense fer cap remor i havia restat dret al costat d'una finestra, a l'altre extrem de l'habitació.
Mossèn Gebellí tenia la veu jove, el to convincent dels predicadors i el ritme i l'entonació teatrals dels contaires rodamóns. Li agradava llegir en veu alta i veure la gent pendent d'ell, lligada a ell, interessada en el que contava. Va llegir ben bé una hora sense interrupció, fins que va callar.
Rafael de Sonora, dempeus al jardí, s'havia deixat amarar pels primers raigs d'aigua. Era fosc del tot i, després d'unes gotes grosses i escasses, els núvols es van esquerdar amb estrèpit i van descarregar un primer aiguat intens. Ell, l'indi, en notar les primeres gotes, s'havia alçat i havia sortit a cel obert, i havia ofert el seu rostre de mestís. Li agradava aquella olor de terra humida i herba fresca. Després, quan es va sentir xop, es va recollir a la seva casa, en altre temps la del jardiner i hortolà del casal, ben seva ara puix que la hi havia regalat el senyor quan va fer seixanta anys. Es va eixugar i es va canviar la roba. Al cap de poc entrava a la bi blioteca on llegia el senyor i es va asseure a terra al costat d'una finestra.
—Recordi, Don Magí, que vostè ha de fer grans coses, avui.
Don Magí, encara emboirat en la somnolència lleugera del despertar, va fer un gest imprecís amb la mà dreta, escampant els mots que es gronxaven en la quietud de l'alcova, perquè el deixés en pau. Sense enuig, tanmateix. I el vell soldat de cuera que durant més de trenta anys l'havia despertat amb les mateixes paraules, es va retirar silenciós, invisible, vers el racó assolellat del jardí que don Magí Castellarnau li havia cedit quan va fer seixanta anys.
Rafael de Sonora, indi seri de la Baixa Califòrnia, havia acabat la feina.
Quan l'indi ja era fora va entrar la Madrona. Com tots els matins. I així com el de Sonora li obria els ulls amb les paraules apreses una nit de campament molts anys enrere, amb l'accent dolç del seu català bressolat per la calma d'una llunyana terra conquerida, la Madrona el tornava a la realitat amb una veu dèbilment rogallosa i seca, quan repetia, mentre il·luminava l'estança:
—No sé com pot dormir tant. Marededéu!
Don Magí la va sentir rondinar, però encara va trigar una bona estona a llevar-se.
—No podries dir alguna altra cosa, per variar? —va dir per burxar-la.
La Madrona va aturar el seu gest i es va girar amb les mans al maluc.
—Àngela Maria! No en volia sentir d'altra. De tota la vida que sento que el vostre gitano us desperta —el to era, ara, volgudament estrafet—: «Recordi, don Magí, que vostè ha de fer coses importants...», com un lloro, i he de ser jo qui s'endugui un moc. C-o-s-e-s i-m-p-o-r-t-a-n-t-s —encara va mastegar, mentre li donava l'esquena i acabava d'obrir el cortinatge.
Don Magí va somriure. «Aquesta Madrona —va pensar— no canviarà mai. S'encén com un coet valencià.»
—Indi —va dir—. Madrona, ja ho saps que el Rafael no és gitano.
La Madrona, d'esquena, va fer un gest amb la mà. Indi, gitano, tant se val, venia a dir.
La Madrona tenia setanta-tres anys, alguns més que el senyor. Havia nascut a la casa i s'hi havia criat. Des de la mort de la seva mare, era la majordoma del casal, la que tenia les claus. Amb ella, però, s'acabaria el privilegi que tres generacions enrere havia obtingut la seva rebesàvia del seu senyor: «Mentre vulguis, tu seràs la majordoma d'aquesta casa, i després ho serà la teva filla i la fi lla de la teva filla, i així serà per sempre i sense interrupció mentre no s'estronqui la teva descendència femenina». I així havia estat. Fins a la Madrona. Ella no havia tingut noies.
La biblioteca del casal Castellarnau era una sala de proporcions mitjanes. La llibreria de dos pisos que havia fet fer l'avi de don Magí omplia totes les parets; al pis de dalt, que donava la volta a tota l'habitació a través d'un petit passadís protegit per una barana, s'hi accedia per una escala de cargol situada al costat de la porta. Darrera d'un pany de prestatges que giravoltava accionat per un petit ressort amagat entre la talla d'una motllura, hi ha via una petita habitació secreta on es guardaven els llibres prohibits i els documents de la família. Al sostre, hi havia pintat el gran cavall de fusta de ventre humà que els grecs van deixar davant de les muralles inexpugnables de Troia. Hi havia dues taules i vuit cadires.
Al casal Castellarnau la biblioteca era magnífi ca, l'havia iniciada el seu avi poc abans de ser ennoblit, amb la compra de la biblioteca completa d'un jurista de renom que, ja vell, se n'havia hagut de desprendre amb recança per raons econòmiques. I d'aquesta manera havia anat creixent: després vingueren els llibres d'un apotecari sense fills i d'un professor d'humanitats de Barcelona que havia perdut la feina quan, a la ciutat, li van espo liar la seva Universitat. I don Magí no havia deixat d'enriquir-la amb els seus viatges a Franca, a Anglaterra o a l'Europa central.
Va ser aquesta la biblioteca a què va tornar don Magí quan va començar a notar aquella frisança que el feia desitjar que arribés aviat la nit per poder viure en els ulls d'ella una il·lusió de joventut que ell havia passat sense adonar-se'n feia mes de quaranta anys.
Havia agafat el volum de Cotton Mather, Mag nolia Christi Americana or the ecclesiastical history of New England, que havia adquirit a Veracruz poc abans de tornar a casa, a un comerciant de Massachusetts que no havia tingut fortuna i malvenia les seves propietats, i va ser quan mirava d'imaginar l'exposició que faria de la terrible persecució de les suposades bruixes de Salem a la fi del segle anterior, aquell vespre, quan, en fer-se-li present el gest esperat de la Fineta, va reparar que no havia pensat en ella.
Don Magí es va alçar de la cadira, va deixar el llibre damunt de la taula i es va acostar a la finestra; al lluny, entre els senyals de l'escuma arrissada, va veure les últimes barques que tornaven. Va sorprendre's que no se n'hagués adonat abans. De tant pensar en ella, no hi havia pensat. Per ella tenia demà; per ella havia traduït Erasme i rellegia els llibres que un dia li havien creat il·lusions; per ella reconstruïa records i refeia el seu món perquè el pogués estrenar; per ella es venia l'ànima i renunciava a la llibertat que Déu li havia donat per condemnar-se. I, en canvi, ella no sabia res ni encara ningú havia pensat que tingués res a dir-hi.
Quan es va despertar, va romandre sense saber què fer fins a mitja tarda. A mitja tarda va rebre la visita del llibreter Lluís Recasens. Li havia arribat un nou llibre dels que li havia encarregat el senyor i havia volgut dur-l'hi de seguida. Si no hagués ar ribat tan excitat hauria vist que don Magí presentava un aspecte abatut i, sota els ulls, mostrava un plec de dolor, però al carrer Merceria s'havia topat amb una trentena de capellans jansenistes france sos, una petita part dels tres-cents que l'arquebisbe havia acollit a Tarragona, i s'havia anat posant de mal humor a mesura que s'acostava al casal. En arribar-hi era ja la imatge viva de la indignació.
—Que no en teníem prous, de capellans a la ciutat, que hem de recollir els que la Revolució fa fora? Llibres, idees hem de rebre de Franca i no sotanes! No li sembla don Magí? Sap? —no va deixar-lo respondre—, els girondins preparen l'abolició de la Monarquia i la proclamació de la Repúbli ca. Potser ja ho han fet, fins i tot! Ah, aquests francesos! —va continuar—. Sens dubte cometran excessos, però què en podem esperar, d'un esperit temorenc? D'altra banda, que potser no han estat sempre desafiants els grans homes i no han hagut d'enfrontar-se a les poderoses forces de l'obscurantisme? Pensi en Copèrnic i en Galileu.
Don Magí va assentir feblement. De fet, tant podia mostrar la seva conformitat amb les idees que expressava el llibreter, ara exaltat, com la preocupa ció pels temps, amb el capcineig conservador que sempre vol dir «Mare de Déu!». Fos com fos, la vi sita de don Lluís i les seves paraules enceses van te nir la virtut de reviscolar-lo de l'ensopiment i ben aviat van compartir tertúlia, còmodament asseguts a la saleta. Parlaven, és clar de llibres. Però la conversa no era gens innocent. Almenys quant a don Magí.
Don Magí havia fet que el dia abans la Madro na regirés mig casal per trobar «aquell vestit de caça que vaig endur-me al Marroc i les robes amb què em van obsequiar. Que no te'n recordes, potser?».
—Prou que el recordo, el vestit. I recordo tam bé que, com l'uniforme, el senyor em va dir que no se'l posaria més i que en fes el que volgués. I el se nyor, que se'n recorda, d'això?
La Madrona no havia estalviat rondineigs en veu alta, però havia cercat la roba. I l'havia trobat, és clar, perquè no havia fet cas al senyor i en lloc de llençar-la l'havia embolicat bé i l'havia deixat al fons del guarda-robes, amb l'uniforme i altres ro bes que, un dia, el senyor va creure que oblidaria.
Ara, don Magí, dret al costat del lleó, s'abillava amb aquell vestit amb lleugeres modificacions morunes. I li anava bé, gairebé; només li havien hagut d'obrir un pèl la trinxa pel darrera. Consistia en un barret de pany marró de tres puntes amb una ploma de francolí, casaca d'amples butxaques, calces amples, sabates de pell girada de sola doble i polaines molt altes, i una bossa; menys el barret, la resta de l'abillament era de pell acamussada per la part de fora i llana a l'interior. Aquest era el vestit que, després d'haver estat vigorosament raspallat, s'havia ficat el senyor per posar. Don Magí, però, hi havia introduït algunes fantasies del Marroc: una daga curvilínia penjada amb cadeneta del cinturó, un medalló amb la Mà de Fàtima de la fortuna, un mocador blau i negre dels que usen els berebers del sud per embolicar-se el cap i que don Magí s'havia nuat sota el barret i, després de passar pel coll, deixava caure per les espatlles, i una armilla amb arabescos i figures geomètriques d'or blanc que deixava veure la casaca oberta. Amb la culata a terra, don Magí tenia agafat amb la mà dreta el canó d'una espingarda de luxe, regal de Fasid, mentre a l'esquerra, amb el braç lleugerament avançat com si subjectés l'embranzida de l'animal, sostenia la corretja de cuir trenat, finament treballat, amb què duia lligat el lleó.
Mestre Saumells no havia amagat la impressió que li havia fet la posada en escena amb què el va rebre don Magí.
—Té vostè un gran talent plàstic —li havia dit. El lleó era certament un magnífic exemplar que el treball del taxidermista no havia fet sinó respec tar i potenciar amb un posat agressiu de fera a punt d'escometre. Al coll duia penjat un petit cartell que, amb lletra gòtica i amb tinta vermella, deia:
«Només el meu senyor té poder sobre mi». Aquest rètol l'havia fet don Magí la nit abans. De sobte, quan ja se n'anava a dormir pensant en l'aspecte que tindria l'endemà, va recordar els cavallers que, en el Tirant lo Blanc, es presentaven d'incògnit a la cort del rei d'Anglaterra i duien lleons com a missatgers, i li va semblar una bona idea afegir el detall del cartellet. El va pintar abans de gitar-se i va anar-se'n a dormir ben satisfet. Només li havia quedat una lleu recança per no haver sabut escriure'l en àrab.
Se sentia cansat, cert, i sentia el dolor al pit que anava augmentant; però, sobretot, se sentia incòmode. I no per haver dictat aquelles voluntats, sinó per l'activitat cada cop més notòria que li anava envaint els espais. Ja sabia, és clar, que era el resultat del seu entusiasme i de l'empenta que li havia donat el descobriment de la seva persona en la imaginació d'una altra el que l'havia decidit a arraconar els vestigis d'un passat que no reconeixia seu. L'únic passat de debò era el que havia anat trenant durant els vespres que la Fineta se'l mirava. L'impuls de canviar-ho tot, de veure-ho nou fou una necessitat del seu estat tot just adquirit. Havia de ser nou per a ella, però també per a ell. Aquell ha via de deixar de ser el casal Castellarnau, del seu pare, del seu padrí, de l'hereu, per ser la seva casa i la de la Fineta. No se'n penedia, doncs; però la pre sència dels primers símptomes de l'enrenou que l'esperava el va desconcertar.
La Madrona renyava uns camàlics que movien una calaixera i reclamava atenció per la feina, i, de dins, se sentia una veu que demanava a crits una escarpa. Don Magí, per un breu moment, no va saber on anar. Mentre havia romàs al gabinet, amb el notari Xatruc, a penes si havia reparat en la remor. Però ara, al peu de l'escala, aquella decisió de renovació presa dies abans, es materialitzava amb l'esclat forçós que no havia previst.
A poc a poc, el palau se li omplia de gent que anava i venia, de sorolls desacostumats i de moviments desconeguts. Operaris que traginaven mo bles, despenjaven quadres i emmagatzemaven cornucòpies, gerros i rellotges; obrers que construïen bastides efímeres, aprenents que carretejaven aigua i senalles de sorra; mules que potejaven al pati, mentre els bastaixos carregaven i descarregaven els carros. Sentia els martells que esbotzaven els re cords dels seus i el brogit dolorós de la naixença. I allò, que l'hauria d'haver alegrat perquè era el començament del seu somni, avui l'entristia. I no pas perquè experimentés cap sentiment de pèrdua; ben al contrari. Era perquè just aquell dia que noves veus, nous gestos i noves olors corrien pel casal i el transformaven ja, aquell dia que podia haver simbolitzat que per fi don Magí Castellarnau prenia possessió del seu senyoriu al palau del carrer Gra nada, aquell dia estava sol i li havien tret del davant la raó que l'animava.
Quan es va despertar, don Magí va baixar a la quadra. Que en feia de temps que no hi anava! Més que la ignorància que mostrava del que es deia d'ell al carrer, va ser la seva presència insòlita allò que més va sorprendre el Tòfol. Don Magí es va fer acompanyar per ell i va passar revista a la seva cavallada; es va interessar per l'edat dels animals, per les seves qualitats i pels seus noms; va examinar els guarniments i es va assegurar que estava ben servit.
I, per si de cas, va autoritzar el cotxer perquè comprés i vengués els animals al seu criteri.
—El cas és que el tronc sigui bo, bonic i segur —havia dit.
I encara no en va tenir prou, perquè immediatament després va voler examinar els carruatges de la casa. I, per primera vegada, els va trobar antiquats i pesants. I es va fer el propòsit de fer-se'n un de nou, també. En canvi, va desestimar la idea de fer-se una sella i comprar-se un cavall de lluïment. Cavalcar no li venia de gust. Després, amb la sensació d'haver fet molta feina, va rentar-se una mica i va tancar-se a la biblioteca. Però no podia llegir.
Malgrat el pensament de final que havia experimentat en sortir del magatzem on hi havia els carruatges, a pesar de la idea que havia acabat, que havia complert l'impuls de renovació, tenia la sensació que alguna cosa li havia passat desapercebuda; una sensació petita però incòmoda. Tanmateix, per molts esforços que feia, no aconseguia fixar-la en una imatge o en una paraula; repassava mentalment els seus plans i no encertava a aïllar la causa de la seva incomoditat. I no va adonar-se'n fins que va aconseguir treure's del cap aquella remor insistent.